La millor expo de l’any

Són dies de balanços de l’any, en el camp de la cultura. No recordo que sigui així en uns altres camps, que bé podríem. El millor de l’any en habitatge, el millor de l’any agrícola, el millor de l’any econòmic, el millor de l’any de les xarxes, el millor de l’any dels mitjans de comunicació, etc. Seria massa compromès. En el camp de la cultura, podem tirar pel dret. No hi ha, pel que sembla, tot sovint, cap temor de ficar la pota i exposar-se a ser considerat poc o mal informat o vehiculador d’interessos que en els altres camps –habitatge, agricultura, economia, xarxes socials, mitjans de comunicació, etc.– serien massa eloqüents.

Ja em sembla prou indicatiu que les llistes culturals, sobretot en el camp de les exposicions d’art, siguin tan coincidents en el número 1: el consens no és propi de la cultura, les dissidències hi compten més, la fan més rica. Enguany, ja he vist dues llistes, de mitjans prou diferents en línia editorial, encapçalades per l’expo al MNAC de l’enorme pintora francesa Suzanne Valadon (1865-1938), tan postergada fins ara pels cànons tòxics de la història de l’art i els seus nodridors. Una obra sens dubte bona, mereixedora de tota l’atenció del públic i dels historiadors. Però una mala exposició. En absolut la millor de l’any, per mi. De fet, una exposició contrària al que deia que diria sobre la Valadon, per com ho deia.

És un equívoc freqüent considerar que una exposició d’art la fan les obres presentades i prou. Són, per descomptat, la base de l’experiència que ens proposen els comissaris i els museus. Però no ho són tot, en realitat. Una exposició és una proposta visual i el seu muntatge, el seu recorregut de començament a final, ha de complir amb el criteri i els arguments amb què es promociona. No s’hi val a dir una cosa que el muntatge de l’expo no certifica. És el que passava amb “Suzanne Valadon. Una epopeia moderna”.

El criteri era donar rellevància per ella mateixa a l’obra d’una artista fenomenal massa desconeguda, fins i tot en el seu país natal i a la mateixa capital de l’art a l’època. Una “figura emblemàtica de la bohèmia de Montmartre de principis del segle XX”, que d’acròbata de circ a model de pintors del moment, molts més reconeguts que ella, va esdevenir artista de ple dret. Fer-la conèixer com es mereix. Molt bé. Quan la vaig anar a veure, però, em vaig posar nerviosa de bon començament: havia de passar per no sé quants quadres de pintors, tots masculins, fins arribar a la primera obra de Valadon, que és el que anava a veure. Un pòrtic de famosos com a presentació, d’homes famosos, ho remarco perquè en la promoció de l’expo era capital el rescat d’una pintora.

Entesos, presentem el context artístic parisenc en què es va forjar la seva obra. Però, era necessari destacar-lo a l’inici de l’expo? Calia aquest ordre cronològic? Hauria estat millor, en bona llei, al final del recorregut, per respecte a la Valadon. I per respecte al públic. Dues visitants que em van sentir criticar en veu alta això que ara escric, s’hi van sumar, amb la mateixa sorpresa molesta.

Un segon efecte em va mortificar: la música d’Erik Satie –que adoro– al llarg del recorregut o en bona part, ja no ho recordo. Entesos, sí, van ser amants. Però, de nou, calia, donar a Satie aquesta importància?

Un tercer efecte desconcertant. Valadon, ens deien els textos de sala des de l’inici del recorregut, va ser una retratista formidable. Tant va ser així que, quan finalment va poder ser l’artista plàstica que era, amb pintures, dibuixos i gravats, els seus retrats li van procurar una clientela d’upa, que la va fer rica i molt ben considerada. No en recordo cap, de retrat, i no crec que fos pel malestar que l’expo m’estava creant. Un retrat és un gènere artístic, no n’hi ha prou de veure una cara en una pintura per considerar-la un retrat. En vaig sortir, per tot plegat, més que decebuda.

Res a veure, la meva decepció, amb la gran obra de Suzanne Valadon. Aquesta no és la millor expo de l’any, i no ho dic pas perquè l’obra de l’artista fos fallida. Dic que el muntatge no permetia fruir-la com es mereix. I una expo és, fonamentalment, el seu muntatge.

Els textos de sala comencen a ser un problema seriós per al públic que no vol ser tractat com una criatura que calgui agafar de la mà perquè no es perdi. Passa a molts museus i centres d’art, especialment en els especialitzats en enormes exposicions, que, de tan grans que són, els textos de sala poden dir el que sigui que l’espectador no tindrà, si no és que ho examina tot amb lupa dedicant-los un munt d’hores, l’ocasió de comprovar si són fiables o no.

Una cosa és que l’art exposat necessiti una certa informació del seu context, i una de ben diferent és que la informació de context esdevingui la manera única de veure l’exposició. Hi ha un punt autoritari, en tot això. Abans de pensar què hem vist, quin és el seu context i com eixampla els nostres coneixements, hem de poder, sobretot, mirar, relacionar-nos de tu a tu amb les obres. No cal que ens diguin què n’hem de pensar. Som espectadors adults instruïts que anem a dialogar amb l’art, en hores bones i en hores fosques, depèn del dia, a mirar el món, en definitiva, d’una manera més àmplia i generosa.