Miquel Puig

El nom de Miquel Puig Raposo (Tarragona, 1954) ha sonat com un dels possibles consellers del nou govern. Malgrat haver ocupat  càrrecs diversos a la Generalitat convergent, no ha estat mai un home conformista. El llunyà 2002 va saltar de director general de la Corporació Catalana de Radio Televisió perquè resultava incòmode al govern. Era considerat poc afí a ‘la família’. Té fama de pragmàtic. Al seu nou llibre ‘Un bon país no és un país low-cost’ sacseja de soca-rel els tòpics sobre el món laboral del país i tots els apriorismes sobre ocupació. Argumenta amb rotunditat: ‘Ens enganyen quan diuen que hem de crear molts llocs de treball i per tant han de ser barats. En realitat l’augment del salari mínim beneficiaria tota la societat.’ Les seves propostes són transformadores i, de la mateixa manera que diu això, explica per què no seria bona una renda garantida universal.

Per què parleu de països decents i indecents?
—Ens hem cansat de parlar del PIB, però des de fa poc, al món occidental, ens hem adonat que el més important no és quin tenim ‘per capita’, sinó com és redistribuït. Tota aquesta millora enorme que hi ha hagut a l’economia, aquests últims vint anys, no ha beneficiat gens els de baix, poc els del mig i moltíssim els de més amunt. I, per tant, hem arribat a la conclusió que l’equitat també és important. A sobre, Espanya és un dels països menys equitatius d’Europa, amb Romania, Bulgària i Estònia, països que no són el nostre referent. I hi ha una sèrie de països que ho són i que són molt a prop de nosaltres. Al llibre analitzo quina diferència hi ha entre ells i nosaltres.

I què heu vist?
—Que hem estat víctimes d’una estafa colossal. Ens han convençut que per a poder ser competitius hem de ser un país de salaris baixos. Això és absurd, perquè tant a Espanya com a Catalunya hi coincideixen cinc fenòmens. Primer, una taxa de natalitat baixíssima. Segon, una taxa de graduació universitària altíssima; és a dir, hi ha pocs joves i més de la meitat estudien a la universitat. Tercer, som al millor mercat del món, que és la Unió Europea. Quart, tenim una tradició industrial que no hem perdut mai. I cinquè, aquí hi ha hagut un mannà turístic colossal; es podria pensar que en un país on hi ha tanta demanda de gent, la mà d’obra hauria d’anar cara… Doncs no, tornem, a ser un país de mà d’obra barata.

Per què parleu d’obsessió per a crear llocs de treball si no se’n creen?
—Aquest és l’engany. No és veritat que no s’hagin creat llocs de treball. L’any 2013, en el moment més fumut de la crisi, si comparem les persones que treballaven amb les que treballaven trenta anys enrere, veurem que aquí hi ha un creixement de llocs de treball que supera Alemanya, França o qualsevol país d’Europa, excepte Irlanda.

I com és possible que un país que ha creat tants llocs de treball tingui tanta desocupació?
—Perquè es creen llocs de treball poc qualificats i mal remunerats en un país que té molts universitaris. Hi ha una distorsió: els universitaris no troben feina perquè no hi ha llocs de treball per a ells i, en canvi, falta gent per a ocupar aquests llocs de treball poc qualificats. Per això Espanya és líder en recepció d’immigrants poc qualificats.

Aquesta és la causa de tanta desocupació?
—Sí, perquè aquests llocs tan poc qualificats i tan mal remunerats als nostres joves, i als no tan joves, no els agraden. L’engany és aquest: hem de crear molts llocs de treball i per tant han de ser barats.

L'engany és aquest: hem de crear molts llocs de treball i per tant han de ser barats

Com es canvia això?
—Hem de ficar-nos al cap que som una màquina de crear llocs de treball.

El problema no és, doncs, quants llocs de treball es creen, sinó quins?
—Sí, perquè no crear llocs de treball per a la nostra gent ens condemna a ser un país poc pròsper i poc equitatiu. Sí continuem així no podrem mantenir el sistema de pensions ni l’estat del benestar. La gent que guanya poc, paga pocs impostos. Un mileurista, en tota la seva vida, pagarà en impostos la meitat del que li costa a la societat. Per tant, és un mal negoci. No dic que no s’hagin de donar aquestes prestacions a la persona que treballa. No, no dic això, sinó que s’ha d’aconseguir que pagui més i si no ho fa és una persona subvencionada. Quan vostè va a un bar i el cambrer que l’atén és un mileurista o menys, la copa que vostè pren és una copa subvencionada per la societat. Quin sentit té que la seva copa sigui subvencionada? Vostè, per la seva copa, n’ha de pagar el que val.

Per què dieu que és subvencionada? No us entenc.
—Perquè el cambrer paga la meitat d’impostos del que rep de la societat. I això només pot tenir dues lectures: o l’empresari fa massa diners o la copa és massa barata. Aquesta és la raó per què països tan liberals com la Gran Bretanya o Nova Zelanda tenen un salari mínim més elevat. Ho fan fonamentalment perquè diuen que si aquesta persona paga poc, algú li haurà de pagar l’escola, els hospitals. La manera que no ho hàgim de pagar entre tots és que ho pagui ell.

Per què no anem gens cap aquí?
—Perquè ningú no ho ha dit.

Voleu dir que és tan fàcil com això?
—Jo no ho sabia abans d’analitzar-ho i per això escric el llibre. És important que la gent ho sàpiga. La gent va equivocada perquè persistentment li diuen unes coses que no són: que no hem creat prou llocs de treball i que per ser competitius hem de tenir salaris baixos.

El turisme és un dels sectors que paga els salaris més baixos. Això pot canviar?
—És el sector que té més facilitats per a posar remei a aquesta situació. Els turistes vénen a gaudir d’una cosa que és gratis: de la ciutat, del país, de la platja, de la muntanya, del patrimoni arquitectònic. El que paguen és l’hora del cambrer, de qui li fa l’habitació, l’hora del taxista… Jo em pregunto per què les venem tan barates. Si tenim uns atractius tan superiors a Àustria, Suïssa o França per què ho venem més barat? És absurd. En canvi, el cambrer, el taxista, el que fa el llit d’aquests països cobra més. És tan senzill com això. Ells cobren més al turista perquè hi ha una regulació que diu que el personal que fa aquesta feina ha de cobrar més. Si nosaltres tinguéssim aquesta regulació els turistes haurien de pagar.

I pagarien?
—Sí, perquè les previsions de creixement del turisme són tan brutals que no deixarien de venir. Ho tenim a tocar de la mà.

Però fa molts anys que els sindicats demanen que augmenti el salari mínim i no ho aconsegueixen.
—No els fan cas perquè es considera que és una cosa que beneficiaria a ells i perjudicaria la societat. És exactament a l’inrevés: l’augment del salari mínim beneficiaria tota la societat perquè, si no, nosaltres subvencionem el turista.

Al vostre llibre sou crític amb les rendes garantides?
—La gent ha de treballar i tothom que treballi ha de guanyar un bon salari. La renda garantida és llançar la tovallola. És dir: com que sabem que hi ha gent que no treballarà li hauríem de garantir un mínim. Això és un grandíssim error, no tant perquè hi hagi aprofitats, que segurament n’hi hauria, com perquè és un error conceptual. A nosaltres no ens sobren els diners i per la demografia que tenim, cada vegada ens en faltaran més. Per tant, la idea de ‘no cal treballar i si la societat no et pot oferir feina no pateixis’ em sembla un error conceptual molt gran.

La gent ha de treballar i tothom que treballi ha de guanyar un bon salari. La renda garantida és llançar la tovallola

Però és una de les idees que, en una forma o una altra, més s’estén, per exemple, ara a la campanya de les eleccions espanyoles.
—Per a la gent que treballa a temps complet o similar hi ha d’haver un salari mínim. Per a la gent que pot treballar només una part de la jornada hi ha d’haver el complement salarial garantit, que em sembla una bona idea, però insuficient. Per a la gent que no treballa hi ha d’haver unes polítiques actives d’ incentivació o de formació perquè treballi. I, a la gent que no pot treballar pels motius que siguin (nens, grans, minusvàlids o malalts), és clar que se’ls ha de garantir uns ingressos dignes. Però només als qui no poden treballar. Els qui poden treballar, s’ha d’aconseguir que treballin, i que cobrin un salari digne.

Us diran neoliberal.
—No sols no sóc neoliberal, sinó que em sembla que el neoliberalisme és, fonamentalment, un engany per a justificar intel·lectualment una desigualtat que és repugnant. La renda garantida és una idea benintencionada però equivocada. Els països que viuen millor garanteixen la renda als que no poden treballar, però fan els possibles perquè treballin els que poden fer-ho. Honestament, crec que en comptes d’inventar coses hem de copiar els que van al davant.

A la Catalunya independent, aplicar-hi tot això serà més fàcil?
—Dependrà exclusivament de nosaltres. Jo, modestament, amb aquest llibre intento crear un estat d’opinió.

Sovint, els catalans ens sentim molt diferents d’Espanya, però aquest llibre gairebé ens retrata iguals.
—En estructura laboral som iguals. Sí que és veritat que si ens quedem a Espanya fer el canvi serà impossible, perquè les elits espanyoles són molt classistes i no els repugna que a baix hi hagi una àmplia capa de gent poc qualificada i mal pagada. Vull creure que a Catalunya, que és un país que vol ser més europeu i per tant més igualitari, segurament seria més fàcil, però òbviament no hi ha cap garantia que hagi de ser així.

Perdoneu que hi insisteixi, però la situació que tenim també és originada pels canvis tecnològics, la robotització?
—Sempre es diu que la mecanització destrueix llocs de treball. És la resposta que sempre donen, però és una explicació falsa. Perquè si fos veritat el nombre de persones que treballen a Catalunya no creixeria tan de pressa, i el que observem no és sols que creixen, sinó que el que creix més són els llocs de treball de baix. Òbviament, que l’automatisme en destrueix, d’acord. Però se’n continuen creant. El fenomen existeix, però no té res a veure amb el nostre atur ni amb els nostres salaris baixos.

Amazon ho té tot robotitzat i fa la competència directa a la nostra botiga.
—Què això passi no vol dir que nosaltres assistim impassibles a la destrucció de molts llocs de treball i la nostra reacció sigui fonamentar un turisme barat. És una llàstima que Amazon destrueixi això, però ens hem de preguntar què tenim. I tenim el turisme. Doncs fem que aquest sector creï llocs de treball tan bons o més que els que desapareixen. Per les prospeccions que s’han fet, el turisme té una capacitat gairebé il·limitada de crear llocs de treball.

Mesures com la d’Icrea, invertir en recerca, són imprescindibles?
—Això és bàsic i és el que es fa bé a Catalunya. Aquest llibre parla dels de baix, però no dels de dalt, perquè el problema ara és aquest. Són dues coses diferents: que es pagui millor als de baix i que hi hagi més llocs de treball a dalt. El que cap país del món no farà serà crear molts més llocs de treball a dalt. Es pot ser un país amb molta recerca, amb molta innovació i, malgrat això, amb molta gent molt mal pagada a baix. Aquest és el model dels Estats Units, prosperitat amb desigualtat. Els països que considero decents, això no ho volen.

Però hi ha aquest 1% que cada vegada és molt més ric.
—Això és un problema gros als Estats Units, però nosaltres encara no el tenim. Potser ho serà d’aquí a deu o vint anys, però ara el problema són els de baix. Nosaltres tenim massa gent mal pagada.

La gent del moviment 15-M destaca molt aquesta informació.
—El moviment 15-M està molt influït pels Estats Units, on sí que tenen el problema de l’1 per cent o 1 per mil més ric. Allà és gravíssim i aquí, no tant.

Hi ha massa regulacions insensates en aquest país?
—Jo no hi entro, en el llibre, en aquesta qüestió, però és cert que els empresaris es queixen que hi ha massa regulació i que és massa estricta. Això passa igual en aquests països que són millors. La diferència fonamental és que la regulació allà és més estable. Es canvia més a poc a poc i amb el consens, normalment, de l’oposició. Això per a construir indústria és bàsic. Un industrial ha de saber quines són les regles del joc en un termini llarg. Aquesta inestabilitat és un problema. Aquí es fan molt poques lleis per consens. És molt freqüent que es faci una llei i l’oposició digui ‘quan jo arribi la canviaré’. Això és negatiu.

No ens queda temps, però seria interessant que expliquéssiu el vostre procés personal cap a l’independentisme.
—D’això en parlem un altre dia.

Podeu comprar el llibre podeu comprar-lo ací

Vegeu el vídeo de la presentació del llibre ‘Un bon país no és un país low cost’, al Cercle d’Economia:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.