Restes òssies d'un soldat de la guerra del 1936-1939 a la fossa del cementiri vell del Soleràs (Les Garrigues)

Vuitanta anys després de la fi de la guerra de 1936-1939, l’estat espanyol continua essent el segon país del món amb més desapareguts, tan sols superat per Cambotja. En relació amb això, Espanya ha rebut diversos avisos de les Nacions Unides. El 2017 el grup de treball de desaparicions forçades de l’ONU criticava durament en un informe el govern de Mariano Rajoy. Li retreia que no havia complert les recomanacions que li havia fet quatre anys abans. Avui, que es commemora el dia internacional de les víctimes de desaparicions forçoses, la situació no ha canviat pas gaire.

Costa de filar prim a l’hora de determinar la xifra de desapareguts a l’estat espanyol. L’ONU parlava de més de 114.000, en la línia de la interlocutòria que va emetre l’ex-jutge espanyol Baltasar Garzón quan va voler investigar els crims del franquisme. Algunes altres associacions fan enfilar la xifra fins a 140.000. Quant al nombre de fosses, el mapa oficial espanyol en comptava 2.740. Al febrer, un informe d’experts encarregat per la direcció general per a la Memòria Històrica, que depèn del Ministeri de Justícia espanyol, instava l’estat a exhumar les restes de 20.000 a 25.000 víctimes de la guerra de 1936-1939 i de la dictadura franquista.

Segons el document, entre l’any 2000 i el 2018 s’havien exhumat 740 fosses i recuperat més de 9.000 cadàvers a tot l’estat espanyol. Gràcies, sobretot, a l’impuls de les associacions de memòria històrica. La majoria eren víctimes civils enterrades en cunetes, ermots, turons i cementiris, o bé abandonades al front, o mortes en custòdia.

A més, els experts demanaven una coordinació de les diverses iniciatives d’identificació genètica dels governs autonòmics. Segons l’informe calia que es constituís una xarxa de laboratoris de genètica forense de la memòria històrica i un banc de dades d’ADN compartit, a fi de disposar de perfils biològics de víctimes i familiars comuns.

Fossa de Figuerola d’Orcau, al Pallars Jussà, exhumada el juny del 2017.

També es recomanava de confegir un cens de víctimes que unifiqués les dades de cada comunitat i que s’activés un projecte d’investigació per a fer un registre detallat sobre la localització de les fosses comunes, amb vista a elaborar un nou mapa de fosses.

Manca de voluntat, manca de mitjans

‘D’ençà del 1979, hi ha hagut una gran manca de política pública de memòria, de tots els governs que ha tingut l’estat espanyol’, diu Antonio Calzado, doctor en història contemporània per la Universitat de València. I ho contraposa amb els casos d’Alemanya i de Xile. Considera que la llei espanyola de memòria històrica del 2007 era un bon començament, tot i ser millorable. Però l’arribada del govern del PP va paralitzar-la. Tot i mantenir-la, no la va dotar econòmicament.

Segons l’historiador, a l’estat espanyol falta una línia de subvencions i treballar al costat de les universitats. ‘Cal que hi haja línies d’investigació. L’exhumació de les fosses és una qüestió que necessita molts diners. Implica una feina d’arqueologia, un treball forense… Clavar-te mesos en un arxiu també demana partides pressupostàries molt grans.’ I recorda que implica tothom: institucions públiques, investigadors, associacions de memòria històrica i familiars.

Crani del primer home identificat i localitzat en una fossa del Soleràs.

Precisament les associacions de memòria històrica denuncien que la responsabilitat no es pot deixar a les mans de les famílies. Si bé fins ara han encapçalat algunes exhumacions de pocs cossos, hi ha fosses amb molt més cadàvers que han de ser exhumades, però se n’han d’encarregar les institucions públiques, reclamen.

La dreta espanyola sempre ha estat refractària als programes de recuperació de la memòria històrica, amb l’argument que es reobren ferides del passat. ‘És l’argument principal. Però el problema no és obrir ferides del passat, és que encara no s’han tancat’, diu Calzado, que recorda que no se saben els noms de totes les víctimes del franquisme. Ni el seu patiment i el dels seus familiars.

Opina igual Maria Antònia Oliver, presidenta de l’Associació de Memòria de Mallorca. Encara cerca el seu avi, i esmenta l’angoixa que es transmet de generació en generació. La seva mare, la petita de la família, és l’únic dels germans que queda viu, a la recerca del pare.

‘És molt dur. Jo, el meu padrí no el coneixia, però la meva mare sí que l’he vista sofrir’, es lamenta. Denuncia la manca de voluntat política i de sensibilitat, i l’intent d’ocultar i disfressar la realitat. ‘Quan ho hem notat, hem recorregut als tribunals, que ens han tancat les portes. Perquè estan viciats des de la transició. És complicadíssim.’

La situació als Països Catalans

A l’informe de l’ONU de fa dos anys els únics canvis positius s’observaven en l’àmbit dels governs autonòmics.

A Catalunya hi ha registrades 505 fosses, segons les darreres dades publicades per la Generalitat, que va començar a elaborar el pla de fosses el 2017, un pla que desenvolupa la llei del 2009. N’han estat confirmades 234 i la resta són probables. Sembla que contenen més de cinc mil persones. Del 1999 fins l’any passat, s’havien fet 41 exhumacions, que han permès de recuperar les restes de 345 persones. Tanmateix, només vuit han estat identificades. També s’han fet 79 actuacions de recollida de restes òssies trobades a la superfície, que han servit per a recuperar un mínim de 204 persones.

Arqueòlegs treballant a la fossa de la guerra al cementiri vell del Soleràs, el novembre del 2017.

A Mallorca, l’Associació de Memòria esmenta l’existència d’unes 53 fosses només en aquesta illa. Malgrat alguns avenços, no hi ha xifres oficials. L’associació calcula que a les Illes van ser assassinades unes tres mil persones en el període de la guerra, la majoria desaparegudes de manera forçosa, és a dir, sense cap procés que els sentenciés a mort.

Arran d’una llei del 2016, el govern balear ha excavat fins ara dotze fosses i té previst d’obrir-ne vuit més fins l’any vinent, segons que explica Jesús Jurado, secretari autonòmic de Memòria Democràtica. Ara com ara, s’han recuperat setanta cossos, si bé només se n’han identificats setze. S’han fet algunes petites actuacions a Eivissa i se n’espera alguna a Formentera. A Menorca, esperen que es completi el mapa de fosses per actuar; és un dels objectius de la legislatura de la Conselleria d’Administracions Públiques.

Jurado també esmenta el cas de la fossa de la Coma, a Sant Llorenç del Cardassar (Mallorca), on hi ha les restes de molts milicians catalans. S’espera poder obrir els quatre anys vinents. ‘I estem pendents de renovar un conveni amb la Generalitat de Catalunya’, afegeix. L’aplicació de l’article 155 va paralitzar la col·laboració per senyalitzar la Coma, on centenars de soldats que acompanyaven el comandat Albert Bayo van ser assassinats el 1936.

Al País Valencià, el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica (GRMH) havia documentat el 2016 l’existència d’unes 300 fosses, on sembla que hi ha uns deu mil cossos enterrats. Tanmateix, no hi ha xifres oficials sobre persones assassinades, diu Calzado. ‘Pràcticament són totes al registre civil; sabem que van ser afusellades, però no se sap a quina fossa són soterrades i encara s’han de quantificar’, explica. Així i tot, creu que molts més del 50% dels afusellats no se sap on són.

Cossos a la fossa 113 del cementeri de Paterna.

Oliver lamenta que la burocràcia dificulti el procés per a desenterrar les víctimes de desaparicions forçoses. ‘Anem avançant, però molt a poc a poc. I han passat molts anys pel fet d’anar poc a poc. Hauríem de fer molta via’, conclou. Després de vuitanta anys, la pressa no la tenen els morts, que esperen sota terra en una fossa, sinó els familiars que els cerquen de fa dècades. I cada vegada els queda menys temps per a poder homenatjar i oferir el repòs que mereixen als seus éssers estimats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb