Michael Roberts: “Estem com als anys trenta, amb depressió i proteccionisme, i ja sabem què va passar aleshores”

  • Entrevista a l'economista marxista britànic Michael Roberts

VilaWeb
Fotografia: Arxina/NósDiario.
NósDiario
16.06.2024 - 21:40
Actualització: 16.06.2024 - 22:26

L’economista marxista britànic Michael Roberts desperta un gran interès allà on intervé per la seva crítica radical del sistema. En aquesta entrevista de Ricardo Suárez, publicada originalment al diari gallec NósDiario, explica la seva visió de la crisi actual i les amenaces que presenta.

Argumenteu que el capitalisme és en crisi…
—Anomeno aquest procés policrisi. No sóc el primer a anomenar-lo així. Però hi ha quatre components importants d’aquesta crisi del capitalisme al segle XXI. El més important és l’econòmic. Les economies importants no creixen gaire ràpidament, o fins i tot gens, estan estancades. La productivitat del treball, que és clau per al desenvolupament d’una economia, està estancada, i en alguns països fins i tot baixa. El creixement de la inversió és feble perquè el rendiment és baix. Però em podríeu demanar, bé, com és que el rendiment és baix? Què me’n dieu sobre Microsoft i totes aquestes empreses que obtenen quantitats enormes de beneficis? Apple ha obtingut la quantitat més gran de beneficis de la història, segons que acaba d’anunciar. Però us respondria que això són excepcions. Aquestes grans empreses no representen el vast conjunt de companyies a escala mundial. La majoria de les empreses no tenen gaires beneficis. Moltes no en tenen gens i solament sobreviuen demanant préstecs. Les anomenem companyies zombie perquè funcionen mortes. Continuen vives, però no fan res, i tenen un nivell tan baix de rendiment que fa impossible que el capitalisme tiri endavant. D’una altra banda, hem tingut dues recessions serioses el segle XXI, el 2008, l’anomenada gran recessió, però també la de la pandèmia del 2020. En aquesta darrera, el 95% dels estats va tenir una recessió. La situació és preocupant, i fa que els altres problemes tinguin una solució difícil.

I quins són els altres components d’aquesta policrisi?
—El capitalisme no pot resoldre la desigualtat i els nivells alts de pobresa arreu del món, que són realment seriosos. Això és així perquè no hi ha prou expansió de la riquesa, fins i tot si les rendes fossin redistribuïdes –i, naturalment, no ho són de cap manera. A més, els imposts són insuficients i les empreses capitalistes amaguen els diners mitjançant l’evasió fiscal. Els països són molt desiguals i hi ha grans nivells de pobresa mundialment. I també hi ha la situació ambiental, el canvi climàtic, l’escalfament global, això no és resolt perquè no és rendible per a les empreses capitalistes d’invertir en renovables, energia verda i més formes de millora ambiental. Prefereixen el rendiment que poden aconseguir amb els combustibles fòssils.

Hi ha una batalla entre els estats?
—Finalment, cada vegada afrontem més el problema del conflicte entre els grans poders del món a causa d’aquest estancament de l’economia mundial. Com més va més gran és la batalla entre els estats occidentals, que van perdent poder i deixant-lo en mans d’economies emergents, especialment, la Xina. Aquests components de la crisi van lligats totalment a la situació econòmica de què parlem. En conseqüència, tenim països occidentals que perden llocs de feina i la indústria bàsica.

Això es va veure molt clarament durant la pandèmia.
—Evidentment. Hem tingut molts problemes de sobirania per produir béns durant la pandèmia. I en aquest context, un dels debats més intensos, que, de fet, és un debat antic, és entre proteccionisme i globalització. Globalització, comerç lliure, moviment lliure de comerç, especialment moviment lliure de capital, això és el que vam veure en el període que va de mitjan dècada dels vuitanta fins a la gran recessió del 2008. Aquest temps va ser anomenat globalització, i probablement va arribar al punt culminant a principi d’aquest segle, i amb un gran augment del comerç i del PIB. Això era presumptament el sistema que el capitalisme volia estendre al món i creia que en totes les societats creixeria el comerç i la inversió.

Però?
—Va augmentar la desigualtat mundialment. La raó és la dificultat per a generar rendiment, atreure inversió i millorar la productivitat. Ara passa que els governs i els polítics diuen que la solució és protegir les indústries i el comerç de cada estat de tercers, amb un nivell creixent de proteccionisme. Aquest procés es tradueix en aranzels i taxes nous, i en particular volem provar de frenar la Xina, que inunda el comerç mundial amb els seus béns. Es pretén de fer-la retrocedir amb la intenció que les nostres indústries no siguin debilitades fins al punt que no en resti cap. En compte d’una expansió mundial, som en un joc de suma zero, en particular en el conflicte entre els EUA i la Xina. I potser la intenció dels governs no solament és intervenir per protegir indústries, sinó també per subvencionar-les, impulsar sectors segurs com una alternativa al lliure comerç. Però tot això significarà bàsicament que l’economia mundial no creixerà tan de pressa, perquè sense cooperació mundial en comerç i inversió, fins i tot sota el capitalisme, significarà un declivi en el ritme de creixement. És un període semblant, penso, d’alguna manera, a la dècada del 1930, en què vam veure una depressió i el moviment cap al proteccionisme, i sabem què va passar al final d’aquesta dècada. Això és el que ens ha de preocupar.

Però si mirem les darreres dades, el dòlar és encara de bon tros la moneda dominant al món.
—És que la guerra també és econòmica! Podem veure com l’agrupament dels BRICS i les monedes són al centre de l’estratègia geopolítica. Estats com Rússia i la Xina miren de comerciar amb la seva pròpia moneda. Quina importància tenen les divises en aquest context? Les principals economies occidentals representaven el 50% del producte interior brut mundial, ara només tenen el 30% de la riquesa, però continua essent molt gran. I han aparegut els BRICS, encara que no són realment un grup amb cohesió. Són estats que són molt lluny, tant geogràficament com políticament i econòmicament, i no tenen una integració semblant a la del G-7. No obstant això, proven de formar un pol alternatiu, que, com bé dieu, implica de canviar el dòlar dels EUA i que deixi de ser la moneda obligatòria del comerç, atès que senten que domina massa les seves economies. Tot i això, és un procés lent. Si mirem les darreres xifres, el dòlar és encara de bon tros la moneda dominant en les transaccions comercials i financeres i en reserves de divises sí.

Per què és tan important per a Rússia i la Xina de comerciar amb les seves pròpies divises?
—Perquè volen reduir el domini del dòlar. Les seves reserves són principalment en dòlars. I sabem que si el dòlar es debilita, no valdrà tant. L’altra cosa és que, de fet, el govern dels EUA ara prova de congelar les reserves de dòlars dels altres estats, atès que controlen la moneda. Les reserves russes de dòlars van ser congelades i lliurades a la resta d’Europa. Es veuen els riscs del que en realitat és un robatori. Per aquest motiu, la Xina i Rússia volen tenir independència del dòlar. Però això no és fàcil, de manera que el seu objectiu té un èxit lent i limitat. El conflicte entre els EUA i la seva hegemonia del dòlar, amb la Xina i els altres estats dels BRICS, particularment amb la Xina, s’intensificarà aquesta mateixa dècada. I, a més, en termes de moneda, podem veure com la Reserva Federal no té cap problema per imprimir dòlars i dòlars.

I aquests dòlars no tenen base en res. Això té sentit?
—Els Estats Units tenen un privilegi extraordinari perquè tenen el dòlar, que és la divisa mundial dominant, una moneda que poden emetre tant com vulguin, si ho volen, i això els dóna un poder financer enorme. Naturalment, si emeten més i més dòlars, creen la possibilitat d’una inflació més alta, o la devaluació del dòlar contra unes altres monedes. Ha passat això. Si mirem aquests darrers quaranta anys, el dòlar s’ha debilitat contra unes altres monedes, perquè són més i més els dòlars que han estat impresos pels EUA per pagar les importacions que treuen de la resta del món incorrent en dèficits comercials enormes. Però poden fer-ho durant gaire temps. No és una situació de crisi. Poden continuar mentre la majoria dels governs i de les empreses capitalistes reconeguin el dòlar, el continuïn usant i no en perdin la confiança.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor