Miró i Matisse

Només per veure pintures de Matisse, amb perdó del mestre Miró, ja val la pena, fins és imprescindible, anar a veure aquesta expo a la Fundació Miró, on s’estarà fins el 9 de febrer vinent. No és que la combinatòria entre els dos artistes que proposa l’expo no sigui francament interessant, sinó que Matisse s’ha vist ben poc entre nosaltres. És car de moure. No hem tingut una exposició seva des de fa gairebé quaranta anys, el 1988 al Museu Picasso, i diria que no l’hem vist ni en gaires de col·lectives. Els colors, els colors, les harmonies, les harmonies. Matisse és fonamentalment així, dolç, i encara ho sembla més al costat de l’energia sovint brutal del català i la seva ambició còsmica. Matisse se centra a tocar de peus a terra i celebrar la vida, Miró furga en les consciències. En aquesta doble visió que proposa la mostra, subtitulada “Més enllà de les imatges”, rau el joc i el xoc de les generacions que tots dos representen.

Aquí no hi ha paral·lelismes ni comparacions, exactament, per més que siguin inevitables en molts moments del recorregut, del muntatge de l’expo, que al capdavall és el que compta. Matisse va néixer el 1869 i Miró el 1893, i en aquests vint-i-quatre anys de diferència no sols temporal sinó també de lloc de naixença i d’educació, van passar moltes coses. El que més m’agrada és que això, les diferències de criança i formació, subtils, se’m representen a cada moment. Un cop vist el recorregut sense fixar-me en les cartel·les (en aquest cas els dos artistes són prou diferents i els reconeixes de seguida) ni en les dates, vaig sentir la necessitat de fixar-me en les dates. Què feia l’un i què feia l’altre el mateix any, posem-hi el 1918, en plena Primera Guerra Mundial.

En ple desastre, de què Catalunya estava exclosa, Miró, que encara no se n’havia anat a París, pinta el Nu dempeus, un quadre gran, una figura femenina en posició ferma, pits turgents, cara andrògina que podria ser un autoretrat, pintada a la manera cubista sobre un fons excessiu, extret del modernisme català i dels colors en efecte matissians. És una figura dura, un quadre que t’assalta. Mentrestant, Matisse pinta els seus nus sensuals, directes. Una constel·lació significativa que es repeteix als anys trenta, quan la guerra del 36 engega el canvi immens civilitzatori. Les dues actituds estètiques, la brutalitat mironiana que l’evoca i els colors matissians d’escenes domèstiques quotidianes, conjuren el desastre. A Matisse el tindries a casa, és amatent, obert tothora a l’alegria. Miró anirà a poc a poc en la mateixa direcció però ara, en plena tragèdia, l’expulsa a la cara de l’espectador i ho agraeixes. Són lliçons de vida, aquests quadres.

Ho vaig sentir fort amb la sèrie Jazz de Matisse i la d’Oceania i els vitralls per a la capella de Vença, i els vitralls de Miró per a la capella francesa de Senlis, que no coneixia de res. En la guerra com en la pau.