Natàlia Vallès, Natilles. Retrat de gat (fragment). Sense data.

Per veure-hi clar s’ha de mirar, per sentir-hi bé s’ha d’escoltar. Si no mires, no hi veus. Si no escoltes, no hi sents. Si no ho practiques, si no mires, si no escoltes, pots tornar-te cec i sord, deixar de veure-hi i de sentir-hi. En el cas del periodisme és essencial mirar i escoltar, observar i atendre, no hi ha alternativa.

Quan el teu ofici (i ha set el meu durant anys i panys de manera diària, i d’alguna manera ho serà sempre perquè és una forma indeleble de mirar i sentir) va de mal borràs una es gira cap als fonaments. En qualsevol ofici les línies mestres fundacionals ajuden a recompondre la confiança en el mirall trencat, a prendre la decisió de canviar-lo per un de nou si no hi ha manera de refer els bocins perquè el resultat continuï sent un mirall. Un mirall-trencadís no serveix de gaire per a l’operació periodística (ni per a res, només és decoració).

En el cas del periodisme, de l’analogia de l’espill no ens en podem desprendre. Matisar-la, sí. El periodisme és un mirall de la societat. Entesos. Només que és un espill que es va inventar per a una operació específica pròpia: observar, mirar, percebre, escoltar, atendre, sotjar què diuen sobretot aquelles persones que no tenen cap altra veu pública que el propi reflex en el mirall de la societat en qüestió del periodisme. Això val tant per als vulnerables com per als invulnerables. En això creiem els lleials del periodisme. Que els desgraciats hi són, que els agraciats també: que la feina és donar veu a qui no en té i auscultar la veu de qui en té tanta que aconsegueix que l’espill –la nostra feina– no ho reflecteixi ni en el cas dels vulnerables ni dels invulnerables.

En deien el quart poder, fa temps. Algú s’ho creu?

Doncs mireu, una mica sí, servidora, encara. Per una raó fonamental: ara tenim al davant un altre espill molt més eloqüent, la covid-19. Els periodistes han de reaccionar per força i a poc a poc ho estan fent, perquè si no ho fan la realitat els desbordarà fins al punt d’oblidar encara més qui són i a què es dediquen. Ara no és EL periodisme qui reacciona, sinó LES persones, una a una, i en col·lectiu d’equips de treball, que fan periodisme com toca.  Reaccionen a l’espill que està passant la mà per la cara al periodisme captiu: la covid-19.  Un mirall que des del març ens descobreix un dia rere un altre tantes coses, situacions, persones, àmbits, institucions de tota mena, que el periodisme ha deixat d’observar i atendre. Quan llegeixo algunes informacions de digitals com aquest que m’acull i d’altres com aquesta que us recomano, quan veig treballar l’equip de ‘Planta baixa’ penso que no tot està perdut, per sort, que els ulls i les orelles del periodisme treballen.

Les raons de la renúncia del periodisme dels mestres antics són moltes i variades, llargues en història i en el present. Canvis radicals en la tecnologia i en l’economia de les empreses, crisi del paper i, sí, les relacions captives amb el poder establert en forma de diners públics i financers, de subvencions, de deutes. Precarització extrema dels professionals, que no la suportaríem respecte de qualsevol altre sector si realment creguéssim que el periodisme és el Quart Poder. Tan precaris com els sanitaris.

És un repte més que han d’afrontar els joves de la professió. Com podíem imaginar tanta exclusió digital, dèiem en una conversa sobre el present amb una excel·lent periodista en actiu de la meva generació. Això no és d’imaginar, vam concloure: això se sap o no se sap. Això s’investiga i se sap, o no s’investiga i doncs no se sap. Això s’atén o no s’atén. El detectiu per antonomàsia és el periodista, la periodista, els mitjans independents, el periodisme amb orelles i ulls atents i observant, curiós de tot. Els seus clients són els lectors. Des de sempre, només que ara més perquè els canvis en la societat són enormes i no han fet sinó començar a treure-hi el nas.

Natilles (Natàlia Vallès). Record en la mort d’un pare i un dels seus gats, primavera 2020. A sota, l’artista pintant un dels seus encàrrecs i, a la dreta, retrat de Janis Joplin.

Avui ens acompanya una pintora que des de fa vuit anys pinta per encàrrec i se n’està sortint prou bé a còpia de dedicar-hi moltes hores que de moment li fan aparcar el projecte propi que compto poder veure exposat tard o d’hora. Natàlia Vallès (Barcelona, 1981) viu a Montblanc. Signa Natilles. El seu motiu personal fins ara han estat sobretot els gats, va fer una expo només de cares blanques gegants de gats sobre tela. Domina el dibuix i el color, que l’han portat a muntar una botiga online d’imatges per encàrrec. Aquarel·les sobre paper opac. Els clients són quasi tots nord-americans, ací en teniu el mapa. Li envien una foto, comenten quins colors els agradaria i s’hi posa. Quan vegi aquest article sabrà quin tema acompanya. Potser es quedarà ben parada, però a mi, a banda que als artistes no els demano pas d’il·lustrar res, el gat que teniu amunt i que en retall encapçala aquest Essencials el trobo eloqüent ací. No té pas els ulls exactament tancats i les orelles les té ben alerta… És en un fals repòs propi de la seva espècie, que vaig tenir gats de menuda i conec aquest aparent no fer res: és un cor ben prest per a alçar-se.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.