Fins fa poc més d’una dècada, la política catalana es caracteritzava per l’estabilitat. Convergència i Unió (CiU) governava la Generalitat d’ençà que es va restituir i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) manava a la capital del país i guanyava a les eleccions espanyoles. El progrés nacional es basava en el ‘peix al cove’, és a dir, l’obtenció de més competències en canvi de suport al congrés espanyol.

El 2003 hi ha un punt d’inflexió en la política catalana, que trenca els supòsits considerats immutables. El tripartit (PSC-ERC-ICV-EUiA) governa a la Generalitat i es comença a elaborar un estatut d’autonomia per assolir un nou nivell de competències, a més de protegir les existents. Més tard els socialistes perden l’Ajuntament de Barcelona i les eleccions espanyoles. En aquell moment comença un procés que va del ‘apoyaré’ de Zapatero a la retallada al congrés; una campanya del PP contra l’estatut amb frases com ara ‘El castellà és perseguit ara a Catalunya com ho va ser el català en temps de Franco’, de Mariano Rajoy el 2006; una sentencia contraria del Tribunal Constitucional; atacs contra la immersió; el conflicte dels papers de Salamanca; incompliments sobre el finançament… Catalunya engega en aquell moment un procés cap a la independència, des de les consultes populars a manifestacions multitudinàries. I finalment arriba també a la política institucional, fins a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 i un nou govern independentista decidit a dur a terme el mandat de les urnes.

Hi ha divisió o la independència és un objectiu transversal?

solano boPerò aquest procés ha implicat una divisió entre catalans o es pot dir que la independència és un objectiu transversal més enllà del nacionalisme? A partir dels sondatges d’opinió de l’ICPS, i agrupant la societat catalana per lloc de naixement, edat i origen dels pares, podem observar l’evolució dels qui consideren que Catalunya hauria de ser un estat independent (les altres opcions són una regió d’Espanya, una comunitat autònoma o un estat federal). Des del 2002, amb un suport del 18%, podem observar com el creixement de l’independentisme ha estat transversal. El cas d’Eduardo Reyes de Súmate –un home de seixanta-quatre anys, castellanoparlant i nascut a Andalusia, que ara vol un estat independent– no és pas un cas aïllat. Entre els catalans nascuts a Espanya s’observa com ha passat de ser una opció minoritària a triplicar el suport. Alhora, els fills, que ja han nascut a Catalunya però que els seus pares procedeixen d’unes altres comunitats autònomes, també s’han involucrat en aquest procés, i en podem observar uns creixements espectaculars cap a l’estat independent.

Entre els catalans nascuts a Espanya, s’observa com l’independentisme ha passat de ser una opció minoritària a triplicar el suport

Entre els catalans que tenen un pare nascut a Catalunya i un altre a Espanya, la independència s’ha convertit en la preferència majoritària: hi ha més de 35% de diferència entre el sí i el no en el supòsit d’un referèndum. Entre els qui tenen els dos pares nascuts a Catalunya el suport de la independència arriba fins als dos terços, i els favorables a la independència superarien el 70%  en un hipotètic referèndum (el no voltaria el 10%).

El suport a la independència és força semblant en totes les franges d’edat

Si l’any 2002 el suport a la independència era més alt entre els sectors més joves amb dos pares nascuts a Catalunya que no pas entre els de mitjana edat o edat més avançada, les últimes dades –en gran mesura perquè actualment CDC té per objectiu l’estat independent– mostren un suport força similar en totes les franges d’edat. L’edat tampoc no indica grans diferències, per no dir que són imperceptibles, entre els qui tenen pares espanyols i els qui tenen un pare nascut a Catalunya i un altre a Espanya.

Aravot1.002

Més enllà de la identitat

Un factor clau per a poder comprendre la fortalesa actual de l’independentisme ha estat la capacitat d’anar més enllà de motius nacionalistes o identitaris. Si tenim en compte que només un 36% dels catalans tenen com a llengua d’identificació el català, sumat a un 7% que té tant el català com el castellà  (segons dades de l’Idescat del 2013), difícilment un nacionalisme identitari seria mai majoritari. No es pot equiparar origen i llengua, perquè el català ha estat justament una llengua d’acollida, però és significatiu per a entendre com ha crescut l’independentisme que si el 2002 el 62,4% dels independentistes tenia els dos pares nascuts a Catalunya, el 2014 aquesta xifra baixava fins el 53,7%. I encara es redueix més en cas d’un referèndum: en aquest cas només en un 51,4% dels casos els dos pares són nascuts a Catalunya, i un terç d’aquests independentistes tenen els dos pares nascuts a Espanya.

Ja que ha baixat el percentatge dels qui tenen els dos pares nascuts a Catalunya en el conjunt de l’independentisme, la conclusió és que ha crescut més entre els qui tenen uns dels dos pares (o tots dos) nascuts fora. Aquest creixement només es pot explicar per una capacitat d’aquest independentisme no-nacionalista o nacionalista inclusiu i en positiu d’assumir el discurs que el país gestioni els propis recursos i faci les pròpies lleis, i per la capacitat de qüestionar coses indiscutibles fins aquell moment per la majoria de la població: la monarquia, la constitució espanyola, el dret d’autogovernar-se, les fronteres inamovibles.

Entre els nascuts abans del 1950 a Espanya, s’observa com s’ha triplicat el suport a la independència i  s’ha reduït de més de vint punts el nombre dels que prefereixen la situació actual

Més enllà de les diferències encara existents entre grups, trobem com els catalans, independentment de l’origen, s’han sumat en gran mesura a aquest projecte, i en cap cas no veiem una polarització de la societat catalans. Hi ha més independentistes i baixen els qui volen ser simplement una regió, una comunitat autònoma com a l’actualitat. Molts d’aquells ‘altres catalans’ de Paco Candel s’han involucrat a crear un nou estat millor per a ells i els seus fills, i podem negar que hi hagi hagut una divisió per llengua o origen. Fins i tot els grups que s’hi podrien considerar més recelosos, com els nascuts abans del 1950 a Espanya, s’observa com ha triplicat el seu suport. En canvi, dins aquest mateix grup, s’ha reduït de més de vint punts els qui prefereixen la situació actual. Independentment de les arrels familiars, són molts els qui han vist que la creació d’un nou estat pot ser una oportunitat per a crear unes condicions de vida millors pels catalans, vinguin d’on vinguin, perquè ara el que sembla important és on anem, i no d’on procedim.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb