Miquel Desclot durant el lliurament dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Miquel Desclot (Barcelona, 1952) ha estat el guanyador del premi Carles Riba de poesia pel llibre Despertar-me quan no dormo. Poeta i traductor de referència i prestigi, i amb una llarga trajectòria, també és autor de literatura infantil i juvenil. Ha traduït Defoe, Melville, Roald Dahl, Blake, Prévert, Petrarca i Shakespeare. Durant el lliurament dels premis literaris de la Nit de Santa Llúcia, convocats per Òmnium, Desclot va llegir un discurs dur i punyent. Hem parlat amb ell.

En el discurs que va llegir, va dir:

“Primer ens amenaça asprament un virus que ens tanca a casa perquè ens voldria matar per asfíxia. Alhora, ens amenaça, no menys asprament, un altre virus, que ens tanca a la presó, perquè no gosa fer el que de debò voldria, que és afusellar-nos. I encara, ens corca mortalment un tercer virus, que ens tanca a la masmorra de la nostra pròpia misèria de poble mesquí, que abans d’unir-se per la llibertat s’estima més una esclavitud enfangada en una ignominiosa renyina constant. Haig de dir que el que més em terroritza és aquest tercer virus, i m’esgarrifa pensar que només tindrem vacuna per al primer.

»Contra aquest deplorable panorama víric, la poesia no té pas més poder per a guarir que els antibiòtics. Per sort, la poesia no té res a veure amb l’autoajuda. No ens guareix, però sí que ens cura. Carner o Beethoven, per cenyir-me a dos noms que commemorem aquest any immemorable, no pretenien guarir-nos de res, però van ser immensos creadors d’emoció. I l’emoció és el veritable combustible de l’ànima, com el menjar és el combustible de la carcassa. Si volem que l’ànima sobrevisqui a tantes pandèmies, val més que l’alimentem bé.

»Vull acabar recordant totes les víctimes d’aquests virus: els malalts i els morts per culpa del primer; els empresonats i exiliats, amb el president d’Òmnium al capdavant, víctimes del segon; i, en fi, tanta gent de bona fe, que ha estat vergonyantment traïda pel tercer.”

Enhorabona pel premi.
—Moltes gràcies.

El discurs, punyent, ha fet forat. Havent-lo escrit, veig que el portàveu ben meditat.
—El vaig escriure d’una esgarrapada, dos dies abans, després d’una llarga jornada de treball, però sabia què volia dir, sí. No tenia cap intenció de fer volar coloms “poètics”.

La “ignominiosa renyina constant” fa referència a l’actitud que tenen els partits independentistes.  Creieu que aquesta és la causa d’aquesta caiguda al fons del pou del procés cap a la independència? Fins i tot per sobre de la repressió de l’estat espanyol?
—Sí, ho crec així mateix. Si hi hagués unitat, el virus de la repressió no faria tant de forat.

I pel que dèieu no hi veieu solució.
—Sóc pessimista, francament. El virus de la desunió és endèmic al país, i explica bona part de la nostra trista història. I el virus de la repressió no és menys endèmic a Espanya. El SARS-CoV-2 passarà molt abans a la història.

També parleu de traïció.
—És clar: tota la gent que reclama unitat d’acció se sent miserablement traïda. Assistir a aquest espectacle de baralles de pati d’escola, o de pati de presó, és depriment, per no dir revoltant o fins i tot repugnant.

Davant teníeu el president Torra, el vice-president Aragonès; el president del parlament, Roger Torrent; la batllessa de Barcelona, Ada Colau; la consellera de Cultura, Àngels Ponsa; la cap de llista de Junts per Catalunya, Laura Borràs… Hi va haver reacció posterior d’alguns? Algun se us va adreçar a comentar el vostre discurs?
—Tot i que jo no excloïa ningú de la meva denúncia, me’n van felicitar alguns: en Miquel Sàmper, la Laura Borràs, la Dolors Sabater, la Marina Llansana. És curiós. L’endemà també ho va fer el president Torra, per telèfon.

La referència a l’estat deplorable de la cultura va quedar velada, en canvi, en el vostre discurs.
—Només tenia dos minuts! Però la cultura no va de bracet amb la política?

Cap a quin escenari ens veieu abocats com a país?
—Repeteixo que no sóc optimista. Però tampoc no sóc futurista. Tenim mala peça al teler, això sí, però vull confiar en els joves, que segur que no ho faran pitjor que nosaltres.

I en l’àmbit de la cultura?
—La cultura també va pel pedregar: la comercialitat és la deessa omnipotent. Una dada pertinent: la dotació del premi de poesia de la Nit de Santa Llúcia és de 3.000 euros; el de novel·la, de 60.000. Queda clar, oi?

La situació política del país apareix en els poemes del vostre llibre guardonat?
—Només en una de les poesies recents. Haig de dir que la gran majoria de poesies són anteriors a la crisi actual.

Què escriviu ara?
—Tinc a punt de sortir, a l’editorial Vitel·la, un gruixut volum de versions poètiques de l’anglès: La bella dama sense pietat. I ara mateix tinc diverses carpetes obertes a l’ordinador, totes en vers. La més immediata és la preparació d’un volum d’obres de Molière que ha de sortir la tardor de l’any vinent, per a la celebració (el 2022) del quart centenari del naixement de l’autor.

En el discurs no mencioneu la llengua. Com valoreu la situació actual de la llengua catalana en la nostra societat? Precisament s’acaba de saber que el TSJC ha establert un mínim del 25% de l’ensenyament en castellà a Catalunya.
—Només tenia dos minuts per a parlar, eh? Amb la llengua sóc tan poc optimista com amb la cultura, que no se’n pot deslligar. Però jo continuo treballant, com si sentís ploure, per enaltir la llengua dels meus pares. I si Espanya destinés a l’educació tot l’esforç –anava a dir ferocitat– que inverteix a aniquilar les cultures no castellanes, potser arribaria a civilitzar-se i tot! No hi ha cas, però.

I pel que fa a la literatura, en quin moment diríeu que es troba la literatura catalana actual?
—El percentatge de bons escriptors en català no em sembla gaire diferent del que trobem en altres literatures de la rodalia. Potser la diferència està en el percentatge de lectors, oi? Ai, l’educació!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.