Albert Jané (fotografia: Ramon Fuguet).

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Diu que no va ser gaire precoç, que va anar fent, de mica en mica, però qui ho diria, veient la vastíssima obra que signa, entre llibres de gramàtica i divulgació lingüística, traduccions i adaptacions de narrativa popular infantil i juvenil i d’historietes gràfiques, poesia, dietaris… Albert Jané i Riera (Barcelona, 1930) és qui ha fet parlar en català personatges de còmic que formen part de la infantesa de moltes generacions, com els Barrufets. ‘El meu model de llengua és el de Cavall Fort‘, ens diu en aquesta entrevista. Activista lingüístic, admet que la globalització va contra el català, però defensa ‘l’optimisme com a estratègia, per principis’. Lúcid i contundent, també insisteix que el català no és pas difícil, que aquesta és la fal·làcia que fan anar els qui no l’han volgut aprendre. Despenja el telèfon i comencem:

M’han dit que encara us troben sovint al despatx.
—Alguna coseta hi faig, sí. Per a l’editorial, per a l’Institut. I estic per mi. Escrivint.

Què escriviu?
—Faig una mica de literatura, que potser no llegirà mai ningú. Estic amb l’ordinador. M’hi he incorporat tard, però ara ja hi estic avesat, i va molt bé escriure a l’ordinador. No el sé fer anar gaire bé, em fa males passades, però en canvi va molt bé perquè rectifico. I he descobert que l’ordinador va bé per a fer versos.

Ah, sí?
—Sí, perquè quan escrius versos, a vegades fas rimes i, si no tens clar si van bé o no, no les escrius. Amb l’ordinador, les escrius i queden allí. Jo he versejat molt. He fet moltes traduccions en vers.

Sembla que la pandèmia va afluixant, hem passat uns mesos molt complicats. Us trobeu bé?
—Relativament. A mi em sembla que més aviat és l’edat, que em passa factura, i no la pandèmia del coronavirus. Estic una mica feixuc de cames, ja. Els anys, a més de passar la factura, la volen cobrar! Vet aquí el problema.

En fareu noranta, a l’agost.
—El dia 13, sí. Bé, oficialment, el 25. Vaig néixer el 13 i em van inscriure el 25.

Qui és Albert Jané?
—Jo diria que sóc escriptor, més aviat. Això, abans, no es deia. Escriptor era de més a més. Vaig estudiar mercantil per treballar d’oficinista en un banc. Ho vaig deixar i em vaig incorporar al món editorial i cultural. I he estat professor de català, és clar. Molts anys. Vaig començar fent classes de català al vespre. Tinc un títol de l’any 1962 de la Junta Assessora per als Estudis de Català, d’Òmnium Cultural. O sigui, que sóc professor de català.

Com vau aprendre català?
—De manera autodidàctica. Després vaig fer un curs de perfeccionament, literari, d’estil, però la gramàtica i tot plegat va ser un aprenentatge totalment autodidàctic.

Vau néixer el 1930. Éreu petit quan va començar la guerra del 36-39.
—Abans de la guerra, jo vivia a Barcelona. Però bombardejaven la ciutat. Hi queien bombes. I vam anar a viure a casa d’uns parents, a Morral del Molí, al terme d’Abrera. Vam passar la guerra allà. Després vam tornar a Barcelona. Vaig estar anys sense anar enlloc, fins que vaig anar a estudi, i vaig fer patronatge mercantil i a setze anys vaig entrar a treballar en un banc. Van ser uns anys difícils. Va ser aleshores que vaig entrar al món de la sardana i l’excursionisme. I fèiem tertúlies… Fins a trenta-dos anys, feia aquesta vida.

Què llegíeu, de jove?
—El meu pare tenia una bona biblioteca, sobretot de llibres de segona mà. Llegia de manera molt diversa. Verdaguer, Maragall, Carner, traduccions, també del castellà, Dickens, Balzac… Recordo que em va impressionar molt la lectura de Les hores retrobades, de Joan Vinyoli, que va guanyar el premi de l’any 51, em sembla. Jo anava fent de mica en mica, res gaire especial.

Què feien els vostres pares?
—El meu pare era barber d’ofici. Va deixar el poble per venir a Barcelona a fer de barber. Va conèixer gent i va acabar entrant a l’ajuntament. Va tenir una certa relació amb gent d’aquella època. Com el senyor Martí Barrera. També era molt amic del Noi del Sucre, el meu pare, de Salvador Seguí. La guerra va representar la fi dels seus ideals, la situació econòmica era precària, va estar anys sense cobrar, i va estar molt aixafat. La mare era una senyora molt senzilla, es va casar i va ser mestressa de casa.

És en el sardanisme i en l’excursionisme on se us desperta l’interès per la llengua?
—Amb en Joaquim Carbó, gran escriptor, amic meu, fèiem sardanes quan teníem vint anys. I escrivíem, i algun cop havíem fet alguna classe i fèiem treballs. I llavors em va portar a Cavall Fort. Al món del català hi vaig entrar per les sardanes i anant d’excursió.

Què us va empènyer a canviar el banc per Cavall Fort?
—Jo no vaig participar en la fundació de la revista, vaig entrar-hi al cap d’un any i mig, el 1963. Tenia una estructura empresarial molt precària. Volien algú que hi estigués de manera permanent. I em vaig decidir. Vaig entrar-hi per fer-hi tasques administratives, jo, i feia una mica de tot, oi? De mica en mica, vaig anar deixant l’administració per dedicar-me a la redacció. Feia traduccions, adaptacions, etc. Això va ser el 1963, i el 1979 me’n van fer director, fins al 1997.

Passen els anys, canvien les modes, però Cavall Fort continua, que aviat és dit. Són moltes generacions que han crescut amb aquells personatges.
—Va ser una escola important. Em vaig preocupar molt que el llenguatge de Cavall Fort fos un llenguatge correcte, evidentment, i al mateix temps, natural, desproveït d’artificis i de la cosa massa acadèmica. Em sembla que ho vaig aconseguir. Quan em pregunten per quin model de llengua aposto, és el model de Cavall Fort.

Aquest model de llengua que dieu, pensant a donar als lectors joves, sense gaires referents, una llengua que fos popular i genuïna alhora, era un dels objectius de la revista?
—Era el motiu principal, de fet. No ho dèiem clarament, per no tenir problemes aleshores, però el motiu principal era aquest, sí. Un mitjà per als nois i les noies en llengua catalana amb un bon model de llengua escrita.

I el considereu acomplert?
—És difícil de contestar, això. Requereix una anàlisi. Em fa l’efecte que sí. A vegades algú t’ho pregunta de manera negativa, i et diu, no ha servit de res, això. Potser no. Però no ens vam equivocar pas, d’això n’estic convençut. Vam fer el que havíem de fer i com ho havíem de fer.

Hi continueu vinculat? Com la veieu, la revista, avui?
—Hi continuo vinculat, però de fa uns mesos ja no hi faig res. La veig molt adaptada al model actual. El problema era la competència amb les noves tecnologies, però Cavall Fort s’hi ha adaptat perfectament. És molt dinàmica, moderna, actualitzada. Dóna una gran importància a la part visual, a la part gràfica. És una revista d’una gran modernitat. És un miracle que aguanti perfectament després de seixanta anys, que són molts!

Un dels problemes d’avui és l’ús tan baix del català entre els més joves.
—La realitat actual és difícil d’eliminar, no és gaire falaguera, això em preocupa, sí. Què hi podem fer? Els efectes adversos són tan poderosos! La societat de consum, les noves tecnologies… No sabem què passarà, ja ho veurem, potser tot desapareixerà. Tampoc no ens imaginàvem una pandèmia com aquesta. Ara fem el que hem de fer. Prescindint de visions pessimistes. S’ha de ser optimista per principis. Per estratègia. L’optimisme és una estratègia. Lluitar sense optimisme no és eficaç. I els resultats ja els veurem. Continuem fent el que hem de fer.

Basar l’humor, la cosa festiva i joiosa, en un mal ús del català és nefast.

I en què consisteix aquesta estratègia? Què s’hi pot fer, ara com ara?
—Per part de qui?

De la societat catalana.
—Oh, és clar, la societat és molt diversa. Es fa el que es pot. Jo crec que cal potenciar el català sense dir-ho gaire. A vegades perdem massa temps amb les estadístiques. Si la immigració, el consumisme, les noves tecnologies, es giren de cara, què hem de fer? Hem de ser eficaços. Per exemple, avui els animadors sempre parlen en castellà, o s’hi passen de seguida. Moltes vegades fan de l’ús del català incorrecte un motiu humorístic. I això és nefast. De motius humorístics, n’hi ha molts. Però basar l’humor, la cosa festiva i joiosa, en un mal ús del català és nefast. S’hauria de prohibir terminantment. Diuen que fan més gràcia si parlen en castellà. Jo, com diria el gran filòleg Joan Coromines, els passaria pel damunt amb una màquina de tren. Potser sóc massa vehement.

I com a membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que sou, penseu que s’hi hauria d’implicar més, en el català que es fa servir als mitjans de comunicació, i també a l’ensenyament?
—No és la seva missió, no. És una corporació científica. No s’ha de confondre. L’ús social queda fora dels seus propòsits. En tot cas, ha de ser el govern, que ho faci, això.

Quines llengües sabeu i com les heu apreses?
—Bàsicament, anglès i francès. He traduït també de l’italià, i del castellà. També conec l’alemany, però no tinc prou competència per a traduir-lo. Quan he traduït alguna cosa de l’alemany, ho he fet des del francès. Vaig anar a l’institut britànic i a l’institut francès. Vaig tenir grans professors. L’anglès és una llengua molt diversa, depèn del text, fa patir una mica. El francès, no.

És cosa vostra, que els Barrufets formin part de l’imaginari col·lectiu dels catalans.
—En matèria de còmic, ens nodríem principalment de la revista Spirou, del còmic franco-belga. Molts personatges sortien d’aquella revista, el Trencapins, els Barrufets, Gil Pupil·la, Lucky Luke… Vam comprar-ne els drets. Era una revista que tenia una línia clara, evitava els aspectes massa violents del còmic. El dels Barrufets és un cas curiós, perquè va començar com un personatge secundari de Jan i Trencapins, però la seva eficàcia i sonorabilitat va fer que es convertís en protagonista. Va ser un personatge molt ben trobat, sí. I vaig traduir-ne uns episodis fets pels americans Hanna-Barbera que eren una mica banals. Els va comprar TV3 i en vaig traduir uns 150 episodis, eren curts, de deu minuts. Tot va venir rodat.

Albert Jané (fotografia: Ramon Sangles).

Després de tots aquests anys d’ofici: traduttore, traditore?
—Penso que el traductor ha de procurar no trair la pròpia llengua. A mi m’ha preocupat més no trair el català que no pas l’original. De vegades és necessari, és clar, inevitable. Hi ha expressions, frases fetes, etc., que són difícils de traduir. En el còmic hi ha paraules difícils de trobar, però dedicant-hi el temps adequat, pensant com ho diries, acabes trobant una solució. No penso que hagi traït mai ningú.

El traductor ha de procurar no trair la pròpia llengua.

També heu fet adaptacions, que és anar un pas encara més enllà. Com us hi poseu, amb una feina així? On és la línia que separa la fidelitat a l’original i la llibertat d’adaptació?
—Depèn molt del marge. En el còmic has de tenir molt en compte la imatge, a més de la llengua. Altres traduccions, com la novel·la o el teatre, són més lliures. Aquí, la imatge mana molt, s’ha de tenir en compte. Això de la llibertat és molt relatiu. Els límits entre la traducció i l’adaptació són imprecisos. No tenen solució de continuïtat. A vegades posen ‘traductor’, unes altres ‘versió d’Albert Jané’, o ‘adaptació’… Hi ha gèneres, com les rondalles, on costa molt. N’he fet moltes, de rondalles populars. I n’he fet versions absolutament lliures, és clar. Com també he fet paràfrasis d’altres obres. N’he publicat una de la Bíblia i de l’Apocalipsi. Versions absolutament lliures, parafràstiques. Això va ser per iniciativa pròpia, no era cap encàrrec.

I com la veieu avui, la feina de traducció? Teniu cap traductor que us agradi especialment?
—Jo ara ja sóc en una època d’escoltar molt i llegir no tant. Però hi ha molts bons traductors, sí. Per exemple, l’Anna Casassas. És una gran traductora. En general, pel que veig, els traductors són molt competents. Sempre hi ha alguna excepció, és clar.

Què us agrada més de la feina de traduir?
—Com més llibertat tens, més en gaudeixes, de la traducció. De vegades, les dificultats són una mena de repte, et fan pensar.

Vau tenir una columna sobre llengua al diari Avui. Fèieu de divulgador lingüístic, molta gent devia aprendre de llengua amb aquells articles vostres.
—Suposo, no ho sé. A mi no se m’hauria acudit mai. Va ser en Pairolí, que em coneixia molt, qui va dir que calia publicar una columna de llenguatge, que podria tenir una certa eficàcia en el lector d’aquella època. M’ho van proposar i vaig dir que sí. Nou anys. Va ser un esforç molt gran, eh? Fer cada dia una columna de llenguatge, i dir coses concretes, positives, procurant no dir cap disbarat, sabent que la gent et vigilava, tot això provocava una certa tensió.

Cada dia, déu n’hi do. Plogués o nevés.
—La nit del 23-F, estàvem tots pendents de saber què passava, i hi va haver un moment que vaig dir, bé, jo me n’oblido, que he de fer l’article. I au, vaig deixar de banda la ràdio, perquè l’endemà havia de dur l’article, passés el que passés. Val a dir que no vaig tenir mai cap problema. Podria haver-hi hagut gent que em contradigués o que m’hagués demostrat la disconformitat amb el que deia, però no va ser així, no. En aquella època, fa trenta anys, hi havia tot de gent, autoritats de la llengua, que em llegien, i si deia cap disbarat… El senyor Joan Coromines, tan rigorós, tan temible, no em va corregir mai. Un dia em va dir: ‘No sempre estic d’acord amb vós, però gairebé sempre.’

Des que el vostre diccionari de sinònims es va digitalitzar, n’hi ha molts que el fem servir gairebé cada dia i sort en tenim.
—D’això n’estic molt content, sí. Va ser una iniciativa de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga. I el consell de govern de la Secció Filològica s’hi va interessar i ho va promoure. I ho agraeixo molt. Un diccionari que havia deixat d’estar en circulació perquè l’editorial el va guillotinar. Tal com sona, el van guillotinar. L’última vegada, em van dir que en un any havia rebut tres milions de consultes. Són moltes, oi? N’estic satisfet, sí. És una obra meva que potser ha quedat una mica obsoleta, antiquada, però continua essent útil i eficaç.

Quin paper hi feu, al IEC?
—Estic a la Filològica, i formo part de la comissió de Lexicografia. Ara preparem un nou diccionari. Els dos diccionaris de l’Institut, el DIEC 1 i el DIEC 2, es basen en el Fabra, renovat. Ara fem un diccionari totalment nou. I n’estem estudiant les bases. Primer pensava que no el veuria acabat, però potser no el veig començat. S’ho prenen molt seriosament i hi ha una pàgina feta. He format part de la comissió de Gramàtica, també. Fent observacions i aportacions. I com a membre de la Filològica, opino en qualsevol moment de qualsevol qüestió que es presenti. Per exemple, una cosa molt concreta: si s’ha decidit com s’ha d’escriure el nom de la capital d’Holanda és gràcies a mi.

Expliqueu-nos-ho, això.
—Hi havia el dubte si escriure ‘la Haia’ o ‘l’Haia’. Es van discutir parers oposats. Hi havia moltes raons a favor d’una opció i d’una altra. I no es va prendre cap decisió. Un dia vaig dir al consell de govern, això no pot ser, això s’ha de resoldre, proposo que ho duguem al ple, sense discussió, només votació i prou, una forma o una altra. Van acceptar el meu suggeriment, ho van presentar al ple i es va votar, sense discutir-ho més, i va sortir que s’havia d’escriure ‘la Haia’. Si no, encara avui la gent no ho sabria. És així. És un exemple i prou. En general, passa que a molta gent li agrada més discutir, opinar, que no pas votar. Els importa més discutir que no prendre una decisió. Però arriba un moment que s’ha de votar, que s’ha de decidir.

El català no és difícil, s’aprèn.

Quins són els principals desafiaments del català, avui?
—L’ús social. Hi ha en contra la immigració i les noves tecnologies. Costa que el català s’hi incorpori. La globalització és molt negativa en aquest sentit, és clar. Hem de continuar lluitant.

I la qualitat de la llengua us preocupa, també, o us sembla una qüestió secundària?
—No és secundària, no, és principalíssima. Exactament. S’ha de desfer el vell tòpic fals que el català correcte és artificiós. Això no és veritat. És una fal·làcia que s’han inventat els qui no han volgut aprendre’l. Hi ha gent que diu que el català és molt difícil. No és veritat. El català no és difícil, s’aprèn.

Gràcies per la conversa. Voleu afegir res abans d’acomiadar-nos?
—Una cosa que he dit alguna vegada: Catalunya serà no espanyola o no serà.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.