Mathias Enard: ‘La gran pregunta de la novel·la és què significa avui viure al camp?’

L’editorial Empúries acaba de publicar en català la darrera novel·la de Mathias Enard, El banquet anual de la confraria d’enterramorts, que arriba després del premi Goncourt que Enard va obtenir amb Brúixola. Ja vam explicar a l’avançament editorial que la novel·la és tota una festa literària. Ara hem pogut parlar amb l’escriptor, juntament amb altres periodistes i per internet, perquè Enard s’ha instal·lat en un poblet a trenta quilòmetres a l’oest de Niort, el seu poble natal. Aquest indret, on ha escrit una bona part del llibre, s’assembla al poble protagonista de la novel·la però no ho és, perquè el poble de la novel·la no existeix. I s’està en una casa que va comprar fa uns deu anys i on passa temporades, perquè la seva residència habitual és Barcelona.

Al llarg d’una hora vam fer preguntes a Mathias Enard, qui, lúcid i bon narrador, va explicar a bastament aspectes d’aquesta nova novel·la. N’hem aplegat i ordenat les respostes, que us oferim a continuació:

‘Vaig créixer a l’Atlàntic i em vaig enamorar del Mediterrani. Me’n vaig anar d’allà on vaig néixer quan tenia divuit anys i vaig aprendre àrab, persa. Vaig viatjar molt pel Mediterrani i, és clar, la meva carrera literària és aquesta història. Vaig descobrir la guerra del Líban als vint anys i després vaig anar a l’ex-Iugoslàvia; vaig interessar-me pels emigrants entre el Marroc i Hispània… Però sempre vaig saber que tornaria literàriament en aquesta zona de França on vaig néixer i créixer. El que no sabia era ni com ni quan. Tot i que no he deixat d’estar vinculat amb aquest territori. La meva mare era basca, el meu pare de Niça i néixer aquí és també una casualitat de la vida i del destí.’

‘Després d’escriure Zona, el 2009, mentre em trobava en una residència literària, vaig tenir la idea que per tornar literàriament a la zona on vaig néixer havia de trobar un narrador que fos un viatger, extern a aquesta zona, per poder-la explorar. No podia ser un escriptor, no m’agrada, i tampoc podia ser un turista, perquè per aquí no sovintegen els turistes ni s’aturen prou de temps. Havia de ser un investigador científic, un etnòleg o un antropòleg, vaig pensar. Algú que volgués començar en aquesta regió i mirar de retratar-la amb un motiu científic.’

‘Així vaig inventar el personatge de David Mason, que és etnògraf, el protagonista del llibre. Comença el llibre amb el seu diari sobre el terreny, quan arriba a un poble, La Pierre-Saint-Cristophe, d’uns sis-cents habitants, per escriure la seva tesi doctoral. El que llegim al principi i al final del llibre és aquest diari d’en David, de com va coneixent el poble, la gent, les activitats diàries que fa… És un home molt sincer i ho explica tot en el seu diari, encara que siguin coses poc rellevants.’

Què significa viure avui al camp si véns de la ciutat

‘Al David li interessa respondre a una pregunta immensa, que potser li va gran, també, que és: què significa avui viure al camp? I també és la pregunta que es fa la novel·la. Què significa viure avui al camp, amb els problemes ecològics, climàtics, quan ets un jove i véns de la ciutat? En aquest sentit, és la meva novel·la més contemporània: intenta bregar amb els desafiaments d’avui, del present, del canvi climàtic, la biodiversitat, i alhora també mira d’entendre com hem arribat aquí. Què hi ha darrere, què significa la història. Partint d’un lloc petit, amb poca rellevància a priori, es pot arribar a allò que és universal.’

‘Les preguntes que em vaig fer el 2009 sobre l’agricultura, la vida al camp, canvi climàtic, eren molt originals, ningú se les plantejava. Només els ecologistes miraven de posar aquests temes en l’àmbit polític. Però en la literatura no es tractaven. Tanmateix, això amb deu anys ha anat canviant molt i avui és un dels temes que trobem a la literatura. Penso, per exemple, amb l’última novel·la de Gabi Martínez. I a França també és un tema en alça, la nostra relació amb la natura i amb el camp en particular.’

‘Si em pregunteu quin sentit té per a mi viure al camp, doncs no té el mateix sentit avui que uns mesos enrere. Ara el camp ens allunya del que passa a les ciutats, amb la pandèmia. Veiem els avantatges del camp, que es troben lluny dels desavantatges de la ciutat. Però més enllà d’això, viure en un poble petit, avui, és com ha estat sempre: tenir una relació amb la natura, una altra relació amb els serveis públics (alimentació, transport…). I hi ha camps i camps. A França, sembla que al camp només hi hagi pagesos que es dediquen a l’agricultura, i això no és veritat. Hi ha molta gent que es dedica a moltes activitats que no estan directament vinculades amb la terra. I a mi m’interessa aquest microcosmos que hi pot haver en un poble petit. I m’interessa la relació que aquest microcosmos té amb la natura, una experiència de vida molt diferent de la que tens al centre d’una ciutat. Però a la novel·la intento descriure que sempre hi ha un fil de continuïtat, no són mons separats completament, sempre hi ha una manera d’arribar d’un a l’altre. Perquè jo entenc que tots som part d’una cosa única.’

L’estructura del llibre, les reencarnacions, el banquet

‘El llibre comença amb el diari d’en David i acaba amb el mateix diari. I, al mig, allò que explica la novel·la és la cosa important, perquè és la que en David no veu. D’aquesta manera, ens adonem que com a etnòleg no és gaire brillant. Perquè no s’adona de la realitat del poble ni de la seva realitat històrica ni de les històries que hi ha al seu voltant però que ell no atrapa mai. I d’aquesta manera es va reconstruint el món d’avui i el món d’on venim.’

‘Una cosa que en David no veu, per exemple, perquè és difícil de veure-la si no ho saps, és que els personatges es van reencarnant d’una forma gairebé budista. L’home que porta el bar del poble era en una vida anterior un gos, i el capellà que es va morir es reencarna en un senglar. Perquè en la literatura rural sovint es tracten històries genealògiques. Això em limitava molt com a narrador, perquè la genealogia traça línies rectes que van de pares a fills, etc. En canvi, la reencarnació em donava total llibertat, perquè cada personatge es podia reencarnar amb qualsevol cosa i podies anar tant endavant com enrere, perquè segons els budistes tot està vinculat.’

‘La novel·la té una estructura simètrica i l’eix és el banquet anual de la confraria d’enterramorts. És el moment clau del llibre, que ho explica una mica tot. També és una forma de retre homenatge a molts autors clàssics que m’agraden, i fer un homenatge als formatges i vins francesos en un immens banquet, sobretot literari. Això va ser tot un desafiament. Un desafiament perquè a mi no m’agrada el formatge. Els formatges tenen moltes formes i colors diferents. Descriure’ls i suscitar el plaer de menjar-te’ls era tot un repte, perquè l’olor i el gust són horribles per a mi. Alhora, aquesta transformació literària era molt divertit. Vaig llegir desenes de pàgines sobre els 500 formatges que s’elaboren a França, amb tota mena de llets possibles, i formes de fer-los molt diferents. Hi ha històries horribles d’elaboracions amb fongs, però em va semblar molt divertit. Igual que els vins, la seva diversitat i el repte d’anar més enllà dels adjectius que es descriuen en les etiquetes. Formava part del repte del banquet. També mengen anques de granota i caragols, animals divertits.’

Els contes

‘Hi ha una sèrie de contes que s’intercalen al llarg del llibre, que són la matèria popular, les cançons populars que van del segle XVIII al XIX. Em serveixen de transició entre un capítol i un altre, però que són completament independents. Són adaptacions literàries d’aquestes cançons. Per exemple, ‘En Joan petit quan balla’. Totes les cançons les situo en aquesta regió, la meva, i això em permet canviar de registre, un conte, independent del relat del llibre, però que té a veure no només amb la memòria col·lectiva francesa sinó també amb la realitat d’aquell moment de la regió.’

L’humor i la tradició dels banquets en la literatura

‘És un llibre ple de sentit de l’humor, és la meva novel·la més divertida fins ara. Hi ha diferents tipus d’humor. El primer és el decalatge que hi ha entre la realitat que descriu David Mason i les seves pretensions com a explorador de la contemporaneïtat. L’altre tipus d’humor és una ironia satírica dels textos universitaris, que es poden llegir d’una manera molt divertida. I en la part central hi ha un humor potser més ordinari, per utilitzar la broma per arribar a una cosa més fonda. La broma com una manera d’interessar-se sobre la mort, el sentit de la vida, explicant històries i acudits que tenen un sentit real. Com fa moltes vegades en Rabelais o Béroalde de Verville. Tota aquesta mena d’anècdotes divertides per a fer riure el públic i alhora explicar elements de metafísica o de sociologia del seu temps. En el llibre passo per tots aquests moments de l’humor. Des del més bàsic, de l’estil de Buster Keaton, amb les aventures de David Mason pel camp, fins a un humor molt més literari.’

‘Hi ha una gran tradició de banquets, en la literatura. Des d’El banquet de Plató, amb els simposis, que van lligats al menjar i el beure i explicar històries, gaudir de la companyia de l’altre i de la possibilitat del debat, d’una manera molt concreta. En el cas d’El banquet anual de la confraria dels enterramorts, passa una mica igual: passen per molts temes, moltes converses, però sempre amb l’humor i la diversió pel mig.’