L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha organitzat aquest mes el seminari internacional “L’art de contemplar. Miradors i paisatge”, amb la intenció de repensar els llocs i la mirada i el paper dels miradors avui. El director de l’Observatori, Pere Sala, va explicar d’entrada que el desafiament del seminari no era d’identificar els miradors, sinó de repensar-los, amb preguntes com ara: què vol dir contemplar avui? Com hi ha contribuït l’art? Quin paper poden fer els miradors en una societat accelerada, sovint desconnectada de l’entorn? Quins, i com, han de ser aquests miradors i com poden ajudar-nos a establir una relació més profunda amb el paisatge, que vagi més enllà d’observar? Com podem integrar-los en les polítiques d’ordenació del territori, en el pensament urbanístic i, per exemple, en les polítiques educatives?

Segons Pere Sala, “els miradors són també una invitació a una pausa, a aturar-nos i recuperar una experiència que no sigui ràpida, que no sigui superficial, sinó que sigui atenta i que sigui sensible al lloc. El paisatge no és una vista, no és un decorat, no és un teló de fons. És viu, és ple de relacions, és ple de significats i, en definitiva, és el nostre marc de vida”. I també: “Contemplar és un acte ètic, actiu i fins i tot transformador. Mirar no és veure, és decidir què mirem, com ho interpretem i com ens hi relacionem.”

El seminari es va pensar obert, a partir de l’aportació de veus molt diverses, de l’arquitectura, la filosofia, l’art, les ciències ambientals, la geografia, la sociologia i el turisme, de la pràctica professional, la reflexió acadèmica i la gestió pública. “Que el seminari serveixi per a construir una manera de contemplar més conscient, més lenta, més respectuosa i més responsable amb els paisatges que habitem i que compartim.”

Un mapa amb més de cinc-cents miradors

El punt de partida del programa: “Per la seva orografia, Catalunya compta amb nombrosos punts d’observació del paisatge, una part dels quals s’ha anat incorporant durant la història en l’imaginari col·lectiu. Alguns es van crear per raons de control, seguretat i domini d’un territori –torres, castells; uns altres, per motius religiosos –ermites i espais considerats sagrats; també per raons econòmiques i d’enginyeria –pantalans, ponts, preses, torres de comunicacions; i molts més, per lleure, plaer i contacte amb la natura. Els catàlegs de paisatge de Catalunya n’identifiquen més de cinc-cents, entre cims, cingles, edificis públics, places, cementiris, muralles, espigons, fars, marges de les carreteres i autopistes i, fins i tot, un simple banc per a asseure-s’hi.”

Precisament, l’ambientòleg Jordi Grau i la geògrafa Anna Jiménez van explicar els criteris per a la valorització dels miradors en els catàlegs de paisatge, i l’arquitecte Oriol Riera va presentar el Mapa dels Punts d’Observació elaborat a l’Observatori del Paisatge i que es pot consultar a la web de l’entitat.

El seminari es va estructurar a partir de dues ponències inicials i en quatre blocs: Quan l’art guia la mirada; Noves mirades, nous miradors; Els criteris i les eines; i Miradors del món i d’aquí. Hi van participar els arquitectes i urbanistes Juan José Lahuerta, Cristina Arribas, Miquel Vadell, Kathrin Golda-Pongratz, Rosana Sommaruga, Rosa Vilella, Elias Casanovas Adrián, Pedro Calaza i Marina Cervera. També la filòsofa Odile Marcel, que juntament amb Jean-Pierre Thibault són membres del Collectif Paysage de l’après-pétrole; Nimfa Bisbe, directora de la Col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació la Caixa; els fotògrafs Rafael López-Monné i Joan Sorolla; el sociòleg i periodista Marco d’Erasmo; el filòsof Federico L. Solvestre; la paisatgista Júlia Sorolla; la tècnica de turisme Rosa Colomer; el geògraf Òscar Sagué; l’enginyer de Camins Berenguer Gangolells; i l’economista Joan Maria Diu.

Mirar per reencantar el món

La ponència inicial del geògraf i fotògraf Rafael López-Monné, estimulant i suggeridora, va tractar el concepte de mirar i dels elements que se’n deriven, com ara la contemplació i l’atenció, i és en aquesta aportació que ens centrem. López-Monné ha estat docent a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona fins el 2023. La major part de la seva vida professional ha girat entorn el paisatge, la interpretació del patrimoni i la recuperació de camins tradicionals en el marc d’estratègies de desenvolupament rural. Actualment, dirigeix el departament de sostenibilitat del port de Tarragona. ‘Mirar per reencantar el món’, així va intitular la conferència.

Rafael López-Monné va començar parlant sobre el fet de mirar: “Mirar designa una relació amb el món, amb els altres i amb un mateix. La mirada no és mai neutra. Implica poder, atenció, temps, corporalitat i interpretació. Mirar no és simplement veure, implica intenció, selecció i atenció. Mirar comporta un temps i una certa resistència a la distracció.” A més, explicà López-Monné: “Mirar és una forma d’afirmació ontològica. Ets aquí, existeixes, hi comptes. La manca de mirada, és a dir, la indiferència, la invisibilització, és una forma profunda de violència simbòlica. Aquesta mena de reconeixement que se sol emprar amb col·lectius vulnerables i marginats és perfectament aplicable en el cas del paisatge.” 

El fotògraf va explicar que hi ha paisatges invisibles, no determinats, encara. I va posar d’exemple la serra de Cardó, que els habitants del costat veuen a bocins, però no com un conjunt, com un massís, tot i que té una extensió de trenta quilòmetres. També recordava que molts autors coincideixen a considerar que vivim una crisi de la mirada marcada per l’acceleració del temps, el consum incessant d’imatges i la presència abassegadora de pantalles que imposen ritmes i formats. 

Digué: “Vivim envoltats d’imatges, però amb escassetat de mirades.” I continuà: “Ens diuen que hi ha moltes coses per a veure, no que ens aturem a veure’n una en profunditat. En el món actual, la lentitud, la pausa, és concebuda més aviat com una pèrdua. Si a algú li diuen que és una persona lenta, no és precisament un afalac. Per això, en moltes tradicions crítiques mirar esdevé un acte de resistència. Mirar vol dir negar-se a passar de llarg. Intentar copsar, intentar entendre, donar temps a allò que no és rendible ni espectacular. De vegades, insistir en allò que incomoda.” És un concepte explorat i exposat, entre més autors, per Walter Benjamin i John Berger.

Resistir una visió imposada

“Per a John Berger, mirar implica resistir una visió imposada. En aquest sentit, mirar es converteix en una pràctica crítica i emancipadora. Des d’aquest punt de vista, podem concloure que en el món de l’acceleració i el consum mirar de manera conscient esdevé una pràctica ètica i política de primer ordre. I jo em pregunto: quines convencions caldria qüestionar a l’hora de mirar paisatges? I a l’hora de triar miradors, per exemple?”

En la seva ponència, Rafael López-Monné també va aprofundir en la diferència entre mirar i contemplar. Aleshores, mirar es converteix també en una forma de resistència contra l’oblit, la mercantilització i la desaparició del món com a lloc compartit. Per això, es pregunta si tots els miradors han de ser plaents. I també ho connecta amb una altra pregunta: com ens relacionem amb el món, amb el paisatge, sense dominar-lo ni consumir-lo? Com haurien de ser els miradors per a evitar-ho?

D’aquí va passar al concepte d’atenció segons el va desenvolupar la filòsofa francesa Simone Weil: “L’atenció és la forma més rara i més alta de generositat. Perquè implica estar totalment disponible per a l’altre o per a la realitat a la qual es presta atenció, respectant i reconeixent la dignitat d’allò que s’observa. Per a Simone Weil, l’atenció és una forma d’amor pur, una obertura de l’ànima cap a la veritat i la bellesa. Alhora, un acte que permet de deslliurar-se del jo per percebre la realitat. Em pregunto: podem mirar els paisatges des de l’atenció de Simone Weil o hi ha alguna altra manera de fer-ho en un present com l’actual? Un present marcat per la crisi climàtica, una crisi de biodiversitat que amenaça els paisatges, la naturalesa i la vida en general?”

A partir d’aquí, López-Monné va parlar del concepte de reencantament, sorgit per oposició a la idea de desencantament del món, que el sociòleg alemany Max Weber va utilitzar per descriure el procés central de la modernitat. Per al fotògraf, “el reencantament no representa un intent d’evadir la raó sinó de desafiar la dominació i l’alienació. No hi ha cap conflicte fonamental entre el reencantament i el pensament racional. Però el reencantament sí que mostra profundes contradiccions amb l’ús instrumental de la raó per a la dominació de la natura. En aquest sentit, el reencantament posa de manifest l’evidència que les societats i les persones busquem tornar a experimentar el món, especialment la naturalesa, però no solament, com a un món significatiu, viu i misteriós. Som moltes les persones que aspirem a recuperar relacions simbòliques amb el món, a superar la visió instrumental i mercantilitzada de la realitat”.

[En pocs dies, l’Observatori del Paisatge de Catalunya posarà a disposició de tothom el conjunt de les ponències del seminari “L’art de contemplar. Miradors i paisatge”.]