Miquel Calçada ha fet el salt a la política. Després d’haver posat el nom i la cara per la candidatura de Junts pel Sí el 27 de setembre passat, ara s’avança a la primera fila per anar al senat espanyol. Es presenta en la candidatura de Convergència, però diu que vol defensar l’esperit de JxSí. Perquè considera que s’hauria d’haver repetit aquella aliança. Promet unitat d’acció amb ERC a Madrid. I demana més confiança entre independentistes: per ell, aquesta serà la clau per a arribar al final del camí.

Té una missió evident: recuperar el senador per la circumscripció de Barcelona que CDC va perdre el 20-D. El seu perfil públic l’hi pot ajudar. Li demanem si és un mediàtic que entra en política. També parlem de la seva imatge d’humorista sembrada en temps del ‘Persones humanes’ de TV3. Ens explica quins creu que són els obstacles principals del camí cap a la independència. I parla també de la CUP: un aliat fiable?

—El senat espanyol és un cementiri d’elefants?
—És probablement un lloc on la majoria de partits polítics acaben abocant les figures i algun gerro japonès. Però la constitució també delimita les funcions que fa el senat. I aquestes funcions les continua fent. Entre més, hi ha el control del govern i del president espanyol. Les lleis han de passar pel senat… encara que hi pugui fer poca cosa. Em sembla que és una eina més que tenim per a defensar el nostre autogovern.

—Sou un mediàtic que farà política?
—Si hagués volgut fer política, l’hauria pogut fer molt abans. Vaig començar amb Junts pel Sí perquè la unitat ha estat sempre bàsica per mi. Malauradament, aquesta unitat no s’ha preservat prou en aquesta ocasió. Bé, no s’ha preservat formalment. Jo crec que de facto hi és. En aquest sentit, m’agrada donar un missatge de tranquil·litat perquè la unitat d’acció hi és i hi serà entre els integrants de Junts pel Sí.

—Però us considereu un mediàtic?
—Ara és un moment important. És moment de comprometre’s. No és pas el moment més fàcil. I precisament per això cal que hi siguem tots. Em van proposar d’anar a la candidatura del senat per Convergència a la circumscripció de Barcelona i vaig dir que sí.

—Sou un mediàtic que s’ha preparat per a fer aquest pas? Vau estudiar administració pública i un màster en diplomàcia i afers exteriors als Estats Units… Però us han posat a la llista de mediàtics… És injust?
—Un pèl injust? Sí, potser sí. A mi no m’han vist cap diada de Sant Jordi signant llibres aprofitant la meva projecció. No he fet cap llibre, malgrat les nombroses propostes que m’han fet, perquè em semblava que no em tocava. No volia que es considerés que m’aprofitava de la condició de mediàtic. Però m’agradaria deixar clar que la meva implicació i compromís amb el país és clara des de l’inici de la meva carrera professional.

—He sentit dir: ‘Quan veig en Calçada, encara que parli seriosament, encara veig en Mikimoto.’ Us prendran seriosament?
—Bé, és normal. Resulta que hi ha tota una generació que hem crescut junts. Per tant, m’han vist evolucionar com qualsevol altra persona. Si en un moment els va marcar un programa que fèiem, que tan sols va durar una temporada i mitja, me n’alegro. Significa que allò que vam fer aleshores no era ben bé un personatge.

—Aquest pas d’ara implica abandonar el periodisme i la televisió?
—La feina als mitjans de comunicació, la deixarem a banda, evidentment. La meva il·lusió és que arribem aviat al número 10 de la gradació que fa uns dies va fer el president Puigdemont, que va dir que ens trobàvem al 7. Mentre fem el camí del 7 al 10, estic a disposició del país per empènyer tant com pugui. Un cop arribats al 10, no m’interessa tant la política com l’administració pública. És una cosa que em sembla molt important.

—Quina missió han de tenir els diputats independentistes a Madrid?
—La missió bàsica ha de ser defensar Catalunya de qualsevol retallada i menysteniment que hi pugui haver. L’acció del govern espanyol contra els catalans es produeix cada dia, especialment el divendres al consell de ministres. Per una altra banda, en el cas concret del senat, cal aprofitar totes les eines i les possibilitats que brinda un parlament per plantar cara i fer sentir la veu del govern de Catalunya. En síntesi, cal fer dues coses: defensar la sobirania catalana i aprofitar totes les escletxes per millorar la vida de la gent.

—Les corts espanyoles són el lloc per a millorar la vida de la gent?
—Com diria aquell, si la vida et dóna llimones, fes llimonada. És evident que el senat espanyol té mancances. I la meva intenció personal no és anar a explicar com ha de ser el senat, ni debatre el reglament, ni si hi hem de poder parlar en català perquè sigui una autèntica cambra de representació territorial… És el senat espanyol. Ho diu perfectament el seu nom. L’objectiu és treure’n tot el profit que puguem fins que no arribem a la independència.

—També hi ha una feina que és aplanar el camí del diàleg?
—Tot això haurà d’acabar amb diàleg. No sabem quan. Però és evident que s’acabarà amb un diàleg. Fins i tot el conflicte més descarnat, sempre s’acaba amb diàleg. Passarà també al País Basc. És l’única manera d’acabar les coses. Si no, s’eternitzen. En aquest sentit, no em guanyaran. Sempre em trobaran per establir diàleg. Sóc un dels convençuts que, tenint en compte que l’estat espanyol és un estat modern, democràtic, incardinat dins la Unió Europea, s’haurà d’acabar comportant com un estat democràtic. Ara no és així, però tinc la convicció que hi ha gent amb responsabilitat que sap que el diàleg és l’única solució. I la manera de resoldre el conflicte democràtic és votant en un referèndum pactat d’autodeterminació.

—Vós éreu favorable a repetir l’aliança de Junts pel Sí. Però els independentistes hauran d’escollir entre dues candidatures. Per què us han de votar a vós i no als candidats d’ERC?
—Em sembla que encara que tan sols sigui per la coherència en la meva trajectòria personal i professional. És un dels motius. Sempre he mirat de posar la màxima passió i determinació en tot el que he fet. Una altra raó és l’absoluta convicció que el ‘mentrestant’ ha de ser tan curt com sigui possible. Vaig a Madrid amb ganes de no quedar-m’hi gaire temps. Vull dir que en algun moment de la meva carrera professional he rebut ofertes per a anar a mitjans de comunicació amb seu a Madrid i sempre les he refusades. Ara hi vaig amb una missió molt concreta i tothom pot confiar en el meu compromís de fer-la bé i escurçar-la tant com sigui possible.

—Hi ha cap raó perquè us voti un elector que no sigui independentista?
—Sí. Té el mateix motiu per a votar a la nostra candidatura que tenia per a votar Junts pel Sí. El projecte independentista s’adreça a tota la població, independentistes i no independentistes. Els objectius de millora de la independència no són exclusius dels independentistes. El país que volem construir no és només per als qui han votat independència.

—El 20-D Convergència va perdre el senador que tenia per Barcelona. Tres els va guanyar En Comú Podem i un, Esquerra. Sereu capaç de recuperar-lo ara?
—Si n’estigués segur, ara faríem un cafè i no l’entrevista. La il·lusió per aconseguir-ho, hi és. Volem aconseguir-ho i espero que els electors em faran confiança el 26-J. Espero tenir i guanyar-me la confiança de la gent.

—L’objectiu de la legislatura és no acabar la legislatura? Divuit mesos –ara ja en queden tretze– passen volant…
—L’objectiu de la legislatura espanyola deu ser formar un govern espanyol. Però aquest no és el nostre objectiu. Nosaltres volem ser a tot arreu on es prenguin decisions que ens afectin. I, de moment, al congrés espanyol i al senat es prenen aquestes decisions. Quan arribem al final dels divuit mesos de legislatura catalana, veurem què passa.

—Vau ser candidat de Junts pel Sí el 27-S. Esteu satisfet del trajecte que s’ha fet d’aleshores ençà?
—Ara faré servir una resposta cupaire. Les coses no són binàries. Ni sí ni no. No hi ha cap manual per a fer la independència. Ens podem fixar en molts casos i precedents. Nosaltres creem el nostre manual. Quan hàgim acabat, podrem analitzar quins van ser els passos que ens van fer avançar més i quins van ser més eficaços. Si posem el trajecte fet en una balança, podem estar-ne relativament satisfets. Si som capaços d’aixecar la visera i observar l’evolució en la perspectiva dels últims anys, hem d’estar-ne molt satisfets. No puc entendre que hi hagi cap elector que el 27-S votés Junts pel Sí i ara voti una opció que no sigui independentista.

—Hi ha els independentistes que diuen que no s’hi ha de fer res a Madrid. I també els que prefereixen votar una opció que pretengui reformar Espanya… Que els dieu, a aquests?
—Jo fa uns anys em podia sentir identificat amb la idea que a Madrid no hi hem d’anar a fer res. Però en el ‘mentrestant’ del procés, a Madrid continuen prenent decisions que ens afecten molt. Hi ha un aparell administratiu amb un fotimer de funcionaris –molts més que la mitjana europea i catalana– que continua funcionant. Quan no ens agrada una cosa, tendim a menystenir-la, apartar-la, a mirar cap a una altra banda. I si no la podem apartar, ens posem una bena als ulls i així ja no la veiem. Però la realitat és que aquest cos administratiu existeix i decideix moltes coses que ens fan viure pitjor. I cal anar-hi i plantar cara. Si diem que Espanya ha de ser el nostre veí amic quan siguem independents, quin missatge donem si ara que encara hi som ens en desentenem? Això és contradictori. Amb l’estat espanyol, ens hi haurem d’entendre.

—I als qui pensen que cal anar a reformar Espanya?
—Que no. Espanya ha de fer el que cregui que ha de fer. No som nosaltres qui ha de dir com han de ser. Si som nosaltres qui no volem que ens diguin què hem de fer, per què els hem de reformar? Aquest ha estat un dels errors històrics de la psique resultant de 302 anys de repressió i bombardeig. Hem estat menystinguts, humiliats i prohibits com a poble. I això passa de generació en generació. I quan hi ha una mica d’obertura sembla que sigui normal de fer molts esforços per aconseguir que ens entenguin. Si ens volen entendre, perfecte. Però si han demostrat que no ho volen fer, no cal anar picant un cop i un altre contra el mateix mur. La pantalla de reformar Espanya ja la vam passar el 2010 a cop de Tribunal Constitucional.

—Quin és l’obstacle principal en el camí cap a la independència?
—És doble. N’hi ha un d’exogen i un altre d’endogen. I aquest segon som nosaltres mateixos. Especialment aquesta falta de confiança que ens tenim entre independentistes. A mi em dol quan algú que és com jo, convençut de tota la vida, assenyala el que acaba d’arribar perquè no ens en podem refiar. A mi em van ensenyar que a la gent se l’ha de tractar segons allò que diu i allò que fa. I els fets diuen que hi ha una formació política amb quatre encausats per haver empès en el camí de la independència. Aquest és un dels principals problemes. Si hi hagués més confiança i més unitat, no tindríem tants problemes. L’obstacle exterior ja el sabíem abans de començar. I ells han anat aprenent què poden fer i què se’ls pot girar en contra. Sap quins són els límits que no pot traspassar.

—La CUP és un aliat fiable per a Junts pel Sí?
—Aquesta entrevista es fa hores abans que la CUP faci aquesta nova escenificació [en referència a la reunió del consell polític sobre l’esmena a la totalitat del pressupost]. Ja em permetreu que digui que és una escenificació. A mi em sembla perfecte que cadascú s’organitzi com vulgui, però hi ha una cosa que es diu eficiència. En fi… Com ho puc explicar? [Rumia.] Quan condueixo, miro de no molestar els altres cotxes. Miro que el trànsit flueixi. Si jo m’he d’aturar en una cruïlla, ho faig mirant de posar el cotxe al lloc que no molesti a ningú. Perquè jo tinc el dret d’aturar-me, però els altres tenen el dret de continuar avançant. Evidentment, la CUP té el dret d’organitzar-se com vulgui, però no podem esperar sempre fins a l’últim minut.

—La pregunta era si la CUP és fiable.
—Si ens atenim als fets actuals i coneguts, sembla que no és fiable. Però esperem que es pugui demostrar que sí que ho és. No pot ser que, un cop hem decidit començar el camí i fa una mica de boira, hi hagi algú que digui ‘la motxilla em fa mal’, ‘em pesa massa’ o ‘porta-la tu’. Això és a l’ànima de la CUP? Hi ha moltes CUPs en una? Em sembla perfecte. Tot està molt bé. Però si ens posem d’acord a anar cap allà, hi hem d’anar. Malgrat tot, no dubto que dins la CUP hi ha gent que és completament fiable. I per això em sap greu això que passa cada dos per tres.

—Cada vegada hi ha més veus que proposen de fer un referèndum unilateral. Hi esteu d’acord?
—Que la votació final serà un referèndum, ja ho sabem. Ja ho hem dit. Per fer-lo, cal que tinguem algunes seguretats i una nova legalitat. Que ningú no pugui dir que això no ho podem fer o que no hi vol participar. Per arribar a fer aquest salt, cal haver aprovat les tres famoses lleis. I cal fer el salt quan tinguem seguretat que no serà un salt al buit. El referèndum tindrà una legitimitat absoluta. I unes normes que haurà posat el Parlament de Catalunya. I les haurà pogudes posar perquè té una majoria que li ho permet. Som aquí. No és un moment per als cops al pit. No s’ha de caure en les precipitacions. És un moment de molta feina menys èpica, però molt necessària. Cal tenir l’estructura controlada i preparada. Ara ja som aquí. Ens acostem al moment del salt, però l’hem de fer bé. Si no ho fem bé, ens trobarem en un escenari que no vull dibuixar.

—Us presenteu com a independent. No teniu carnet de Convergència. Teniu voluntat de fer-vos del nou partit que prepara CDC?
—Efectivament, sóc independent. El meu objectiu i compromís és representar l’esperit de Junts pel Sí al senat. Ja veurem què passa el 26 d’aquest mes al vespre. I a partir d’ací, caldrà veure què farà Convergència a principi de juliol. Haurà de mantenir les coses positives que té, però també haurà d’eliminar les negatives. Abans de tot això, veurem què passa el 26-J.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb