Doctor en ciències, geògraf i naturalista de l’ICTA-UAB, Martí Boada és una de les persones que coneix més bé el patrimoni natural de Catalunya. Creu que, la història del país, no solament es troba als manuscrits històrics, sinó també al paisatge, perquè –són paraules seves– és el paisatge allò que ens revela amb més fidelitat com ha canviat un territori.

La setmana passada va rebre el premi Talent en Medi Ambient i Sostenibilitat, per la seva carrera dedicada a conèixer i explicar el nostre entorn. Hi contactem arran de l’incendi de la Ribera d’Ebre perquè ens expliqui la manera d’evitar els incendis forestals i l’adaptació dels boscs al canvi climàtic. Segons que diu, cal combatre la idea urbana que tocar un bosc és un sacrilegi; ben altrament, el bosc s’ha d’explotar millor, treure’n més rendiment, afavorir un canvi de model productiu i així tenir una terra més preparada contra els incendis.

Hi ha la idea força general que el bosc és intocable. Però les vostres teories la contradiuen.
—Som un país de bosc i no ho sabem. Hem passat de tenir un 35% de superfície forestal, els anys seixanta, i ara en tenim pràcticament el 70%. Què vol dir això? Que som molt per damunt de la mitjana europea. Som el país amb més densitat forestal d’Europa. Jo només ho constato. El bosc no està quiet, s’expandeix i s’ha doblat. No podem controlar el bosc. Si a Catalunya es parés l’activitat humana, el 90% de territori seria bosc. Les alzines us baixarien pel carrer de Balmes. Però hi ha la idea urbana que un bosc no es pot tocar, mentre cada any a Catalunya tenim trenta milions d’arbres nous.

D’on ve aquesta idea de sacralitzar el bosc?
—La idea, que ha estat estudiada, és molt pròpia del pensament humà. Chomsky mateix diu que tenim una cultura essencialment urbana, que és el sistema més antinatural. Un sistema que funciona metabòlicament amb una energia que ens ve de les nuclears, o de l’embassament de Camarasa, una carn que ens ve de l’Argentina o de Girona…, i tot ho tenim als supermercats… Però si tanques vint-i-quatre hores aquesta energia, l’aigua, els vàliums i els dònuts, el sistema s’enfonsa. El sistema és tan antinatural que sortir el cap de setmana a pasturar és una teràpia. És clar, sortir del confinament d’un sistema vertical-horitzontal obliga a l’èxode. I això sacralitza el bosc fins al punt que la gent veu en el pagès aquell qui empastifa, qui destrueix. I si veu ningú amb una motoserra, ho denuncia al 9 Nou o al full parroquial. És que el sistema ja no deixa ni tallar! Hi ha una llei forestal que ho prohibeix.

I penseu que s’hauria de poder fer?
—Oi tant que sí! Si un bosc, de mitjana, produeix unes quatre tones de biomassa, per què no en puc aprofitar tres, d’acord amb un pla de gestió sostenible? Això és molt més sostenible que no pas un polígon industrial. Si ara el teu avi et cedís un tros de bosc i t’hi volguessis fer una casa, ni hi pensis! Això és regulat per una llei urbana.

No us agrada l’intervencionisme administratiu
—Bé, és més una qüestió ideològica. Arriba un moment que ja no pots ni esternudar. Si ara vingués Darwin amb el Beagle a Barcelona a mostrejar sobre l’evolució, crec que l’executarien així que baixaria del vaixell. Tan gran és el sistema de control institucional que ens hem fet. Si no hi ha cap intervenció humana, el bosc va creixent horitzontalment i verticalment. Però històricament els humans, des de la nostra perspectiva socioecològica, només parlem d’explotació, en lloc de parlar d’apropiació.

Viure del bosc?
—L’explotació pot ser una activitat extractiva sostenible. Com la gallina que tens a casa i en vas obtenint ous. Això és biosostenibilitat. Si fas un pla de gestió i n’apartes l’excedent, pots obtenir tot de productes. De tota mena, de biomassa a fusta certificada que no cal que portem de Sud-amèrica ni d’Escandinàvia. Falta indústria transformadora que aprofiti tot allò que produeixen els nostres boscs. Aquest arbre d’aquí al davant [assenyala un plataner que hi ha a la plaça], del moment que va néixer fins que no es morirà de vell, haurà produït més de set-cents productes químics. És una fàbrica perfecta que produeix lignina, cel·lulosa, àcid acètic, metanol… Només en veiem la biologia, del bosc, però també hi ha la física, la química…

Doncs ara que tenim tants boscs, per què no els explotem?
—El punt d’inflexió històric que ha fet canviar els boscs va ser el canvi energètic. No va ser més que això. Fins els anys seixanta cada ciutadà de Catalunya gastava unes cinc tones de bosc, en forma de fusta, llenya, carbó, feixines… I ara són cinc bombones de butà o de propà. Tota l’apropiació que fèiem del bosc, ara s’acumula. No dic que hàgim de tornar enrere, però s’ha de saber. Abans els avis s’escalfaven, cuinaven i ho feien tot a partir del bosc, i ara ho hem substituït pel petroli.

Com ha canviat la vida agrícola i forestal aquí al Montseny aquests últims seixanta anys?
—Mira, dels anys seixanta fins ara, hem tancat set-cents masos. En aquest municipi on ets ara, Sant Celoni, els anys seixanta hi havia uns dos-cents pagesos i ara n’hi ha un. Hem perdut la pagesia, el sector primari. El bosc també ha augmentat absolutament, i la massa forestal ha augmentat moltíssim. I, ah coi!, hem perdut biodiversitat. Perquè més bosc no vol pas dir més biodiversitat. Ha augmentat l’alzinar, ha augmentat la fageda, però han desaparegut els camps i ja no tenim pagesos. Han desaparegut tots els animals dels espais oberts com ara la guatlla o els cruixidells.

Com afecta el canvi climàtic els nostres boscs?
—No hi ha una resposta fàcil ni gaire lineal, però l’augment de temperatura n’acreix la inflamabilitat. L’augment d’insolació fa que la quantitat de productes volàtils que desprenen els arbres, com els hidrocarburs, augmenti. I amb la insolació i les pujades de temperatura, augmenta la ignibilitat, és a dir, la capacitat d’encendre’s. A això, hi has d’afegir que als boscs ara hi ha molta més massa, combustible per a cremar. Hem passat de tenir uns 2.000 arbres per hectàrea, de quan hi havia activitat productiva, a més de 25.000. Una barbaritat. Els boscs avui són molt més inflamables. Per això dic que el bosc s’ha de gestionar, no pots deixar que funcioni tot sol.

Calen més ajudes per a desbrossar-lo o és responsable del propietari forestal?
—És que el propietari forestal té això que jo en dic ‘infortuni semàntic’, perquè no hi ha ningú que sigui propietari. De qui té un taxi, diem que és ‘propietari de taxi’? D’un botiguer, diem que és ‘propietari d’una botiga’? Això suscita una antipatia social tan gran que gairebé els criminalitzem. Un propietari forestal, perquè li surtin els números per a pagar la carrera de filologia macedònica de la filla necessita 900 hectàrees de superfície. Un dissenyador postmodern del districte 22@ amb una oficina de vint metres quadrats es guanya molt millor la vida. Ja no som a l’època del latifundisme, del feudalisme, dels cacics… Això ja s’ha acabat. Ara faig un salt. Saps quantes hectàrees necessita una cerealista de la Segarra perquè li surtin els números? 180! El sector primari necessita moltes àrees de superfície, no per a especular, sinó perquè la seva activitat sigui rendible.

Llavors sou partidari de les ajudes.
—És que si no hi ha demanda, jo no em posaria a netejar boscs, menys encara amb el relleu que tenim a casa nostra. Imagina’t que ets l’hereu d’aquesta serra d’aquí [assenyala al Montnegre.] i la Generalitat et dóna un incentiu per cada hectàrea que netegis. Però, si després d’aclarir aquest sotabosc d’estepa i d’arbusts el mercat no t’ho vol, què en faràs? Pots trinxar-ho i tornar-ho a deixar al bosc (molts ja ho fan), però arribarà un moment que hi haurà una pila de biomassa trinxada… A més, això és Catalunya, no pas la Selva Negra. Portar una màquina de desbrossar per aquests pendents, no te’n dic res. En la cultura urbana podem funcionar amb quatre tòpics, com ara que cal netejar més i que l’administració pagui més…, però la solució ha de venir d’una demanda més gran i organitzada de la biomassa, sobretot ara, amb al crisi del petroli. I s’ha d’aprofitar el sistema forestal amb criteris de sostenibilitat, i certificant que la tauleta de nit que tenim a casa és de roure martinenc d’aquí, i no pas de la selva sud-americana.

És a dir, canviar el model productiu.
—És clar. Has de crear activitat d’aprofitament. Jo ara tampoc no dic que ens adjudiquem un dret de cuixa. Jo dic que ho avaluem.

Tenim molta massa forestal i molt inflamable, per tant hem de canviar el model productiu. Però mentrestant ens hem de conformar amb boscos que s’encenen a la mínima i que, una vegada encesos, cremen més de pressa que mai per culpa de la superpoblació?
—No. No podem ser passius, perquè les perspectives de futur són terribles per a Catalunya. Són boscs essencialment combustibles. És com tenir la casa de pagès plena de bales de palla. I la pitjor part és que tenim les cases al boscs, i això és un problema gros, que no resoldrem pas pas d’avui a demà, però s’hi ha d’actuar. Torno a apuntar que potser hem de combatre la idea urbana i d’alguns sectors ambientalistes que diu que tocar un bosc és un sacrilegi. Per això dic que alguns em lapidarien al mig de plaça de Catalunya. El mite del bosc intocable és com el de la donzella verge, molt valorat en les societats ideològicament dretanes. Als Estats Units ja hi ha unes línies de pensament ambiental que diuen que els humans som tan dolents per al planeta (cosa que potser és veritat) que fins que no desapareguem com a espècie no haurem redimit els nostres pecats ambientals. Fins i tot conviden les dones a no reproduir-se! Això és extrema dreta ideològica, sense saber-ho. Aquest mite del bosc intocable és una trampa, per més que la sostingui de bona fe molta gent, com ara mestres i conservacionistes del territori. El coneixement del medi és ple de tòpics, i no hi ha res tan apartat del coneixement com els tòpics. ‘Això no es pot fer’, ‘això no es pot tocar’… Per què et penses que porto boina?

Per què?
—Perquè sóc un defensor del sector primari. No és una qüestió estètica. A la televisió, quan encara volen fer conya, vesteixen algú amb boina, com si fos un dropo, un pagès, el beneit del poble. Hi ha un gran menyspreu del sector primari, un sector tan important i tan estratègic. Parlem de sobirania de país i de sobirania alimentària, i volem ser autosuficients, però hem abandonat el sector primari. No arriba a l’1% dels nostres treballadors. I tenim una població envellida. I ens falta autoestima. A Califòrnia l’estatus d’un pagès és tan important com el d’un enginyer de Silicon Valley. Aquí, no. Falta un pacte de país, entendre’l com un tot, harmonitzar tots els sectors i deixar de banda el separatisme entre el món urbà i el món rural. Així no anem bé. Hem de deixar de creure que el bosc és l’Empordà o és el Montseny, i que és lluny. El bosc, encara que sigui metafòricament, és part del metabolisme global del país. I el bosc pot ser el model energètic, el model de país, el model territorial, el model de consum…

Ens podrem adaptar al canvi climàtic
—El canvi climàtic, el tenim aquí i no estem preparats per a encarar-lo. Què podem fer per adaptar-nos-hi? L’adaptació és una fal·làcia. Perquè la temperatura sabem que va augmentant, però no sabem quan s’aturarà perquè l’emissor és aquest carboni que era captiu als jaciments, l’hem agafat, l’hem refinat amb els processos de combustió i no el tornem on era, sinó que l’enviem a l’atmosfera. Per això s’ha fet aquest hivernacle a dotze quilòmetres d’aquí. I la temperatura va pujant i va pujant. I ens diuen que Miquel Torres ja té les vinyes al Pirineu o que els francesos tenen les vinyes de xampany al sud d’Anglaterra… Sí és clar, al final les fotrem a Alaska. Però la qüestió és que no s’atura, i ningú no ho sap. És com una caiguda de cartes.

Llavors estem perduts…
—El meu discurs, encara que sembli contradictori, diu que no podem ser apocalíptics ni catastrofistes. Hem de ser objectius. Ens trobem en una situació greu. Però no pas del planeta. Això que diuen que ens carreguem el planeta. No. El planeta n’ha vist de tots colors. Passa que els humans, com a espècie, ens carreguem les condicions perquè nosaltres hi puguem viure. Però tinc confiança que el coneixement tecnològic i la capacitat de reacció ens evitarà el col·lapse.

L’incendi de la Ribera d’Ebre, doncs, no serà l’últim, oi?
—Això és profetitzar, però la perspectiva és preocupant. Jo estic enormement preocupat. I crec que ni de bon tros això no s’ha acabat aquí. El problema dels nostres incendis no és forestal. Perquè tot això que s’ha cremat a la Ribera d’Ebre, si hi vas d’aquí a vint anys, ja hi sobraran arbres. La part greu d’un incendi és si es crema una nau pagesa o un ramat o s’ha mort un bomber. Això sí que és gravíssim. Aquest és el gran perill.

Però ecològicament també és greu que es cremi tot un bosc.
—Per mi, no. Perquè la capacitat de rebrotar d’aquests arbres, i de tot, és enorme. Els planifolis tenen una capacitat de rebrotar molt alta. L’endemà del foc, sí, et cauen els mitjons de veure cendra. Però si hi vas al cap d’un any, veuràs que totes les soques, totes, han rebrotat.

I les múrgoles!
—I múrgoles, tindríem. I els pins són tan eixerits que en el moment del foc aprofiten per a sembrar. Fins i tot a aquest pi blanc, li va bé el foc. Quan li arriba el foc a la capçada, s’encenen les pinyes, que són untades d’hidrocarburs i de resina, hi ha un xoc tèrmic i fan un salt en direcció oposada al bosc. I amb les pluges de la tardor veuràs que naixeran milions de pins petits.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb