Quan anar-se’n a l’estranger és l’últim recurs per a estudiar medicina a Catalunya

  • La manca de places universitàries de medicina obliga el sistema sanitari català a importar metges amb una formació més baixa

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
23.01.2023 - 21:40
Actualització: 23.01.2023 - 22:14

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

No és pas cap secret que els requisits d’accés a la carrera de medicina són exigents: a les universitats del Principat, per exemple, sis de les deu notes de tall més altes d’aquest curs corresponen a graus en medicina; a les Illes, el de medicina és el grau amb nota de tall més alta que s’ofereix a la Universitat de les Illes Balears (UIB). Aquestes xifres reflecteixen una tendència més general: que la demanda per a estudiar medicina en l’àmbit universitari és molt superior a l’oferta.

Cada any, milers d’estudiants de tot el país es troben privats de cursar la carrera de medicina perquè, tal com evidencien aquestes notes de tall tan altes, simplement no hi ha prou places. Aquesta manca de capacitat universitària, tanmateix, contrasta frontalment amb l’escassetat crònica de personal: la xifra de metges que es graduen per promoció és massa baixa per a cobrir les necessitats d’un sistema que, any rere any, deixa centenars d’estudiants a l’estacada. Aquest decalatge empeny els més zelosos d’aquest grup a prendre una opció dràstica però segura: anar-se’n a l’estranger per a acabar la carrera a casa, una via que no exigeix la selectivitat, que sí que demana l’ingrés ordinari.

Anar-se’n a l’estranger, l’últim recurs

Aquest és precisament el cas de l’Ariadna, ara resident a l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona, que va arribar a fer la selectivitat tres vegades tot perseguint un únic objectiu: entrar a la carrera de medicina. “Per a algú que veu clar que vol fer medicina i que ha treballat amb aquest propòsit durant tota la selectivitat i el batxillerat, abandonar la idea és dur”, explica.

És per això que, després d’un tercer intent infructuós, decidí d’anar a estudiar a l’estranger per a sol·licitar més endavant un trasllat d’expedient a una universitat catalana. Es traslladà a Budapest per a fer un curs pont orientat a preparar les proves d’accés a l’escola mèdica més important d’Hongria, la Universitat Semmelweis, si bé en última instància es va acabar traslladant a la Universitat Lituana de Ciències de la Salut, a Kaunas.

Pot semblar una trajectòria inusual, però l’Ariadna no ho veu pas així: “Era un camí molt marcat, i no tan sols hi havia estudiants de l’estat espanyol sinó també de països com ara Corea o el Líban”, diu. El trasllat a Budapest, de fet, fou organitzat per una empresa espanyola que es dedica específicament a concertar aquesta mena de trasllats amb la Universitat Semmelweis en canvi d’una comissió. El patró, diu, es repeteix amb més centres i en més països, com ara Romania i Txèquia, o bé països extracomunitaris com ara l’Argentina. “La majoria són universitats públiques que tenen propostes privades per als estrangers”, diu.

La Júlia tampoc no va obtenir una nota prou alta a la selectivitat per a entrar a medicina. Com que veia clar de bon començament que no volia tornar a passar pel tràngol de les proves d’accés a la universitat, se n’anà a estudiar al Regne Unit, on cal la selectivitat per a accedir a un grau universitari.

Finalment, acceptà una oferta de la Universitat de Norwich (Anglaterra) per a estudiar biomedicina: l’objectiu, diu, era traslladar el seu expedient a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) després del primer any en cas que tingués notes prou bones, una opció que li havien suggerit els docents de la UAB mateix. Però la Júlia acabà fent els tres anys sencers de carrera a Norwich. “Vaig veure que la biomedicina m’agradava molt”, diu. Això, tanmateix, no la dissuadí del seu somni original i a última hora demanà el trasllat a la UAB per a començar el grau de medicina del qual, anys després, s’acabà graduant.

El trasllat d’expedient, una opció més freqüent que no sembla

L’Ariadna i la Júlia són tan sols dues de les desenes d’alumnes catalans que han optat per anar-se’n a l’estranger per a acabar estudiant medicina ací. Ambdues coincideixen que aquesta trajectòria és prou sovintejada. “Una vegada entres a medicina t’adones que és una cosa relativament freqüent”, diu la Júlia.

Traslladar l’expedient a l’estranger, expliquen, és tan sols un dels camins que els estudiants segueixen per a estudiar medicina sense passar per la selectivitat. I afegeixen que una alternativa molt comuna és fer carreres en l’àmbit de les ciències mèdiques que demanen una nota de tall més baixa, com ara biologia humana o bé farmàcia, i després demanar un trasllat d’expedient a medicina (sempre que tinguin un dels millors expedients de la promoció). Alguns estudiants de cicles formatius de grau superior, explica l’Ariadna, també tenen aquesta opció: “Hi ha molta gent que entra a medicina venint del mòdul de nutrició, per exemple.”

Catalunya forma molts menys metges que no els que necessita

Deixant de banda les particularitats dels seus casos, històries com les de l’Ariadna i la Júlia són simptomàtiques d’una tendència més profunda: que el sistema forma molts menys metges que no els que podria formar. És un fet particularment preocupant, perquè, segons càlculs del Col·legi de Metges de Barcelona, un 20% dels metges en actiu (unes 9.350 persones) es jubilaran en els tres anys vinents. I no hi ha un relleu clar, perquè al Principat cada any es col·legien uns 1.500 estudiants.

Aquesta manca de personal obliga les autoritats a importar professionals estrangers que provenen de països on els sous són més baixos que no ací; però també la formació és d’un nivell menor: la majoria, de fet, ni tan sols s’ha de sotmetre a les proves MIR.

Ho explicà la setmana passada el president del col·legi, Jaume Padrós, en una entrevista a VilaWeb: “El 2022, més del 50% dels nous col·legiats han estat estrangers extracomunitaris que no han passat per aquest sistema de formació i que no tenen el títol d’especialista.” L’Ariadna hi coincideix: “Molta gent ja formada repeteix el MIR de manera contínua i no té plaça, però uns altres de fora se la queden.”

Això implica un problema tant per al sistema sanitari català com per al dels països d’aquests treballadors: “El que fem, èticament, és una barrabassada, descapitalitzem països que els necessiten i acaben sent mà d’obra que consolida la precarietat”, diu Padrós. Una dificultat afegida és la competència lingüística d’aquests professionals, que majoritàriament provenen de l’Amèrica Llatina i tenen nocions escasses o bé nul·les de català.

Per a acabar-ho d’adobar, l’existència del districte universitari únic fa que les universitats catalanes formin centenars d’estudiants d’uns altres indrets de l’estat espanyol, com ara l’Aragó, que acaben tornant a casa. “El districte universitari únic fa que tres quartes parts dels estudiants de la Universitat de Lleida i de la Universitat Rovira i Virgili sàpiguen des del primer minut que no es quedaran a Catalunya. Invertim en formació a professionals que no es quedaran”, diu Padrós.

La creació de noves places universitàries, una incògnita

Sovint s’assenyala la fugida de cervells com un dels grans mals a l’hora d’explicar la manca de metges al país, però les xifres demostren que l’emigració de professionals no és ni de bon tros la qüestió urgent que encara la sanitat catalana. La majoria de professionals mèdics d’origen català opten per quedar-se a exercir al país, per bé que anar-se’n a l’estranger sigui una opció en auge.

El principal problema, per tant, és la manca de places universitàries per a estudiar medicina. Conscient d’aquesta limitació, el govern ha afegit un 10% de places de medicina, a banda de gairebé 600 places addicionals.

El marge de maniobra de la Generalitat, tanmateix, és molt limitat. Ho va dir fa poc en declaracions a VilaWeb l’ex-conseller de Salut, Josep Maria Argimon. “No tenim competències sobre els graus. Tan sols podem fer créixer d’un 10% el nombre d’estudiants que entren a les facultats. Això ja ho hem fet, no tenim més capacitat. […] No obstant això, hi ha moltes altres coses a fer, però no tenim competències.” I acabà dient: “Encara diré més, això és en l’estatut i, per tant, ens els podrien transferir. Ho hem demanat dues vegades i ens han dit que no.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes