La Mostra Internacional de Films de Dones ha fet vint-i-cinc anys, un aniversari remarcable: durar, mantenir-se, no és gens fàcil en aquestes iniciatives que conjuguen fer conèixer obres i cineastes desconegudes per causa de l’oblit de la cultura en femení, sovint sistemàtic, amb obres recents que tantes cineastes vives, joves i no tant joves, realitzen avui. I fer-ho de manera internacional, obrint les pantalles a altres cultures i, a més, a tantes altres pantalles digitals d’ara mateix. D’aquesta edició, que se celebra aquests dies, agraeixo de manera ben particular el record de la periodista Mercè Conesa, en paral·lel a la redescoberta d’una pionera del cine, la gran Lois Weber.

Una pionera de la professió i una amateur de la imatge, les dues grans branques del cine. Les dues realitzadores van compartir un interès genuí pels desprotegits i marginals del seu temps. La Weber (1882 – 1939) va arribar a dirigir més de cent films de l’època muda i va tenir un estudi de producció propi. Mercè Conesa (1953 – 2009) es va dedicar sobretot al periodisme escrit, que és com la vaig conèixer: ara he sabut, com molts dels seus col·legues, que també ha deixat quatre pel·lícules, realitzades en cooperació, cosa molt seva. S’han passat aquesta setmana a la Filmoteca i estaria la mar de bé que TV3 i Betevé les programessin i que alguna de les sales que recuperen films, com ara els Texas, les rellancessin.

Estem pendents del referèndum i jo us parlo de cinema i política de fa quaranta anys, em direu. Doncs sí. És un punt de vista que Mercè Conesa adoptava en la seva feina, entenent la política d’una forma més i més ampla, lluny del partidisme, aferrada a la pluralitat i a la valentia democràtiques. La mena de política que convé més. Si no s’hagués mort jove, ara de ben segur que seguiria el referèndum i el procés amb la seva tenacitat honesta de sempre. A l’Avui, va cobrir el judici del 23-F i el de Banca Catalana, o potser aquest últim ja el va seguir des d’El Periódico. Va anar deixant la política institucional per centrar-se en els més desatesos: presos, immigrants, discapacitats. Els col·lectius de gais i lesbianes ja l’havien reconeguda amb un premi el 1978. I a poc a poc, mentre els marginals anaven desapareixent de les pàgines de la premsa, la Conesa va començar a tractar la qüestió ambiental, ara tan comuna, una informació de la qual va ser pionera.

I havia fet cine, del 1974 al 1979. Documents de memòria històrica, en diem avui. Amb el col·lectiu Spa va fer primer un viatge a l’explotació dels magribins que llavors arribaven a la península a buscar feina. Van seguir un repàs dels anys de la Segona República i els primers documentals fets aquí sobre els maquis, un dels quals dedicat específicament a Quico Sabaté. Treballava amb Bartomeu Vilà, Rosa Babi, Joan Simó, Paco Luque, Francesc Moratalla, Paco Maria.

La Weber és ben bé un altre cas, del tot diferent i amb certs elements temàtics comuns als de la Conesa. Quan va nàixer Hollywood, ara fa més de cent anys, qui el feia bellugar eren dones, negres i jueus. Quan es va estabilitzar com a negoci, els negres i les dones hi van desaparèixer. Les dones van quedar com a actrius i en els oficis subsidiaris: vestuari, perruqueria i similars. Algunes van quedar com a guionistes, molt poques com a realitzadores. I això que gairebé el 75% dels guions del cinema mut era escrit per dones. Lois Weber, quin cas més fenomenal. Va ser una dels realitzadors més ben pagats, el 1918 segur. Antiga treballadora social dels barris més pobres de Pittsburgh i Nova York, va començar com a actriu i aviat va passar a escriure, produir i dirigir. Formà part dels realitzadors que ja llavors intentaven que Hollywood fos més realista, menys romàntic. Volia fer pel·lis que ‘poguessin influir per a bé en la ment del públic’. Va escriure, produir i dirigir films contra els prejudicis religiosos, sobre l’avortament, contra la pena de mort. Va morir el 1929. Ara reneix.

La Mostra de Films de Dones ofereix moltes més pel·lícules, en podeu consultar la programació ací. Hi ha títols recents ben interessants, que acompanyen les dues cineastes que acabo d’evocar.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb