El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Les pimes van pagar un preu molt alt en la gran crisi. I això per dos motius principals. El primer, per l’essència mateixa de la recessió, amb la caiguda de comandes, l’augment dels impagaments i la manca de liquiditat. Del segon, se’n va parlar molt, però les autoritats no van fer res, malgrat tenir una importància cabdal. Em refereixo, és clar, a la restricció creditícia brutal a què els bancs van sotmetre les petites empreses. Recordo que el 2011 ja es deia que la desaparició d’un 30% de pimes i autònoms els últims temps havia estat deguda a motius estrictament financers. Cal pensar que els dos anys següents el percentatge va créixer. 

Recordo també haver escrit aquells dies que, segons una enquesta del Consell de Cambres de Comerç, gairebé el 90% de les empreses tenien dificultats a l’hora d’aconseguir finançament bancari el primer trimestre de l’any (2011), fins i tot amb l’augment de garanties requerides com a aspecte addicional i destacat. Això va fer que moltes empreses ho deixessin estar i cerquessin unes altres vies, molt poc desenvolupades al nostre país. A la mateixa enquesta de l’any següent es deia que només el 24% de pimes havia sol·licitat crèdit a una entitat financera, durant l’últim trimestre del 2011. Aquesta xifra significava una baixada del 27,5% respecte del mateix període de l’any anterior. No cal afegir-hi gran cosa més…

La crisi havia agafat les pimes amb una estructura financera perillosament dependent de les entitats financeres, que, mentre l’economia anava sobre rodes –fins el 2007– no els va dur cap problema. Però així que va canviar radicalment la situació, per l’escanyament financer dels bancs –recordeu les subprimes?– i van haver de retallar d’avui per demà les línies de crèdit als clients, van forjar una veritable explosió en el món de les pimes. Manca de previsió? Massa endeutament? Comportament deficient de les autoritats monetàries? Excés d’ambició de les entitats financeres? Confiança que l’evolució del totxo no canviaria mai?… Una mica de tot, per bé que la responsabilitat del Banc d’Espanya de no frenar la bogeria de les caixes em sembla el factor de més pes. Recordo que aquells anys es deia que la manca de capitalització havia estat letal per a moltes pimes. I és ben cert. Aquesta manca de capitalització era molt evident, quan es comparaven els indicadors amb els dels principals països europeus. 

Afortunadament, tot això ha estat superat. Avui hi ha diner molt barat per a tothom i sembla que les pimes catalanes han après la dura lliçó de la crisi: la de no creure que la situació de facilitat financera serà sempre igual i la de canviar la seva estructura financera augmentant el pes del capital propi. La setmana passada, la Pimec va presentar un estudi molt interessant, ‘Resultats de les pimes manufactureres catalanes 2000-2017′, basat en els estats comptables de societats que han presentat aquesta informació al Registre Mercantil. De mitjana anual, són gairebé 13.000 empreses, que els autors consideren representatives del teixit industrial català. I per als anys que es cobreix –divuit, dividits en tres subperíodes: expansió (2000-2007), crisi (2008-2012) i recuperació (2013-2017)–, també consideren que són representatives de l’evolució.

Del treball, hi ha dos aspectes que m’interessen, sobretot, l’evolució durant aquests anys de dos dels punts més febles que havien demostrat: la capitalització i la dependència dels bancs, és a dir, com els ha anat l’endeutament. Bé, segons l’estudi, en el decurs dels tres subperíodes considerats hi ha hagut un procés de progressiva capitalització empresarial, que ha estat comuna a totes les branques manufactureres. En aquest context, cal destacar el fort augment a les pimes fabricants de material de transport, cautxú, fusta i indústries afins, i a la indústria química. No obstant això, avisa que les dades anuals mostren que el procés de capitalització en valors absoluts era molt clar fins el 2016. El 2017 hi ha una petita correcció a la baixa, que afecta de manera general tots els sectors i que caldrà veure cap on es decanta en els exercicis següents. És interessant de remarcar que és un fenomen general, no únicament d’unes branques. 

Pel que fa al grau de capitalització (percentatge del patrimoni net sobre el passiu), la branca més capitalitzada és la química, que arrencava al període 2000-2007 amb un 43%, i creixia fins a un 57% al període 2013-2017). La branca menys capitalitzada, a distància de la resta, és el material de transport. Totes les branques, doncs, comparteixen la dinàmica d’una capitalització creixent amb el pas dels anys.

Quant a l’endeutament, presenta una clara tendència a reduir-se en totes les branques i en els tres subperíodes considerats. L’observació de l’evolució any a any posa en relleu que la tendència és força inequívoca. El nivell d’endeutament més baix l’enregistra, de manera sostinguda en el curs dels anys, la indústria química i, al cantó oposat, l’endeutament més alt el té ara com ara la branca de material de transport.

Per una altra banda, com era previsible, la rendibilitat financera mostra una caiguda important durant el subperíode de crisi (2008-2012), per bé que amb graus diferents, segons el sector. El químic és el que enregistra globalment nivells més alts de rendibilitat, gairebé independentment de la fase del cicle econòmic. De totes maneres, val a dir que només el sector químic i el del tèxtil, cuir i confecció assoleixen ara percentatges superiors al període d’abans de la crisi. Això passa perquè aquests dos sectors, conjuntament amb el de la fusta i més indústries i el de material de transport, presenten també marges superiors al període 2000-2007. L’aspecte dels marges és un dels que haurem de seguir molt de prop, perquè són la clau de la bona marxa de les empreses. I encara han de millorar…

En definitiva, són dades molt positives que demostren que les pimes catalanes han fet un salt endavant important. A la darrera conferència de premsa de conjuntura de la comissió d’economia catalana del Col·legi d’Economistes, el president, Modest Guinjoan, va fer esment de l’estudi i va destacar, a més, els resultats d’un indicador de síntesi de salut financera, que va calcular fent la mitjana dels indicadors de solvència, liquiditat, tresoreria i fons de maniobra. En aquest indicador es pot veure com en tots els sectors les pimes han millorat molt de ‘salut’: tots pugen i es troben ara en un nivell més que acceptable; es destaquen per damunt dels altres el tèxtil i el químic. Les dades de l’estudi són una notícia molt bona per a acabar l’any, atesa la importància decisiva que tenen les pimes en el nostre teixit industrial. Ara només cal que puguin mantenir la mateixa progressió…

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.