Mercè Canela (1956) és directora de Cavall Fort d’ençà del 1998. Fa vint-i-tres anys. Aquest mes n’ha fet seixanta del primer número i la revista és més viva que mai, amb 1.426 lliuraments i més de 10.500 subscriptors. En un acte, la setmana passada, l’equip editorial va anunciar a més a més una renovació d’imatge i de personatges, que es veuran a partir del número següent. Canela ens rep al seu despatx, a Barcelona, i hi parlem sobre la revista i sobre la seva trajectòria, que hi va inevitablement associada.

Ensenyar a llegir i a escriure en català va ser fundacional, a Cavall Fort.
—Era l’objectiu número u de la revista. Que la canalla de l’època tinguessin contacte amb la llengua escrita. Perquè, si no, la sensació quan deixes de tenir aquest contacte és que el català és una llengua que es parla però no s’escriu, i així acaba essent una llengua de segona.

Això va fer que el component educatiu, formatiu, fos molt fort en la revista.
—Sí. Els qui la van fundar tenien molt clar, per una banda, que el model de llengua havia de ser estrictament correcte, però alhora sense artificiositat, natural, que fluís bé. I això volia dir sovint moltes hores de feina, de buscar una manera de dir que fos genuïna però que no semblés encarcarada. Això va ser sobretot obra d’Albert Jané. El model de llengua de Cavall Fort. I va quedar del tot incorporat a la revista. Però jo vull reivindicar que els creadors de la revista volien fer de totes passades una revista moderna. Hi van pensar molt, en la mena de revista que farien. Divertida, entretinguda. Havia de ser de molta qualitat, eren molt exigents. Al principi, al consell de redacció no hi havia ningú professionalitzat i ho feien tot. Per les seves mans passava cada text, cada il·lustració. Tot era analitzat, sospesat, per acabar fent la millor revista que eren capaços de fer.

Hi havia una inspiració molt clara en la línia franco-belga. En els dibuixos, en el contingut. Això s’ha mantingut?
—Pel que fa al còmic, descobrir el franco-belga va ser veure la llum. Hi va haver una gran discussió al principi sobre si la revista havia de tenir còmic o no, perquè en aquell moment no es veia com un gènere adequat. Hi havia tota una línia pedagògica que deia que el còmic no et feia acostumar-te a llegir sinó que, ben al contrari, t’emmandria. Però es va imposar la idea que hi havia d’haver còmic perquè s’havia d’arribar als lectors que no estaven acostumats a llegir en català. I es va fer que la meitat de pàgines fossin còmic. Al consell de redacció hi havia algú que coneixia el còmic franco-belga més enllà del Tintín. En Madorell també el coneixia, segur. I així hi va començar a haver autors d’aquí que també tenien aquesta línia més clara. Per aquesta banda, el model franco-belga va ser molt important. Per la banda del contingut i de l’estructura de la revista, també hi havia gent del món de l’escoltisme que tenien molt de contacte amb França, i França és el paradís de les revistes, sobretot infantils. N’hi ha un munt i de molta qualitat. Amb el curs dels anys, això va anar influint en els continguts però també en la manera de fer la revista, d’estructurar-la, de maquetar-la. Sempre ha estat un referent important per a Cavall Fort. I després per al Tatano.

Si Cavall Fort tornés a néixer avui, en què hauria de ser diferent?
—És difícil de dir. És pura especulació, però si fóssim un grup de persones preocupat per la llengua i per què tenen i què no tenen els nostres infants, potser veuríem que per a la lectura ja hi ha revistes i molts llibres. En canvi, a internet, a les xarxes, la cosa va més coixa. No crec que nosaltres ens ho haguem de replantejar, ho dic així perquè la preocupació va ser sempre la llengua, i el mitjà amb més possibilitats i més oportú era una revista. I jo crec que Cavall Fort ha de continuar perquè encara té un espai. No aspirem a fer una revista que agradi a tothom perquè llavors acabes que no arribes a ningú; has de tenir clar què fas i mirar d’arribar a un públic tan ampli com sigui possible. Però sí que amb els seixanta anys vam veure que era el moment de fer una renovació més a fons. Com més va més bagatge tenim, i no volem trencar, sinó que volem que hi hagi aquest fil de continuïtat i que al mateix temps el lector vegi que hi ha una cosa nova, més fresca. És el que hem fet: més que tornar a néixer, continuem endavant però renovats.

En la revista sempre hi ha hagut un intent que quan els nens girin l’últim full, vagin a fer alguna altra cosa.
—Sí, un dels objectius de la revista sempre ha estat proposar. Receptes de cuina, treballs manuals, sortides. Hi havia hagut durant anys petites obres de teatre: en Benet i Jornet ens n’havia fet, en Josep Vallverdú, en Joaquim Carbó també n’havia fet alguna. Eren obres de teatre de dues pàgines perquè els nens les poguessin fer a l’estiu, o amb la colla d’amics, o a l’escola. Sempre hi ha hagut la idea que fossin actius. Que la revista els estimuli a fer altres coses.

Ara hi haurà canvis sobretot estètics, però el to canviarà?
—No. En principi el to, el contingut, la manera d’explicar les coses no canviarà. Han canviat coses, així i tot: ara hi ha més imatge que no hi havia al principi. I els articles, si agafes Cavalls Forts de fa anys, eren articles amb lletra més petita, i ara en canvi intentem fer nivells diferents de lectura. Però el to i la manera d’explicar continua essent molt important.

Abans parlàveu de la tasca de normalització del català que va fer Cavall Fort. La dictadura franquista es va acabar, però la tasca va continuar. Com ho veieu, avui, que la llengua torna a passar un moment delicat?
—La situació de la llengua en aquest moment fa patir. Fa patir. Hi ha molts factors sociològics que fan alertar. Hi ha molt debat ara sobre si la immersió va donar els fruits que havia de donar. Es va fer una feinada enorme. L’altre dia llegia un article, no recordo de qui, que deia que no era només l’escola que havia de fer feina. És una feina de conjunt. Nosaltres mateixos no hauríem de canviar de llengua a la primera de canvi. Som en una situació molt delicada i hi ha tot un sector que treballa amb una mala fe terrible i que està disposat a crear tota mena de conflictes inventats. Durant els anys vuitanta, en què sí que semblava que hi havia un moment més de calma, la revista es continuava fent servir com a suport, però no havia de fer tant aquest paper solitari. El que calia era ser una revista com més normal millor. S’havia d’haver normalitzat. El que fum, ara, és que tot no és igual, però en alguns aspectes sembla fins i tot més complicat. Per a nosaltres l’objectiu continua essent ser rigorosos amb la llengua, perquè a més a més la pressió ambiental és molt gran i d’Alberts Jané no n’hi ha gaires. Però volem continuar fent la revista més atractiva possible, que les escoles ens continuïn fent servir. Però també intentar viure amb una certa normalitat, sense angoixa. No es pot ser sempre derrotista, perquè arriba un punt que sembla que no cal que fem res.

Cavall Fort, seixanta anys d’antídot contra l’estranyesa

Quin és el vostre primer record de Cavall Fort?
—El primer número que va arribar a casa, el disset. Me’n recordo molt. Anava a nom dels meus germans. Vivíem a Sant Guim de Freixenet, un poble petit. La subscripció ens l’havia fet un oncle de la meva mare. I en tinc el record de fullejar les pàgines, de fer el concurs… Va ser una gran festa. Era el que explica molta gent de la meva generació, una lluita entre germans per veure qui el llegia primer. Jan i Trencapins, Jep i Fidel, l’Ot el bruixot, la Patrulla dels Castors… Tot va formar part de la meva infantesa. I més enllà [riu].

Això passava en ple franquisme. Els referents en català per a la canalla eren escassos.
—A casa meva, i suposo que passava a molts llocs, les meves lectures en català eren Patufets antics, perquè a casa el meu padrí tenien la subscripció de moltes revistes i el Patufet el van rebre fins que es va acabar, i tenien els números relligats. M’hi havia passat moltes hores. I quan vaig fer la primera comunió em va arribar algun llibre en català. Coses que ara dius: “Uf!” Però és que no hi havia res més. Després hi va haver Cavall Fort; al cap d’un temps hi va haver L’Infantil, que també era una revista. I va començar a sortir algun llibre en català, algun àlbum. Un dels primers que vaig tenir era del Tintín. I al cap d’un temps vaig descobrir els llibres de la Galera. Era la nostra manera de no perdre contacte amb la llengua. El nostre pare també ens l’ensenyava perquè ell abans de la guerra l’havia après.

Fotografia: Albert Salamé.

El primer contacte adult que vau tenir amb Cavall Fort com va ser?
—A mi m’agrada molt escriure, des de petita. I quan estudiava a la universitat, una amiga, lletraferida com jo, em va aparèixer amb un retall de diari amb les bases del premi Josep Maria Folch i Torres. Any 75. I vaig escriure un llibre. De qui és el bosc. No va guanyar, però me’l van publicar, i per a mi va ser com si m’haguessin donat un premi. Això va acabar coincidint amb les primeres sessions del Congrés de Cultura Catalana. I vaig rebre una carta de Joaquim Carbó, que era el secretari de la subponència de literatura infantil i juvenil, dient que m’hi convidaven. M’ho vaig pensar molt, perquè era molt tímida. I Joaquim Carbó, per a mi, era… Cinc anys abans jo llegia Joaquim Carbó! Hi vaig anar. Hi havia també Pep Albanell, Fina Rifà, Teresa Duran, Maria Rius… Va ser un moment molt especial. M’hi van acollir i vaig aprendre-hi moltes coses. I al cap d’un temps, Joaquim Carbó em va acabar convidant al consell de redacció de Cavall Fort.

Any…
—Em sembla que el 83. El 86 me’n vaig anar uns quants anys a viure a Bèlgica i vaig guanyar una plaça de funcionària a la Comissió Europea. Jo no me n’hi havia anat amb la idea d’estar-m’hi tant de temps, però m’hi vaig estar gairebé vuit anys. I vaig acabar tornant perquè tenia ganes de mirar d’escriure, de traduir, de fer el que realment tenia ganes de fer, i em vaig reincorporar de seguida al consell de redacció. Al cap de tres anys, Albert Jané es va jubilar i em van proposar si en volia ser la substituta. M’ho vaig haver de pensar, jo tenia ganes d’escriure. I recordo que les dues persones que em van fer la proposta, Fina Rifà i Rosa Maria Budó, em van dir: “Segur que sí, que a les tardes tindràs temps d’escriure!” [riu].

No n’heu tingut.
—No. Pràcticament no. No ho vaig buscar, hi vaig arribar. Però sempre m’he estimat molt Cavall Fort. I no hem deixat de fer coses. El 99 vam obrir el nostre web, el 2006 vam publicar El Tatano, hem crescut, hi ha molta feina a fer, molta gestió… És una cosa que t’omple molt el cap, i per a escriure necessites molt d’espai mental. Però no em queixo. És una de les millors feines que hauria pogut trobar a la meva vida. I estic molt contenta que la revista tingui encara l’impuls per a continuar.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.