Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

Per a mi, les paraules pau i tranquil·litat prenen el seu significat més absolut en entrar de nit a l’habitació del meu fill quan dorm. Recordo quan va néixer, tan petitet, el mirava hipnotitzada molta estona, sentint la seva respiració, i espantada parava l’orella quan semblava que deixava de fer-ho. M’horroritzava allò de la mort sobtada que havia llegit en un article d’una revista. De cop el nen respirava profundament i jo amb ell.

De mica en mica anava fent-se gran. De primer, hi entrava de puntetes mirant de no ensopegar amb les joguines per acotxar-lo, i sense saber-ho, es va convertir en un adolescent. La seva habitació havia canviat, la majoria de joguines s’havien convertit en llibres. En entrar-hi, torcia el gest, empipada en veure que estava totalment desendreçada, era el més semblant a una selva sense arbres, roba, llibres i un munt d’objectes sense identificar penjaven com lianes dels llocs més sorprenents i inundaven el terra. Però de seguida em calmava en veure com aquell xiquet que es pensava un home dormia com un tronc fent la mateixa carona que de petitó al seu bressol, i sortia de puntetes amb molt de compte per no ensopegar amb res. I va arribar un dia que ja no tenia horaris, i llavors jo dormia amb un ull obert, i en sentir la porta de casa tornava a respirar profundament, tranquil·la, plena de pau, en saber-lo sa i estalvi al seu llit.

Dia darrere dia, arreu del món, hi ha mares que amb ràbia, tristesa i impotència s’acomiaden dels seus fillets i els fan la darrera abraçada, no tornaran a vetllar el seu son, potser no tindran notícies seves mai més. La pau i la tranquil·litat desapareixeran per sempre.

Nens que es pensen homes amb la il·lusió als ulls cerquen la desitjada Europa, la terra de les oportunitats, el paradís, en la mesura que se situa com a contraposició de la misèria i de la desesperança. Es juguen la vida travessant aquest cementeri que anomenem Mediterrani, i en tocar terra, amb el cos exhaust, tristos i derrotats, amb l’horror dibuixat en la mirada, sabedors que han estat dels pocs que han pogut esquivar la mort, el somni s’esvaeix, recorren la terra promesa a la recerca d’un refugi. No hi ha pessebres on aixoplugar-se, ni pastorets amb ofrenes, ni reis de l’orient seguint l’estrella. Dormen a la intempèrie, morts de fred, sense que ningú els acotxi.

No són fills nostres, però en el moment que posen un peu a casa nostra ja són els nostres xiquets, la nostra obligació és tenir-ne cura, garantir-los un futur i vetllar el seu son.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.