El meu cinema Paradiso

"Amb les pel·lícules ha passat com amb els llibres: no eren béns que tinguéssim a l'abast tan fàcilment i per això eren tan cobejats"

Carme Junyent
27.02.2022 - 22:13
Actualització: 27.02.2022 - 23:13
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fa poc vaig veure que algú demanava a Twitter en què s’havia convertit la sala de cinema de la nostra infantesa. Com era d’esperar, la majoria dels que responien era per a dir que s’havia convertit en una botiga de roba, o en l’oficina d’un banc o coses similars. El cinema de la meva infantesa encara és un cinema, aparentment, si més no encara conserva el rètol, però fa anys que no s’hi veu cap pel·lícula.

No és que tingui cap vincle emocional amb l’edifici que, de totes maneres, ha canviat molt des de la meva infantesa. Ha desaparegut l’envà de fusta que hi havia a l’entrada. Gràcies als forats del corc, quan no podíem entrar a veure la pel·lícula perquè era “no apta”, la podíem veure a través d’aquells forats. El problema era que, a l’altra banda, hi havia una mena de banc d’autoritats en què s’asseien el batlle i la Guàrdia Civil i, si s’omplia, els forats a la meva altura quedaven tapats. A vegades el Quimet, que era el porter i també el meu veí, obria la porta i sense dir res ens feia sortir a tots corrents.

Si la pel·lícula era apta, havíem de passar per la taquilla de la Lola, que també era la peixatera, i un cop dins, el Peret Badia, que era l’acomodador i avi entranyable del meu amic Joan, supervisava com sèiem: la canalla al davant, els joves més enrere o al galliner i les dones, que anaven molt més al cinema que no els homes, ocupaven les llotges. Durant la projecció, la Pepeta, la cacauera, o el Gregori passaven amb el cistell ple de cacauets i caramels de menta. Entre les clofolles dels cacauets, les puntes de cigarreta i tota mena d’embalums, el terra quedava colgat d’escombraries que el Peret Badia netejava quan s’havia acabat la sessió. Un diumenge al vespre, quan ja havia acabat d’escombrar i havia sortit, el sostre es va enfonsar i va caure sobre el pati de butaques. Ens vam quedar molt de temps sense cinema.

Al cinema de Masquefa també s’hi censuraven els petons, els de la pantalla i els reals. Suposo que les bobines ja venien censurades de sèrie, aquells talls barroers que, quan es produïen, provocaven un gran escàndol entre el públic. Aleshores, el Ramonet, el maquinista, aturava la projecció, encenia els llums i no tornava a engegar fins que tots no callàvem. Això també passava quan les parelles al galliner intentaven fer el que no podíem veure a la pantalla i el Ramonet, implacable, així que veia qualsevol intent, escridassava els incauts que creien que el cinema era un bon lloc per a estimar-se.

A aquesta galeria de personatges, hi haig d’afegir el meu pare, que feia el “passi” entre Piera, Masquefa i els Hostalets de Pierola i es passava les tardes de diumenge portant les bobines amunt i avall, perquè tots vèiem les mateixes pel·lícules. La sessió doble permetia les combinacions entre rotlles i també que dos germans de Masquefa poguessin gaudir del cinema. A la primera pel·lícula n’entrava un i a la mitja part li donava l’entrada a l’altre perquè pogués veure la segona i, a l’hora de sopar, se les explicaven.

I quines pel·lícules projectaven? A part de les de la Marisol, el Joselito i similars, recordo haver vist uns quants Hitchcock sense haver-los entès gaire, molts westerns, unes quantes del Tarzan de Johnny Weissmuller. No recordo haver vist Mogambo però sí Hatari i Cuando ruge la marabunta. Allà també vaig veure Somriures i llàgrimes, que em va encantar i Orfeu negre, que em va fer molta por. Però recordo sobretot les que no vaig veure o no vaig acabar de veure per la mateixa precarietat de tot plegat. A vegades es cremava la pel·lícula o s’encallava la màquina o passava qui sap què. No vaig poder veure el final de Que bonic que és viure i el trauma em va durar anys perquè la televisió va arribar molt tard a la meva vida. O una vegada a l’estiu que feien cinema al vespre els dimecres i havien de fer Gilda. Tothom deia que era molt “forta” i hi havia molta expectació. Jo havia anat al cinema, però vaig cometre la imprudència de sortir a la mitja part, el meu pare em va veure pel carrer i em va fer anar a dormir. No la vaig poder veure fins molts anys més tard, una vegada que la van fer a la televisió a Alemanya.

Amb les pel·lícules ha passat com amb els llibres: no eren béns que tinguéssim a l’abast tan fàcilment i per això eren tan cobejats. Ara és difícil d’enyorar històries –al capdavall, és el que cerquem en llibres i pel·lícules– perquè ens les entaforen a totes hores. Però sempre podem recrear-les i reviure-les, tal com feien aquells germans de Masquefa. I encara que el rètol ens enganyi i al cinema ja no hi passin cap film, sempre podem rememorar una història. Una història d’aquelles que ens ajudaven a viure quan a la nostra vida no hi passava res.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes