Una postal de Bot, municipi de la Terra Alta (fotografia: Àngela Llop, llicència Creative Commons).

Des de la carretera semblava una caravana gegantina i futurista, tot i que massa gegantina i massa futurista perquè fos una caravana. La vèiem tot passant amb el cotxe, en una esplanada separada de l’Ebre per la C-12. Era la gòndola d’un gran aerogenerador, aquell botonet que es veu des de la distància darrere les hèlixs i que n’acull els components mecànics i elèctrics. Arran de terra, on no li tocava ser, vam poder figurar-nos l’escala monstruosa que devien tindre les pales davant de la fauna voladora, venuda al seu pas. Però, a qui li importen els moixonets? Aquí hem vingut a parlar de progrés.

Als de la diàspora, que som animals terrestres, encara ens sorprenen les dimensions brutals de les torres cada vegada que tornem a casa: tota aquella mà de gratacels blancs plantats entre el boscam com en un pessebre boig, fet per canalla, que els pins al seu costat semblen una manta de rostolls, i els olivers, els masos i els bancals, amb les seues esponetes, fan riure. Al nostre horitzó, que igual que hi surt el sol també hi surten els vapors de la nuclear, hi pampalluguen de nits tot un reguitzell de llums d’aeroport, a raó d’un per aerogenerador, com en una garlanda de basar xinès. No sé si era això, companys, la transició energètica, però si ho era, com a mínim hauria de pagar la pena a qui la paga a aquest preu. I ara sí: deso el carro de les diapositives i anem al tema.

Entre els objectius de la planificació eòlica a Catalunya –parlem d’un decret del 2002–, n’hi havia tres d’especialment sensibles per als nostres pobles i els seus magres pressupostos: contribuir al “reequilibri territorial” (es pot reequilibrar, el que no ha estat mai equilibrat?), fixar-hi la població i generar-hi activitat econòmica. Doncs bé: quinze anys més tard, el balanç tendeix a ser zero de tres. Les grans empreses que se n’aprofiten –que com ahir invertien en nuclears i totxo, avui juguen a les renovables– es van agafar a les mateixes paraules boniques per a festejar els alcaldes. Al final, enredada també: pel que fa a l’ocupació, moltes ja fan amb plantilles pròpies que van i vénen; pel que fa a la despoblació, ha continuat creixent; pel que fa a les inversions, les xifres han acabat sent engrunes que no han tret els municipis de cap pou. A més a més, els senyors dels maletins, que la sabien llarga, van saber treure profit de la desunió dels pobles, i aquest anar cadascun a la seua ha acabat restant força als ajuntaments per combatre l’incompliment dels convenis. Per si us hi voleu dedicar, recordem els ingredients d’un còctel que us sonarà: oferir, prometre, dividir, i deixar reposar.

No hi ha molins, al meu poble, però els veiem des de les finestres, des dels trossos i els camins. Perquè el paisatge és un bé col·lectiu, malgrat les ratlles dibuixades als mapes, i res que afecti els nostres veïns no ens agafa mai lluny. Ara, a la Terra Alta estan en lluita: cosida d’un cantó a l’altre per vora trenta-cinc quilòmetres lineals d’aerogeneradors (més la línia d’alta tensió que se n’emporta la producció), no és només la comarca catalana amb més centrals eòliques, sinó que ara els amenacen d’afegir-n’hi quinze més. A això ens referim, senyores, quan parlem de massificació. Amb l’experiència de la primera onada, els veïns diuen que prou, que abastint com abasteixen el 25% de l’energia eòlica de Catalunya ja han complert amb escreix el contingent. Costa d’entendre que pugui costar d’entendre, o segons com, massa que s’entén.

No us enganyeu: la gent del sud no està en contra de l’energia renovable, ni de la transició energètica, ni dels molins, com els agrada tant de simplificar als simplificadors; la nostra gent està en contra d’un model industrial que s’imposa als territoris més deprimits del país a canvi de convenis de paper mullat i promeses buides. Si t’enreden una vegada, la culpa és de qui t’enreda, però si hi volen tornar, és que et prenen per ximple. I la gent del sud ja n’està tipa, que els prenguin per ximples.

Diuen que tothom vol energia neta i ningú no la vol produir a casa seua, però també són ganes de parlar: no és la font, que fa neta l’energia, sinó la manera com la generem (i si m’estires, com la gastem). Per què no n’hauríem de voler produir, d’energia renovable, si el model fos menys invasiu, de baixa intensitat, més equilibrat territorialment? Per què no l’hauríem de voler, un parc eòlic (o solar, que ja en parlarem), si la producció fos més respectuosa amb el paisatge, la biodiversitat i els sistemes de desenvolupament de cada terra? Per què l’hauríem de rebutjar, si les empreses que se’n lucren estiguessin realment interessades en la transició energètica i no en l’especulació? Se m’acudeixen més preguntes, fins i tot sistemes alternatius d’aerogeneració, però suposo que ja s’entén, la idea. En tot cas, la resposta que s’ha donat per bona fins ara, “és el mercat, amiga”, no és el millor lema per a encapçalar cap transició.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.