‘Mejor unidos’ virus edition

La plantilla de ‘els impostos els paguen les persones, no els territoris', aplicada a una pandèmia: què pot sortir malament?

Marta Rojals
18.03.2020 - 12:55
Actualització: 18.03.2020 - 13:55
VilaWeb
Un canal espanyol emetent en directe una compareixença de crisi amb gran luxe d'iconografia. @ Xavier Altadill

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Mentre la situació pel coronavirus es fa insostenible, em tornen al cap les portades de diumenge comprades pel govern d’Espanya. Allò de #estevirusloparamosunidos a tots els diaris del règim, espanyols i catalans, sense deixar ni un miserable raconet a les mesures de prevenció del contagi, ja no dic les comissions de la monarquia espanyola. Un malbaratament en propaganda patriòtica que és pura obscenitat quan els hospitals públics es queden sense material; un altre episodi de ‘mejor unidos’, ara en ‘virus edition’, més inútil que mai.

Faria riure si no fes plorar: els mateixos que aprofiten la crisi sanitària per apel·lar al nacional-espanyolisme diuen que no és moment per a ideologies. ‘Contra el coronavirus no hi ha ideologies ni territoris. Els ciutadans són el primer’, piulava Meritxell Batet (les cursives són meues), contradient-se en els termes: ‘És necessària una resposta urgent, des de la unitat i la màxima coordinació.’ Que si ideologies, que si territoris, que si unitat: tot discurs governamental ha anat encaminat a colar les paraules màgiques encara que no vinguessin a tomb. ‘Junts i juntes derrotarem el virus’, deia l’alcaldessa Colau, en sintonia amb la prèdica oficial. I té, la ministra Robles, ficant-se en un esbarzer amazònic per justificar que no es confini la desbocada Madrid: ‘No és un problema de Madrid, Barcelona, Catalunya o Galícia, sinó que és un problema de persones. Tots som iguals.’ La plantilla de ‘els impostos els paguen les persones, no els territoris’ aplicada a una pandèmia: què pot sortir malament?

A hores d’ara, fer l’ingenu ja no té excusa possible. Ho dic també pel decret de recentralització que impedeix de gestionar la proximitat des de la proximitat. El sentit comú, de nou, bandejat en aquesta batalla. L’estat ha vist l’oportunitat, a través del govern de torn, de contenir Catalunya perquè no s’avancés en les decisions crítiques i no el posés en evidència una vegada més, com en la gestió dels atemptats. Només hauria faltat que es tornés a demostrar que la regió rebel podia dirigir sobiranament les pròpies competències, com feia cada dia abans del primer 155. Ara, si el sistema català se’n surt mínimament, l’estat podrà vantar-se’n i ho atribuirà al 155 sanitari. Jugada mestra. L’esforç el farà l’estructura sanitària arrelada al territori –aquest que no existeix, segons la retòrica unionista–, amb els professionals que coneixen la realitat local com no podria fer-ho cap ministeri fantasma, però el mèrit se l’enduran a sis-cents quilòmetres de distància.

És un problema de persones, no de territoris, ens diuen, i passa que les persones, el dia que escric aquestes ratlles, s’han trobat amuntegades a l’estació d’Atocha o fent transbord al metro de Barcelona, tot desfent l’efecte incipient d’un confinament de cap de setmana. Quantes vides val, aquesta supèrbia de sostenir i no esmenar, de mantenir un dia més oberta la seua capital, el focus principal d’infecció i centre de la diana del transport radial? Tan feble és aquest orgull espanyol que, abans de donar la raó a la ciència, prefereix predicar l’esoterisme que el SARS-CoV-2 és un virus patriòtic que afecta tothom igual amb independència del territori on viu? Perquè ai, aïllar, confinar, tancar, separar, que seria la cosa, és vocabulari de secessionistes insolidaris.

La situació és tan absurda, per no dir criminal, que han tret al carrer els seus soldats a fer de Rambo mentre qui realment envien a jugar-s’hi la salut són els treballadors a qui no deixen alternativa contra el contagi. Mentrestant, les conseqüències socials i econòmiques de tanta negligència junta ja les estan patint els més vulnerables, que cada hora que passa són més. Si això és el que podíem esperar del govern més d’esquerres de la democràcia espanyola, aplaudit fins i tot per Vox, no calia tanta comèdia: amb Rajoy hauríem fet.

Així que aquí ens tenen, esperant que sigui avui i no demà que s’adonin que el virus passa del ‘somos una gran nación’ i dels ‘anticuerpos españoles’, que va a la seua seguint una precisa cadena de transmissió. Esperant que el Regne d’Espanya, desbordat per la realitat, es vegi forçat a adoptar les mesures que ha estat ignorant pels seus sants collons rojigualdos. Mesures com les que exigia el govern català fa una eternitat, es podria dir ja, quan els focus eren abastables. I cada vegada que hauran de doblegar-se a la ciència i a l’evidència, com ahir que van haver de començar a controlar fronteres, com demà que vés a saber de quin cavall cauran, ja faran tard sense possibilitat de reparació. Al final, la idea feliç de centrifugar els errors propis i centralitzar encerts dels altres, no sabrem quantes vides costaran.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes