La meva dosi de comèdia

  • Voldré la meva dosi de comèdia: és aquí que fan llibres? I si us plau que diguin que sí

Tina Vallès
26.01.2023 - 21:40
VilaWeb
“Vinc a classes de ioga”, diu.

Dos de deu, esmorzem. Pa amb tomàquet amb llonganissa, cafè amb llet. Comentem la feina pendent, un pressupost que ens ha arribat d’impremta. A casa fem llibres. Jo sé per què ho aclareixo. Turulú-turulú. L’intèrfon. Cada dia, des que hem tornat de les vacances de Nadal, sona un parell de cops. Missatgers que ens porten o proves d’impremta dels llibres que fem o novetats de Sant Jordi que segur-que-m’agradaran o fins i tot edicions no venals de llibres que-així-podré-llegir-abans-que-ningú. Aviam què ens porten avui. Em passa pel cap tot el ventall de segells que em proveeixen de lectures, després repasso tot el que tenim pendent de tancar. Què deu ser. Tot això ho penso mentre acabo de mastegar el mos de pa amb tomàquet i m’acosto a l’intèrfon per preguntar qui és i que se m’entengui. Qui és. Se m’entén. Però el que diu la dona de cara estressada que em respon no ho entenc. La veig perquè és un videointèrfon, i ella sap que és un videointèrfon i mira a càmera” per dir el que ha dit. Li demano que ho repeteixi, no he entès el nom de l’editorial, crec. Com dius, li dic. Ella s’acosta més i repeteix: vinc a classes de ioga. Ja hi tornem, penso. Estic a punt de dir-li que s’equivoca, com sempre que vénen per això, que aquí fem llibres, que allò del ioga és en una altra ronda, al mateix número i el mateix pis i porta, però d’una altra ronda, però penso: i si és aquí? Amb l’auricular de l’intèrfon a l’orella, em giro, miro la meva parella i li dic: ioga. I ell em fa que sí amb el cap a poc a poc, a càmera lenta, amb cara de vinga-som-hi-no-ho-ajornem-més, mentre s’empassa l’últim bocí de pa amb tomàquet amb llonganissa, el típic esmorzar d’abans de saludar el sol. Premo el botó d’obrir mentre li dic que endavant. Si vas a fer ioga puges a peu o en ascensor, em pregunto. M’acabo el cafè amb llet d’un glop, carregadíssim de cafeïna perquè és dijous i ja fem estralls. La beguda dels ioguis, segur, cafè com quitrà. Sento que la dona ha cridat l’ascensor i que, com sempre, l’aparell era a l’àtic. Tenim marge de temps, doncs. No badem. A casa tenim encens perquè quan fem tall a la planxa el pis s’empudega per molt que engeguis la campana extractora a la màxima potència, la d’enlairar-se fins a la lluna amb un compte enrere en anglès i amb veu de nas. Així que n’encenc un bastonet, olor de llimona, diu, tot i que a mi tots em sembla que fan la mateixa ferum, la que sempre em fa esternudar. Veig que la meva parella s’ha posat a remenar cedés. Què fots, que ve la iogui. No teníem un disc de música new age que ens va regalar no sé qui quan estaves prenyada, em pregunta. El busquem, el trobem, el posem. Sense dir-nos-ho, tots dos hem decidit que la sessió la farem a la sala d’estar. Ara ens sap greu per totes aquelles persones que van trucar demanant per les classes de ioga i els vam dir que aquí no era. Aquí és! Tanquem les cortines de la sala perquè una cosa és saludar el sol i una altra enlluernar-se. La gata, que feia la fotosíntesi al braç del sofà, s’emprenya i se’n va. No te’n vagis gaire lluny, que avui treballarem la posició del gat, em sento dir. La gata m’entén i es queda aturada davant de les cortines, suposo que en senyal de protesta, però ja em va bé, té prou solemnitat per donar la benvinguda a la nostra alumna. Les màrfegues. On són. Les vam treure l’últim cop que les filles van marxar de colònies, crec. Deuen estar plenes de pols. Les desenrotllem i uns núvols de quisca donen a l’ambient un aire misteriós. Estan tan recargolades que ens calen quatre volums de l’Alcover-Moll per a cadascuna per mantenir-les esteses. Estira’t i tanca els ulls, va, que ja obro jo, li dic a la meva parella. Però porta pantalons de pana, camisa i jersei, s’hauria de canviar. El xandall, li crido. I em diu que està per rentar, perquè només se’l posa els caps de setmana, per semblar que es belluga. El veig que corre cap al dormitori i en surt poc després posant-se bé el pijama de quadrets blaus i blancs. Va descalç. Hòstia, quin fred. I tu què fots amb faldilla, encara? Corro a canviar-me. Tinc uns leggings blancs de quan estava prenyada i una camisa blanca de lli molt ampla. Surto del dormitori com una aparició i la gata s’estarrufa tota. Treu-te el rellotge, eh, em recorda l’home empijamat que jeu amb els ulls tancats sota infinits núvols de pols. Miro l’hora per últim cop, encara dos quarts de deu en punt. L’olor de l’encens, la música, les màrfegues, la gata solemne, jo de blanc i amb cara de tinc-tots-els-músculs-del-cos-més-relaxats-que-la-goma-gastada-d’aquests-leggings-que-em-lliscaran-avall-en-qualsevol-moment. Tenia raó la dona, les classes de ioga són aquí. Mentre obro la porta a la nostra alumna, penso que després m’arribaré a aquell portal de la ronda, de l’altra ronda, i trucaré al mateix pis que el nostre per demanar-los que em tornin les proves d’impremta, novetats i edicions no venals que deuen haver anat acumulant tots aquests anys. Espero que qui m’obri tingui temps de recollir les màrfegues i ventilar la sala d’olors i sons relaxants, perquè voldré la meva dosi de comèdia: és aquí que fan llibres? I si us plau que em diguin que sí.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any