Per acomiadar-me d’aquesta secció fins al setembre i en el clima enravenat que vivim políticament parlant, amb tanta fragmentació en les decisions parlamentàries com en la tensió de la vida nostra diària, en una societat més i més distanciada entre les persones pels seus recursos econòmics i culturals, us parlaré avui d’una foto, que encapçala aquestes ratlles. Forma part de l’exposició del pintor Francis Bacon (Dublín, 1909–Madrid, 1992) que es pot veure a Montecarlo fins a primers de setembre i que després recalarà al Guggenheim de Bilbao. Per què la foto? Per enyorança de la proverbial generositat de Miró i la seva generació amb els artistes més joves i amb els seus iguals, però sobretot amb els joves, que de vegades temo que es va acabar amb ell.

Situem la foto. Els tres artistes són reunits al Gran Palais de París el 26 d’octubre de 1971. L’ocasió: la retrospectiva que el museu parisenc dedica a Bacon. Llavors les institucions museístiques començaven a donar cabuda a exposicions antològiques d’artistes vius. El primer havia estat Picasso, sis anys abans. El següent era Bacon. Tot i tenir ja una notable reputació, el pintor d’origen angloirlandès no era ni de lluny tan conegut ni valorat com Picasso. Fet i fet, Bacon passaria una espècie de purgatori durant les dècades següents en el món artístic. Els curadors d’exposicions que començarien a controlar la difusió de l’art modern i contemporani a partir de la creació del Centre Pompidou a París, el 1977, si bé el reconeixien individualment,  poques vegades l’incloïen en les exposicions col·lectives i temàtiques, dominades a partir de llavors per l’art conceptual i la gairebé desaparició de la pintura, més de la pintura figurativa que Bacon sempre practicava. Encara ara, que té una reputació altíssima i un catxet formidable en les subhastes, Bacon és sovint una illa.

Tornem a la foto. La retrospectiva del 1971 era un moment clau de la seva trajectòria. L’artista tenia seixanta-dos anys i, en el terreny de les relacions amb el seu país d’origen, feia només quatre anys que el Regne Unit havia derogat la llei contra l’homosexualitat masculina, una de les raons que havien dut Bacon a instal·lar-se al continent. Era un moment decisiu i ho continuaria essent. Va deixar una ferida oberta. Dos dies abans de la inauguració –d’aquest 26 d’octubre de la foto– la seva jove parella i musa, George Dyer, a qui pintava repetidament, va aparèixer mort de sobredosi de drogues al bany de la seva habitació de l’Hotel des Saints-Pères a París. El món artístic de Londres i de París (artistes, galeristes, crítics, museògrafs) es va alçar com una sola persona per donar suport a Bacon en aquella hora agra. En una altra de les fotos es veu Sonia Orwell, la viuda de l’escriptor, que li va fer costat de ferm. I a la inauguració de París, hi van anar un tropell d’artistes consagrats. Joan Miró hi era.

És una foto poc coneguda. Alguns dels meus lectors ja l’heu vista perquè l’he publicada en un altre dels meus articles. Hi insisteixo per posar en relleu el caràcter de baula cultural que Miró va exercir sempre i que potser no tenim present tan sovint com caldria. Miró sabia que Barcelona és molt dura amb els artistes. De fet, no s’hi va relacionar mai bé, ni de jove ni de gran. Va fer tant com va poder per posar-hi remei de la seva part.

Miró va anar a esperar Dalí a l’estació quan va arribar a París per instal·lar-s’hi, el 1926. El va presentar a Picasso, a qui ja n’havia parlat amb elogi, i a qui convingués. Molts anys després, els artistes conceptuals que havien estat foragitats de Barcelona per un article d’Antoni Tàpies a La Vanguardia contra l’art conceptual, també se’n van anar d’aquí. Els uns a Nova York, els altres a París. Dos d’ells, Miralda i Rabascall, van anar des de la capital francesa a Londres quan l’ICA (Institut of Contemporary Art) inaugurà als setanta una exposició de Miró, de la mà del poeta i pintor surrealista Roland Penrose, director del centre. Van saludar Miró, que no els coneixia de res. I els va presentar Penrose: ‘Els joves has d’exposar, Roland, els joves.’ Dit i fet.

De la mateixa manera, quan el 1975 –uns mesos abans de la mort del dictador–obria a Barcelona la seva fundació de Montjuïc, Miró la va subtitular CEAC (Centre d’Estudis d’Art Contemporani). I així continua essent. Encara que sembli que la Fundació Miró faci en exclusiva exposicions de caràcter convencional, no és així. L’Espai 13, amb la mà ferma de la directora, Rosa Maria Malet, és un punt de creació d’artistes emergents i també de curadors emergents.

Que passeu un bon estiu, de la mà de la generositat entre generacions i entre iguals, una de les herències meravelloses, una més, que ens ha deixat Miró.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.