Memòria intrauterina

La memòria de les criatures de dins la panxa, i per què dur fills al món és una bella història

Andreu Barnils
Andreu Barnils
21.05.2022 - 21:50
Actualització: 21.05.2022 - 22:02
VilaWeb
Imatge d’un fetus humà (fotografia: EFE).

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

“Suposo que els meus lectors no recorden res, o només molt vagament, del període altament important de la seva existència que precedeix el seu naixement i que va transpirar per la panxa de la mare. Però jo sí. Recordo aquest període com si fos ahir” I sí, sí, Salvador Dalí, en el seu llibre de memòries Vida Secreta de Salvador Dalí, capítol 2, descriu la seva vida dins la panxa de sa mare. Recorda l’interior de la panxa com el paradís, i el naixement, com el paradís perdut –”seguint la tesi del doctor Otto Rank”. No és la infantesa, doncs, el paradís perdut, sinó la vida dins la panxa materna.

El llibre d’en Dalí fou escrit originàriament en francès, però publicat de primer en anglès, el 1942, i traduït bellament al català dècades després, en un llibre que avui no tinc a mà, feliç de ser a Llafranc, lluny de la biblioteca de casa. Avui, doncs, consulto en línia la versió en anglès dins l’habitació de l’hotel, mentre la meva dona, embarassada, és a la piscina de baix llegint, torrant al sol la bella panxa de vint-i-cinc setmanes amb una nena dins. La tercera criatura que portem en aquest món que “no sempre ha estat trist”.

Els colors dins la panxa, segons que recorda en Dalí (traducció meva), “són els colors de l’infern, vermell, taronja, groc i blavós, els colors de les flames i el foc”. Recorda un entorn “suau, immòbil, càlid, simètric, doble i enganxós”. Però, sobretot, d’allà dins en recorda uns “ous ferrats, sense paella” que se li acostaven i se n’allunyaven, per dalt i per baix, com punts fosforescents. I diu en Dalí que el clàssic joc de nens de prémer els ulls per veure punts fosforescents (els angelets) és l’intent que tenim tots de reproduir el paradís perdut de la vida dins la panxa, amb aquells punts fosforescents. En Dalí veu en l’instint de la mort, l’instint de voler tornar a dins la panxa; en els suïcides, gent que no suporta la pèrdua del paradís; en les tribus que enterren els homes en posició fetal, hi veu seny; plaer hi veu, en el fet de ficar-nos a al llit en posició fetal quan som grans; finalment, l’immens escriptor que és en Salvador Dalí (millor que pintor?) veu en el conte del Patufet la història d’un nen que torna al paradís perdut, “a la panxa del bou, on no neva ni plou”.

L’aplicació Pregnancy Plus, que l’Adiva Koenigsberg consulta als peus de la piscina –un moment que deixa el llibre Burnt Sugar de l’escriptora nord-americana Avni Doshi (“Mentiria si digués que la misèria de la meva mare mai no m’ha donat plaer”)–, ens informa que la criatura, a 25 setmanes, fa per estatística uns 35,6 cm, pesa 760 grams, té els ulls complets del tot, els pulmons comencen a formar-se i una memòria primitiva comença a desvetllar-se… És a dir, que la memòria intrauterina d’en Dalí no és cap invent. Allà dins, memòria. A més, a la setmana 25 la música i la veu del món exterior comencen a deixar una impressió en la memòria i en el cervell de l’infant. És per això, segons la teoria, que quan les criatures neixen, reconeixen la veu dels pares, fins i tot la llengua, i saben respirar, que ho han après i recordat dins la panxa.

Nosaltres, aquests dies de la setmana 25, comencem a posar cançons a la criatura sense nom (Plus Ultra de Roger Mas i Until the rain comes, de S.L.A.M. Kenny Wollenson) i a dir-li coses a través de la panxa que, amb sort, qui sap, recordarà com Salvador Dalí.

Com per exemple, que el món no sempre ha estat trist, ja ho deia Miquel Bauçà, i que és fals, vanitós i reprotxable de dir que portar infants a un món com aquest és condemnar-los al dolor, perquè això és creure, d’una manera superbiosa, que únicament les generacions presents poden arreglar el món, i no saber veure, humilment, que potser són les generacions futures les que l’arreglaran. Aquest planeta, tan bell, tan potencialment increïble, és tot d’ells. I que si portem infants al món és, potser, per què creiem que ells seran millors que no pas nosaltres i sabran vèncer el món que se’ns ha resistit. I que no és pas condemnar-los al dolor, sinó dur-los a vèncer-lo.

I ves que no li endinyi, un dia d’aquests, en veu alta i amb altaveus, els informes de l’ONU que prediuen un planeta com més va més buit, amb més poca gent, no pas superpoblat com crèiem vanitosament fins fa quatre dies i que, per tant, benvinguda al món, criatura, i moltes gràcies de ser-hi abans i tot de treure el caparró.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies