Més enllà de la gratuïtat

"Si algú se m'acosta demanant consell sobre si tenir fills o no tenir-ne, se la juga a engolir la meva negativitat"

Estel Solé
06.04.2022 - 19:30
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Vam estar confinats durant molts mesos i hi va haver qui va pensar que el fregament porta a l’afecte i que visqui el sexe i nou mesos més tard, benvinguts nadons. Però, no. El confinament no va portar un baby boom. De fet, la pandèmia va fer caure la natalitat d’un 18%. I no m’estranya. Aventurar-se a tenir fills en aquest país (entengueu país com us plagui) és de valents, o potser més aviat caldria dir que és d’inconscients. I alhora és un privilegi. Posem que tens trenta anys llargs, però et trobes amb inestabilitat laboral, gran part del teu sou escàs el destines a pagar un habitatge de preu abusiu. Tens ganes d’esclafar el cap d’aquells qui gosen recordar-te que gastes massa i que potser no t’hauries de permetre tenir un iPhone. Potser hauries de donar-te de baixa de Netflix i no hauries de fotre’t aquest gintònic, que és molt car, i has d’estalviar. I encara hi ha qui es pregunta per què no tens fills. Fàcil: perquè hem condemnat a la precarietat unes quantes generacions des de ja fa dècades.

Si algú se m’acosta demanant consell sobre si tenir fills o no tenir-ne, se la juga a engolir la meva negativitat. Procuro posar-hi sempre humor en el to –que no vull deprimir-los i enviar-los a cal psicòleg; la gent no està per despeses. Però solc respondre alguna cosa com ara: “És brutal i refotudament dur. Si en vols tenir, assegura’t de tenir o molts diners, o molta ajuda de familiars o amics. Quan el pes de la manca de conciliació et colli, entendràs per què t’ho dic. Ah, i molt important, assegura’t de no ser autònom. I encara més important: no sigueu autònoms els dos membres de la parella i, encara menys, autònoms del sector de la cultura.” I tanco amb: “Però és bonic. Tu i les teves necessitats passeu a la cua de les prioritats vitals durant anys, però quan els veus somriure és tan bonic!”

Ara el govern ha anunciat que a partir del setembre els infants que cursin I2, és a dir, el darrer any de les escoles bressol públiques, no hauran de pagar el curs. Oh, que bé! Gràcies. I ara parlem de tot el que queda per resoldre més enllà d’aquesta gratuïtat i de la realitat que s’amaga sota la preciositat de la notícia. La mesura s’aplicarà a les llars d’infants públiques. A les llars privades les famílies gaudiran d’una rebaixa de setanta-dos euros mensuals en la quota mensual, una quota que pot situar-se entre quatre-cents i sis-cents euros. Però totes les famílies que porten els infants a la privada ho fan com a primera opció? No. La gran majoria han intentat obtenir plaça a la pública i no ho han aconseguit. Per tant, entenc l’enfadada que poden sentir ara mateix. També hi ha qui opta, a contracor i fent grans esforços econòmics, per portar el nadó de quatre o cinc mesos a una escola bressol pública per assegurar-se plaça els dos anys vinents, quan realment la necessitarà. Però en molts casos la reflexió és la següent: qui té el sou més alt que continuï treballant i l’altre membre de la parella que renunciï a la feina i faci tasques de cures. A qui ha condemnat la societat als sous més precaris? A les dones. Qui acaba renunciant a la seva carrera? Les dones. Ai, tant de bo fóssim noruecs! Allà les mares tenen gairebé un any de baixa amb el 100% del sou, i les parelles gairebé quatre mesos. I les empreses ajuden a la conciliació i al progrés professional. Aquí, setze setmanes i a córrer. L’estat dóna cent euros mensuals a les mares durant els tres primers anys de vida del menor, però només si la mare té feina i cotitza. Toca’t la pebrotera! Si la precarietat t’ofega i no tens feina, et fots.

Val a dir, a més, que moltes dones, especialment de sectors amb feines intermitents, sovint no poden ni accedir a les baixes de maternitat perquè no treballen, ni a l’atur quan els toca parir, i es queden desemparades en uns llimbs administratius. Toca’t la pebrotera! O les autònomes a qui es demana que paguin la quota durant la baixa, i després reclamar-la a l’estat perquè els la retorni.

Resumint: d’un país on no n’hi ha, no en raja. És lamentable que les mares s’hagin de separar dels seus nadons, mentre encara els alleten per dur-los a les llars i reincorporar-se, amb sort, a un món laboral de sous merdosos, infant fòbic i masclista que sovint, no entén ni facilita la conciliació. I sort en tenim de la gran tasca que fan els treballadors i les treballadores de les escoles bressol que, malgrat les ràtios infernals i malgrat ser tan mal pagats, hi deixen la pell per educar i cuidar la nostra canalla amb tant d’amor i professionalitat. I sort tenen els qui tenen pares o mares exercint d’àvies i àvies abocant les seves vides a cuidar la canalla de vuit del matí fins a la tarda perquè el país els delega el pes de la conciliació.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes