01.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 02.11.2024 - 07:42
Ma mare sempre m’ha explicat –amb el pànic ressonant encara a la veu– allò que va viure en la riuà del 1957 a Bétera. La gent damunt les teulades de les cases mirant el cel amb por i el poble ple d’aigua. Un terror juvenil de què no ha pogut desfer-se mai.
Jo vaig anar a treure fang a Gavarda i la Pobla Llarga quan hi va haver la pantanada de Tous del 1982 i encara em persegueix i tremole quan em ve al cap la primera imatge que hi vaig veure. Era una vaca de color marronós que no sé com havia anat a parar dalt d’un edifici. Ni ella entenia què hi feia, ni nosaltres –els amics del poble que, espontàniament, vam fer això mateix que tanta gent va fer ahir a l’Horta Sud– sabíem com podia ser que l’aigua l’hagués empesa fins allà dalt.
Aquests dies s’ha dit i s’ha repetit moltes vegades, com si fos un tòpic, que els valencians tenim memòria dels aiguats. És així. És veritat. Ho és perquè de generació en generació els hem soferts i ens l’hem transmesa. A primers dels seixanta ma mare no em deixava anar mai a escola si queien quatre gotes al poble o si algú li deia que havien caigut “a dalt”, als pobles de més amunt. L’escola era a l’altra banda del barranc i aquell gest de prudència no el discutí mai ningú: era simplement imperatiu. Sabíem on vivíem. Sabíem com era el nostre país. Sabíem de la seua meravella, però també de la seua fúria.
Els temps han canviat, és cert. La urbanització abusiva i el canvi climàtic tenen molt a veure amb aquest horror inenarrable que vivim a l’Horta Sud, a la Ribera i a la Plana d’Utiel. Però, com he repetit fa dies i repetiré fins el dia que em muira, en aquest episodi meteorològic hi ha un culpable dels morts. Amb nom i cognoms.
Un culpable, el president Carlos Mazón, que amagant de manera criminal els avisos que tenia i desinformant la població no solament ha comès un crim que espere que haja de pagar amb molts anys de presó sinó que ha trencat aquesta cadena, aquesta memòria sagrada del poble valencià sobre l’aigua que baixa pels barrancs i el gran perill que l’acompanya.
I jo de dimarts ençà em demane obsessivament per què. Com pot ser? D’ençà que vaig veure la imatge del pont de Picanya esberlant-se com si fos de paper que no pare de demanar-me com és possible que algú siga tan irracional, tan negligent, tan despietat, tan mala persona com per haver desinformat la població sobre la realitat que li venia al damunt i haver sembrat de cadàvers la nostra terra –i no parle metafòricament, car la xifra final serà monstruosa.
Tan sols en tinc dues explicacions, provisionals, i no sé quina m’enerva més.
L’una és que aquest senyor no és un valencià. És valencià, administrativament, però no és un valencià en el sentit profund de què significa, no reacciona com un valencià. No aniré més enllà, avui. Ja tindrem temps de parlar-ne.
La segona té a veure amb allò que ara fa un segle Julien Benda va definir com el “cataclisme de les nocions morals”.
Benda parlava de més coses, sobre moltes de les quals avui no ens podríem posar d’acord, però la definició i la intenció d’aquesta em valen per explicar-me l’episodi d’aquests dies.
El “cataclisme de les nocions morals”, un concepte publicat en un llibret poc conegut que es va dir La traïció dels intel·lectuals va ser una denúncia de l’abandonament del sentit comú històric i dels valors comuns de la humanitat per part de sectors de gent que aleshores ja es dedicaven a enfrontar “la meua cultura” amb “la cultura” o “la meua moral” amb “la moral”. És a dir, que es dedicaven a negar que hi hagués una cultura col·lectiva o una moral col·lectiva per proposar la supremacia de les seues creences particulars per damunt de la voluntat i la necessitat de la societat.
Que és això que ha fet Mazón.
Mazón ha fet cas omís del sentit comú. Ha fet cas omís de la cultura valenciana i, en concret, de la memòria dels aiguats. Ha fet cas omís de la consciència moral que diu que un dirigent públic primer de tot ha de vetllar per la seguretat i la vida de la gent que governa. Mazón ha fet cas omís de les advertències dels tècnics i dels experts –i ha renegat del valor que el nostre món ha atorgat a la ciència almenys d’ençà de la Il·lustració. Mazón ha fet cas omís de la prudència –aquell atribut fonamental que Josep Ferrater Mora, al llibre Les formes de la vida catalana, ens va recordar que era un dels nostres trets fundacionals, i va aclarir que no era sinònim de timidesa ni d’inacció, sinó d’una previsió assenyada davant les circumstàncies. I el resultat d’aquesta cadena de negacions el tenim davant dels ulls.
Però aquest cataclisme de les nocions morals no és una invenció personal d’aquest personatge. És important d’entendre-ho o no en farem cabal: això que ha fet Mazón, aquesta manera de comportar-se, és la proposta concreta d’actuació que fa per tot Europa la nova extrema dreta, negacionista, terraplanista, indocumentada, enfollida, regida solament per l’obsessió de liquidar qui discrepa.
De manera que el problema va més enllà de la persona per atènyer un espai col·lectiu que no s’arregla amb una pena de presó individual. I que va, també, més enllà del País Valencià. Perquè, com per desgràcia aprenem aquests dies, hi ha maneres de pensar, hi ha propostes ideològiques, hi ha maneres d’encarar el món, que maten. Involuntàriament, si ho voleu dir així. Però que maten.
PS1. Crec que després de tota la feina d’aquests dies puc dir que, com a diari, responem molt bé al desafiament informatiu enorme que origina aquesta catàstrofe. Som una empresa privada, però sempre hem sabut que també som un servei públic, en la mesura que treballem per a tothom, per a la societat sencera, a què provem de fer arribar la millor informació possible a cada moment. Per això avui vull donar les gràcies a tots els subscriptors que fan possible la nostra feina i que fan possible que en dies així d’amargs i difícils puguem desplegar grans equips de persones amb capacitat per a cobrir tots els racons de la notícia. La vostra generositat, pagar solidàriament per uns continguts que en definitiva són lliures i en obert per a tothom, fa possible que en moments així VilaWeb puga arribar fins al darrer racó amb una visió crítica, pròxima, rigorosa i elevada.
