Martí Boada: “Una cosa ens enverina i no provoca reacció social”

Entrevista al gran expert en medi sobre la darrera cimera de canvi climàtic de Galsgow i el moviment ecologista

VilaWeb
Martí Boada, en una imatge d'arxiu (Foto: Júlia Partal)
Andreu Barnils
02.12.2021 - 20:51

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Martí Boada (1949), doctor en ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, és una de les persones més enteses en medi i canvi climàtic. Coautor de més d’una quarantena de llibres, ha encapçalat expedicions científiques arreu del món, de l’Antàrtida al Llevant. És membre del Comitè Espanyol del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), de la comissió de Comunicació i Educació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) i del Fòrum Global 500 de les Nacions Unides, institució que, l’any 1995, li va concedir el Premi Global. VilaWeb ha volgut parlar amb el savi Martí Boada sobre la darrera cimera contra el canvi climàtic de Glasgow i també una mica sobre els seus orígens al Montseny. “No t’ho creuràs, però des de la finestra que tinc a la UAB veig més ocells que quan estava al Montseny. Mentre parlem per telèfon veig tudons, estornells, merles, tords, garses…”

D’on us ve l’interès pel medi? Ho vau mamar a casa?
—Vinc d’una família molt humil, de masovers d’Arbúcies. A la meva adolescència a Sant Celoni ens banyàvem a la Tordera perquè no teníem piscines i quan van començar a arribar indústries a la conca van fer-hi els abocaments dels residus. Al principi, contemplar les aigües a la Tordera un dia grogues, demà vermelles, fins ho trobàvem estimulant, els adolescents. Però el dia que vam veure que quan els nostres pares regaven amb aquella aigua se’ls moria tota la collita, vaig fer un jurament: juro que donaré la meva vida perquè la Tordera torni a ser un riu. I el sistema de depuració actual ha fet que la llúdriga hagi tornat a la Tordera, indicador que algunes coses les hem fet ben fetes.

Pares masovers, dieu. Per tant, que treballaven per a un altre.
—Com la major part del país. Aquesta història que a vegades s’explica és la de les grans famílies i grans terratinents. La major part dels avantpassats han deixat la carcanada per aquests boscos, i aquests camps, i no surten a la història. Ells l’han escrita llaurant i engegant els ramats per aquest rerepaís, i han escrit la història no als llibres sinó amb l’arada, i la tinta ha estat la suor dels seus cossos.

Heu estat dels primers a parlar del canvi climàtic.
—Dies enrere, em va telefonar un company biòleg del National Geographic i em va dir: “Fa quaranta anys et vaig sentir la primera conferència sobre el canvi climàtic. I gairebé et van tirar tomàquets!” Em deien apocalíptic, catastrofista i tots els mals de Déu, senyora, lladre, puta i boratxona. I molts dels comunicadors actuals, que ara són al carro de l’emergència, ens havien detractat públicament als seus articles. Sala Martín mateix, des de la tribuna de La Vanguardia, ens fotia ventallots a mi i al doctor Llebot, físic especialista en canvi climàtic. Ens deia de tot. Ara, en canvi… ell té aquest camaleonisme. De fet, la qüestió cromàtica la fa servir molt.

Com la valoreu, la recent cimera de Glasgow?
—Havia anat a les darreres. En aquesta, per qüestions personals, no hi he pogut anar. Però en sabem les limitacions. Saps que posar d’acord en l’àmbit polític cent noranta països i establir un consens unitari, vol dir una retallada dels objectius. Ja s’hi compta. No n’esperes massa.

Frase vostra: “No podem ser apocalíptics ni catastrofistes”.
—Ho he mantingut fins ara. Però ara aquesta contenció l’he reduïda. Hi ha un principi de Paul Erlich, autoritat mundial, que ha estudiat que si espantem, si informem alarmantment, els destinataris no es motiven més, sinó que desconnecten. Quan ens espanten, com a primats que som, etològicament, engeguem un mecanisme de defensa i mirem cap a un altre costat. A partir de la por i el catastrofisme no avancem en la consciència comunicativa.

Si no espantem, què hem de fer?
—Jo segueixo el principi de Margalef, que encara diuen a Harvard i Stanford que va ser una persona insuperable. I ell deia: una persona ben informada multiplica. Mal informada, com a mínim resta.  La via és dotar de bona informació i capacitar per a la informació.

El problema del canvi climàtic quin és?
—El problema del canvi climàtic és que no es veu. L’augment de la temperatura és derivat principalment del diòxid de carboni, que era enterrat als jaciments, i el posem a l’atmosfera a partir de la combustió. Aquest gas nociu no es veu, no el sentim i no l’olorem. Hem passat de tenir 280 unitats per metro cúbic a 430, s’ha fet aquest hivernacle, i no el veiem. Els humans, com a espècie tomasiana (de sant Tomàs: si no ho veiem, no ens ho creiem) tenim una capacitat motivadora mínima. Aquest és el gran problema.

Recordem els punts de Glasgow, i per què creieu que són acords a la baixa.
—Primer, s’ha ratificat que el 2030 s’haurà d’haver reduït el 45% de les emissions. I ja es veu que no anem bé. Aquest 45% és curt i fa esgarrifar.

Segon acord: l’ús del carbó es vol reduir d’un 40%.
—La proposta d’acord era eliminar-ne l’ús del tot. Però a última hora, un cop ja acordat, per pressions de la Xina i l’Índia, es va canviar “eliminar” per “reduir”. És un esvoranc.

Tercer acord: ajudes econòmiques al món en via de desenvolupament.
—Això ja ve de París i Kyoto. En deien actitud de gasiveria del món occidental. El sistema productiu es basa en els hidrocarburs, derivats del petroli. I demanem als països en via de desenvolupament que es mantinguin en una actitud selvàtica, com si fossin a la prehistòria. No poden tocar un bosc. Ho he viscut treballant a les selves tropicals. Ni obrir carreteres ni hospitals, no poden, per la biodiversitat. Els obliguem a la immobilitat. Expiem els nostres pecats ambientals demanant la intocabilitat dels paisatges en aquests països. Ens atorguem un dret de cuixa inequívoc pel territori, però continuem nosaltres continuem urbanitzant, ampliant polígons i infrastructures viàries. I no deixem que ho facin ells. És una visió poc sincera i força mesquina del primer món. Per això es busquen ajudes econòmiques compensatòries.

Acord: deixar de subvencionar la indústria dels fòssils, que fem per mantenir preus baixos.
—Però no s’hi va posar data. No s’hi posa data pels interessos dels països i indústries productores.

Quina conclusió en traieu?
—L’augment de les emissions ens porta a una situació d’alt risc no del planeta, sinó dels humans. Destruïm el planeta, es diu. Hi ha una gran falta de rigor. El planeta, ni volent no el podríem liquidar. El que fem és liquidar les condicions d’habitabilitat perquè els humans tinguin una vida digna. Això sí. Els nostres joves, els adolescents de l’esfera de la Greta Thunberg (noia a qui lapidarien, i en farien una nova Joana d’Arc, pobreta) els joves més joves, tenen un quadre psicològic nou. Tenen solastalgia. Els més joves tenen por de morir pel medi ambient. Por de morir, pobrets. Imagina’t tu. No és que tinguin incertesa laboral, o de país alliberat. Tenen por de morir.

Si creieu que els acords són a la baixa, i al final tampoc no es compleixen, com a ciutadans de peu què podem fer?
—Quina pregunta, també. El primer pas és creure-s’ho. Això va molt seriosament. No té precedents històrics, perquè aquesta crisi és civilitzatòria, que afecta transversalment: de les cultures més selvàtiques de Papua Nova Guinea als de Wall Street. Té un fons de risc existencial. No es tracta de canviar un sistema classista, o de distribució del capital. La crisi és civilitzatòria. I l’esperança de sempre, la capacitat reactiva i critica, de subvertir el model, pràcticament ha desaparegut. La societat, en general, i és una qüestió de conducta, està kryptonitzada. La kryptonita era el que immobilitzava Superman. Així estem. El motor de ser crític, i de lluitar per subvertir el model, ha mig desaparegut.

—Per què?
—Vés a saber si és el model cultural, el de comunicació, els mites televisius, la tecnologia digital. Però la capacitat de sortir al carrer, per un tema que, com dèiem abans, no es veu, no hi és. Una cosa ens enverina i no provoca reacció social.

Ni dels moviments ecologistes. Començarà a haver-hi sabotatges ecologistes, vaig pensar. Doncs de moment, no.
—Margalef va establir molt clarament que l’ecologia és a l’ecologisme allò que la sociologia és al socialisme. Hi ha ecòlegs amb visió sistèmica, tot i que a vegades poc social. I l’ecologisme és una ideologia que té un ampli espectre. N’hi ha amb radicalitat positiva, crítica. Però també hi ha un ecologisme burgès, amb condicions dretanes. No ho arreglarem amb una entrevista, però això és vist i conegut. Hi ha grups ecologistes americans –que aquí comencen a tenir seguidors– que el seu frontispici és que els humans hem estat tan dolents i destructors, que hem de desaparèixer. I que les dones deixin de parir. Quan es parla tant de diversitat, i de la mallerenga, i no es parla de la gent del territori, a mi se’m belluguen els mitjons. Aquesta cosa d’exaltar la natura, i idealitzar-la, i tractar-la religiosament… s’hi ha de poder pensar. Aquest menysteniment de la qüestió social és preocupant. Vaig tenir la sort de conèixer Nelson Mandela, l’any 1995. I als deu que hi érem, com a guanyadors del Premi Mundial del Medi Ambient, ens va dir: no oblideu mai que la gran causa de lluita del futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient. Això té el vessant de subvertir el model energètic, productiu, econòmic. Té un component social. I no s’ha d’oblidar.

Dos apunts d’actualitat. Com veieu Teresa Jordà, consellera d’acció climàtica?
—Té unes arrels rurals, i a mi la gent humil em produeix una certa esperança.

Plantes eòliques. Alguns volen grans parcs; alguns altres, més petits.
—Les energies renovables són molt importants. S’ha de ser crític davant el simplisme de frenar-les en aquest sentit. Però jo sóc més partidari de les petites instal·lacions, amb implicacions de la gent del territori, i el repartiment entre tots.

Pep Puig diu que amb això no arribem. Necessitem també grans projectes.
—Pep Puig té molta raó en moltes coses. Ve de l’ecologisme polític molt elaborat. En el món eòlic ha estat un impulsor. En Pep Puig l’has d’escoltar sempre. Ara, quan veus que les instal·lacions eòliques són a les mans dels mateixos sectors de les elèctriques, això grinyola.

Voleu afegir res que no hagi preguntat, o subratllar una idea expressada?
—Hi ha una frase d’un economista ecològic nord-americà, Bellamy: des de cap disciplina, des de cap professió, mentre se’ns crema el bosc, no podem estar tocant el violí.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes