Encara que no hi ha xifres precises, s’estima que cada any són sacrificats entre uns quants centenars i diversos milers de milions d’animals arreu del món en experiments científics, sobretot en la recerca biomèdica (Taylor, Gordon, Langley i Higgins, 2008). Només a Espanya es van utilitzar prop de 800.000 animals vertebrats en procediments experimentals en 2014. D’aquests –la majoria ratolins i rates de laboratori–, 62.000 van ser sotmesos a manipulacions que els van provocar «dolor, patiment o angoixa severs». És una quantitat enorme d’animals, si bé diversos ordres de magnitud per sota dels que sacrifiquem per a altres usos com l’alimentació o la caça.

L’experimentació amb animals proporciona indubtables beneficis que no es poden obtenir per mètodes alternatius com els cultius cel·lulars o els models matemàtics, però també planteja un problema ètic ben seriós. Per això, cada vegada són més els que qüestionen la utilitat de molta de l’experimentació que es fa actualment amb animals i que exigeixen major rigor i transparència als investigadors. Diversos estudis recents han alertat que una part important de l’experimentació amb animals no produeix resultats vàlids. En alguns casos perquè els animals experimentals no són bons models per a estudiar determinades malal­ties humanes (Seok et al., 2013). Un altre motiu, potser més preocupant, és que molts experiments estan mal dissenyats, mal executats o els seus resultats no s’han analitzat correctament i per tant no se’n poden extraure conclusions vàlides (Kilkenny et al., 2009).

Les tres erres de l’experimentació amb animals

Un problema, desgraciadament molt estès, té a veure amb la grandària de la mostra, és a dir, amb el nombre d’animals que intervenen en un experiment. La legislació internacional estableix que l’experimentació amb animals, quan està justificada, ha de fer-se utilitzant el nombre mínim d’exemplars que permeta arribar a conclusions vàlides des del punt de vista estadístic. Aquesta mesura respon al conegut com a principi de les tres erres –refinament, reducció i reemplaçament– que molts consideren el principi rector que ha de guiar l’experimentació amb animals. En concret, la R de reducció consisteix a promoure l’ús de mètodes que minimitzen el nombre d’animals utilitzats en un experiment, per a permetre als investigadors obtenir la mateixa informació amb menys animals, o més informació amb el mateix nombre d’animals.

Tan perjudicial és utilitzar en un experiment massa animals com utilitzar-ne massa pocs. Si el nombre d’animals usats és innecessàriament elevat estarem malbaratant inútilment animals (i temps i diners). Però si el nombre d’animals és insuficient no podrem arribar a conclusions científicament vàlides. Per exemple, és possible que concloguem erròniament que un determinat tractament no té efecte quan en realitat sí que en té, i el sacrifici dels animals implicats en l’experiment haurà estat en va. Segons alguns estudis, entre el 75 % i el 90 % dels resultats d’experiments publicats en revistes de prestigi no s’han pogut replicar en altres laboratoris, en gran manera a causa de la utilització de grandàries de mostra inadequades (Begley i Ioannidis, 2015; Button et al., 2013).

Disseny experimental i grups de control

En un article publicat recentment en la revista Biological Reviews(Kramer i Font, 2017), els autors hem proposat diverses estratègies per a reduir el nombre d’animals d’experimentació centrades en els grups de control. Però, què són i quina funció exerceixen els grups de control? Suposem que un investigador rep l’encàrrec de comprovar si un determinat fàrmac és eficaç en el tractament d’una malaltia que provoca febre moderada i malestar general. L’investigador administra el fàrmac a un grup de pacients a qui se’ls ha diagnosticat la malaltia i observa que la febre i el malestar en aquests pacients remeten després de tres dies. Pot l’investigador concloure només amb aquesta informació que el fàrmac té algun efecte beneficiós? Evidentment no. Per a poder arribar a una conclusió sobre l’eficàcia del fàrmac seria necessari comprovar quant duren la febre i el malestar en pacients que no han rebut cap tractament. El grup de pacients que rep el fàrmac es coneix com a grup de tractament o grup experimental, mentre que el grup de pacients sense tractar és el grup de control.

A més, perquè l’experiment estiguera ben fet seria necessari que els individus dels dos grups foren tan semblants com fóra possible (sexe, edat, historial clínic, severitat dels símptomes…), de manera que l’única diferència entre ells rellevant per al curs de la malaltia fóra la que provoca el fàrmac. Una manera relativament senzilla d’aconseguir-ho consisteix a assignar els pa­cients a un o altre grup de manera aleatòria. Si després de prendre aquestes precaucions observem que la febre i el malestar en els pacients no tractats duren, per exemple, cinc dies (en comparació amb els tres dies que duren en els pacients que reben el fàrmac), llavors tindrem motius fonamentats per a sospitar que el nou fàrmac podria ser un tractament eficaç per a la malaltia que estem estudiant. Abans de recomanar-ne l’ús encara hauríem de fer moltes comprovacions, per exemple, per determinar que el fàrmac no té efectes secundaris indesitjables, però almenys el nostre experiment seria en principi correcte des del punt de vista del disseny experimental.

Però fins i tot un exemple aparentment tan simple conté una certa complexitat. La inclusió d’un grup de control es podria considerar inacceptable des del punt de vista ètic, ja que representaria privar pacients malalts d’un tractament que podria proporcionar-los alleujament. En la pràctica, seria preferible comparar el grup de tractament que rep el fàrmac experimental amb un grup de pacients que reben la teràpia estàndard tradicional per a aquell tipus de malaltia. Per tant, en la decisió sobre els controls que hem d’utilitzar en un experiment, intervenen consideracions no sols d’índole estadística, sinó també ètiques i fins i tot econòmiques.

Llig l’article sencer a la web de Mètode.

Què és Mètode?

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb