Marta Vilalta entrevista

Si Marta Vilalta s’asseu a la sala de negociació amb la mateixa perseverança que a l’entrevista, tot fa pensar que els negociadors del PSOE tindran a la taula un os dur de rosegar. Marta Vilalta domina el temps, és persistent, destil·la convenciment i manté la posició sense perdre la cordialitat ni el to de proximitat. Sembla que la seva capacitat de resiliència li ve del seu origen pagès, de ser dona i de la seva afecció al patinatge: ‘Si caus, t’has de tornar a aixecar.’ Diu que si el PSOE té pressa, que es mogui més ràpidament. Valora que en la negociació es comenci reconeixent que no hi ha un problema de convivència sinó que hi ha un conflicte polític. Segons ella, hi ha recorregut per fer. Paraules clau són amnistia i autodeterminació. Però també calendari i continuïtat.

Després de dues reunions, veieu una voluntat real del PSOE de parlar d’autodeterminació?
—Hem enfocat l’inici d’aquestes reunions per explorar si hi havia una voluntat per part del PSOE, perquè per anar a perdre el temps no ens hi posàvem. Volíem constatar que hi anaven de debò i que no utilitzaven l’independentisme com una excusa per a abraçar la dreta després. I ho volíem constatar amb el reconeixement que això és un conflicte polític. I després de les dues primeres reunions tenim això: hem pogut comprovar que ells aposten ara per fer aquest govern de coalició d’esquerres a l’estat espanyol i que ens necessiten per a la investidura, i que estan disposats a moure’s. I una prova d’això és que han reconegut públicament que hi ha aquest conflicte polític sobre el futur de Catalunya. Això ho han verbalitzat, i evidentment no n’hi ha prou, però és important que hagin fet aquest pas. Perquè fins ara només deien que hi havia un problema de convivència a Catalunya. Reconèixer que hi ha un conflicte polític és el pas previ per a solucionar-lo políticament.

Veieu un recorregut a la negociació perquè s’avinguin a parlar d’autodeterminació?
—Sí. Hem constatat aquesta voluntat per part seva, que ens ha permès de continuar els contactes i les reunions. I de concretar com activem una via política en un conflicte que és polític. La nostra proposta és clara, és la mesa de negociació, que volem posar al servei del país i que ha de tenir aquestes quatre potes perquè se sostingui. Una d’aquestes potes diu que hem de poder parlar de tot, i això vol dir el dret d’autodeterminació i l’amnistia com a solució política.

Dimarts hi haurà la següent reunió?
—Sí.

Malgrat les declaracions de dimecres de Pedro Sánchez donant per fet l’acord?
—Ja vam demostrar el nostre malestar per aquelles declaracions. Perquè donava per fet un acord que és lluny, i quan només hem començat a veure que hi ha aquesta voluntat d’arribar a un acord. No poden donar per fet que hi haurà un acord, i no cal que facin pressing ERC. Ja els ho vam deixar clar des d’un primer moment: la pressió a ERC no funcionarà. Funcionarà que Pedro Sánchez i el PSOE es moguin i que hi hagi uns moviments grans per a encarrilar el conflicte per la via política. Això ens pot fer reconsiderar la voluntat de donar una solució política i democràtica. Seure, parlar i negociar. Les pressions no funcionaran.

Abans del 10-N, ERC estava disposada a facilitar la investidura de Sánchez a canvi de res. Ara hi poseu totes aquestes condicions. Què ha canviat?
—Ha canviat molt la situació: pre-sentència i post-sentència. En aquell moment, el nostre enfocament era que hi havia la possibilitat d’un govern d’esquerres a l’estat espanyol, que passava per alt l’independentisme i, malgrat tot, nosaltres els dèiem: ‘No voleu els nostres vots? Doncs aquí teniu els nostres vots, i això us haurà de fer moure per començar a obrir una via política i negociada. Ens humilieu, ens amenaceu? Doncs aquí teniu els nostres vots, perquè molta gent vol que això passi.’ En aquell moment, vam posar la nostra força al servei de desemmascarar-los, evidenciar que no tenien aquesta voluntat i que s’havien de mirar al mirall. I va passar això. No van ser capaços de veure que tenien l’independentisme forçant-los a obrir una via política.

I ara?
—Ha canviat molt la situació. Ja els vam avisar. Hi ha hagut la sentència pel mig, amb la condemna, amb una campanya electoral que ha estat duríssima per part seva, amb amenaces d’un nou 155, contra l’escola catalana, contra els mitjans de comunicació, a tornar a penalitzar la convocatòria d’un referèndum… I tot això, per a treure’n uns rèdits electorals. I ara els diem que el gest de responsabilitat ja el vam fer, nosaltres, i no el van acceptar. Ara, per tant, no tindran cap gest de responsabilitat per part d’ERC si ells no es mouen. La pilota la tornen a tenir ells.

Es pot pactar amb algú que ha fet aquesta campanya i que és responsable de la condemna per sedició contra el president d’ERC i la resta de presos polítics?
—Diguem-ho d’una manera clara: s’ha de negociar amb els enemics. No amb els amics. Amb qui hem de ser capaços de negociar, i tant de bo d’arribar a algun acord que sigui satisfactori per a allò que nosaltres demanem, és amb aquells que tenim més lluny, fins i tot que són còmplices de la repressió i que ens han amenaçat. És el que fem ara, ERC com a guanyadora de les eleccions a Catalunya i el PSOE com a guanyador de les eleccions a Espanya, amb la voluntat de construir un marc democràtic i polític que sigui de país, una mesa de negociació on seguin Catalunya amb l’estat espanyol. Això no ho hem tingut mai aquests últims anys.

Però Pedralbes s’hi va assemblar. Tornar a aquell punt, a la Declaració de Pedralbes, seria acceptable per a ERC?
—Va ser un bon punt de partida, però allò no va aguantar ni un telenotícies. Fou molt dèbil, allò. Van ensenyar la poteta i després van venir les tres dretes i la van tornar a amagar. No. Hi ha d’haver una voluntat ferma d’abordar el conflicte polític i que sigui duradora i útil per al país. No n’hi ha prou amb dir sí, sí, sí…

Hi haurà garanties?
—És clar, i per això diem que tan bon punt han constatat que hi ha un conflicte polític i que s’ha d’activar la via política, com ho fem? Doncs amb la mesa de negociació al servei del país: entre governs, que seguin els representants legítims de cada país; sense condicions, podent parlar de tot, defensant-hi l’autodeterminació i l’amnistia perquè s’acabi la causa general contra l’independentisme. És que són grans consensos de país. I les dues darreres potes: cal un calendari concret, no es pot eternitzar i hi ha d’haver una periodicitat, que garanteixi que allò que es vagi acordant passi, que la taula no es pugui desmuntar en qualsevol moment com va passar amb Pedralbes, i que quan hi hagi un acord tingui unes garanties de validació.

Mitjançant un relator?
—No ho hem abordat. Nosaltres hem parlat de garanties. Som en la fase d’aterrar aquestes garanties.

Per què la figura del relator va ser incòmoda per al PSOE? Per això cerqueu una altra manera de fer-ho?
—Cercarem maneres en què es puguin trobar aquestes garanties, que poden ser prèvies a la mesa de negociació, durant o després. Probablement hi haurà diversos mecanismes, i ara intentem de concretar quins, no tant el què sinó per què; massa vegades no han complert els acords a què han arribat. La ciutadania s’ha sentit estafada massa vegades pels anuncis d’acords i les promeses dels governs espanyols successius. Ara volem les garanties.

Garanties per a parlar d’autodeterminació i amnistia, o per a fer un pas en això?
—Per a tot. No valen bones paraules, hi ha d’haver uns compromisos ferms que la mesa hi serà, que podrà fer la seva feina, i aquí és on entra l’exigència de poder parlar de tot.

Parlar de l’amnistia vol dir concretar si hi haurà una llei d’amnistia?
—Volem abordar aquest tema, que es pugui debatre, que hi pugui haver els informes necessaris, els arguments jurídics adients, amb una resposta, una contraproposta… Això no ho hem tingut fins ara. Hem viscut els darrers anys a cop de titulars. Ara necessitem aquest espai per a argumentar i contraargumentar les propostes per al futur de Catalunya.

Aquesta és la vostra proposta de màxims?
—No, és de mínims. La nostra proposta de màxims hauria estat dir que volem la independència del nostre país, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, la fi de la causa general i el referèndum. Com hi arribem? Intentem construir una via política que fins ara no era oberta, i per fer-ho, els proposem allò que considerem mínim, que és el que ens demana la gent al carrer: seure i parlar. Habilitem, doncs, l’instrument que ho permeti.

Però aquest punt de partida en la negociació és molt allunyat de la proposta del PSOE. El punt d’acord de la negociació potser serà una posició intermèdia. No abaixareu els vostres mínims?
—No.

Que no acabi essent una Declaració de Pedralbes adobada, amb el compromís que la interlocució sigui més permanent.
—No, nosaltres ens sentim molt forts per a defensar que això ha de ser el mínim i si no és així, que no comptin amb el suport d’ERC. Ens sentim forts perquè ens avala la militància d’ERC, que es va expressar en la consulta sobre si rebutjaven la investidura de Sánchez si no hi havia una mesa de negociació que servís per a resoldre políticament aquest conflicte. Doncs si no hi ha la mesa de negociació…

Diuen que al PSOE els seria més fàcil de treure la llei mordassa o el decret digital que no entrar a parlar de la repressió, que és el que més els costa.
—Hi ha una qüestió central, que és com encarem la via política i desactivem la via judicial. Les altres propostes que garanteixin i refermin els drets socials, civils i polítics benvingudes siguin, perquè les portem al programa electoral. Llei mordassa? És evident que s’ha de derogar. I ja fa temps que reclamem que hi ha d’haver una agenda social molt més ambiciosa a l’estat espanyol, però tot això, perquè pugui tirar endavant amb el suport d’ERC, ha d’anar acompanyat prèviament de la part central, que és la mesa de negociació política.

Quin recorregut us doneu per comprovar que això va de debò, avança i es tanqui un acord que permeti la investidura?
—Els hem dit que nosaltres no hi som per negociar cap investidura, sinó per negociar una solució democràtica i política a la situació que viu Catalunya. No tenim gens de pressa, ara no ens vindrà d’uns dies. Ells treballen amb un calendari més ajustat, voldrien anar més de pressa. Però ja els hem dit que no tenim pressa, que no es tracta dels dies que es trigui, sinó d’aconseguir activar aquesta via política. Si tenen pressa, que vagin més de pressa. Si ells són capaços d’abordar en pocs dies això, tot anirà més de pressa.

La decisió del Tribunal de Luxemburg sobre Junqueras, com pot influir en aquesta negociació.
—Si reconeixen la immunitat d’Oriol Junqueras, batallarem perquè es recuperin tots els seus drets i perquè es repari aquesta situació d’injustícia. I s’obre la possibilitat que aquest reconeixement permeti que unes altres persones, com el president Puigdemont, puguin tenir reconeguts aquests drets que ara els neguen. Batallarem per aquests drets, als tribunals i en política.

Dolors Bassa deia que la situació dels presos no hauria d’entrar en la negociació. Hi esteu d’acord?
—És que tenim presos polítics, i ells en són conscients i els en fem prendre consciència a cada moment. Hi ha presos polítics, exiliats, desenes de represaliats i perseguits, desenes de persones amb causes obertes… La repressió afecta moltíssima gent, i això s’ha d’acabar. Per això els proposem d’obrir la via política, han d’anar revertint i evitant de continuar per aquest camí en el futur.

Us heu sentit utilitzats per part del PSOE i de Pedro Sánchez per a arraconar el president Torra?
—Nosaltres els diem que aquesta via de negociació s’ha de fer entre iguals i entre governs. I, de fet, els diem: Heu de reconèixer el govern de Catalunya, i no solament el govern. Heu de reconèixer el president de la Generalitat, us agradi o no, és el que ha decidit el país democràticament. Aquest és l’interlocutor que heu d’acceptar, el govern i el president.

Però sí que ho han intentat.
—Ells han intentat dividir-nos i intentaran sempre fer més grans els punts dèbils que tenim, com pot ser el de la divisió interna, però no els ho deixarem fer.

Els heu dit a les reunions explícitament que no han de menystenir al president de la Generalitat?
—I tant. Els hem dit clarament que cal que reconeguin les institucions catalanes i qui són els seus interlocutors. I, per tant, que hi hagi aquest reconeixement del president i del govern.

Això crea tensió a la taula de negociació?
—No.

Són tranquil·les?
—Sí, sí. És evident que hi ha moments de més intensitat i altres de més distensió, però en general fem una cosa que pot ser molt útil, que és començar a parlar de coses de les quals fins ara no es parlava.

Ells han sortit del marc constitució, constitució, constitució?
—No puc entrar en totes les converses, però ells han reconegut que hi ha el conflicte polític i nosaltres hem de donar una oportunitat al diàleg, a la negociació i a la via política. Són conscients que allò que havien criticat tant a Mariano Rajoy, que era incapaç d’entrar a discutir els temes i que era expert en deixar-los morir o podrir, ells també ho han fet. Ara s’ha de donar una oportunitat a seure i parlar.

Dolors Bassa també deia que la resposta institucional contra la sentència no havia estat a l’altura. Hi esteu d’acord?
—Sí, és evident que podríem fer autocrítica, perquè segurament hauríem volgut que hagués anat diferent. No només amb la sentència sinó també en molts altres moments.

Per què ha passat, això?
—No ho sé. Nosaltres vam treballar perquè hi hagués una resposta tan conjunta, unitària i de consens com fos possible i vam aconseguir de fer moltes coses. Potser en voldríem molt més, però vam habilitar unes respostes socials, de carrer: hi va haver les marxes, l’aturada de país, que va ser impressionant. Hi ha hagut altres iniciatives paral·leles que han servit per a evidenciar la força que té el carrer.

Però a escala institucional?
—Hi va haver unes respostes conjuntes, un acord de govern. L’altre dia vam aprovar la resolució del parlament… Que ha arribat tard, que ha costat molt? Sí, però rebutjàvem la sentència i reivindiquem que al parlament es parli de tot. Jo entenc i comparteixo que volíem més. Doncs continuem, perquè la resposta a la sentència no s’ha acabat, ara mateix tenim l’oportunitat d’activar aquesta via política que, d’alguna manera, farà que la sentència no sigui vàlida. Per tant, continuem construint part de la resposta.

Ara al desembre s’ha d’aprovar la ponència política d’ERC. La declaració d’independència unilateral com a opció en queda fora. Per què?
—Ara fem l’assemblea amb una ponència política que és la continuació de la ponència política que vam aprovar a la conferència nacional de l’any passat. Què hi diem? Que volem la independència i que la manera més democràtica d’exercir-la és amb el dret d’autodeterminació, que es tradueix en un referèndum. I tracem tres vies per a conduir aquest referèndum.

Quines?
—Una via és pactar-lo amb l’estat espanyol, encara que és evident que som molt lluny de poder-ho fer, però no hi hem de renunciar. Una segona via és forçar-lo; per tant, ser prou forts perquè no tinguin més remei que acceptar-lo i Catalunya pugui decidir el seu futur. I una tercera via és convocar-lo i guanyar-lo. Qualsevol de les tres vies: la pactada, la forçada o la feta requereix una…

Feta vol dir unilateral?
—…Qualsevol de les tres requereix una condició prèvia o un canvi previ: ser més forts. Que el moviment independentista sigui més fort, tingui més fortalesa. I això ha de ser en l’àmbit social, de mobilització, de fortalesa institucional interna, de legitimitat, d’espais de sobirania, internacional… Com més forts, més fàcil serà fer aquest referèndum.

I qui ho decidirà, si som prou forts?
—Amb reiterades eleccions, pensem que d’uns anys fins ara no ha fet més que créixer, l’independentisme. Hem de continuar amb aquesta tònica.

Però aquesta resposta és ambigua.
—No, és molt clara. La ponència té quaranta pàgines i sí que s’aterra… Som prou forts a escala internacional, tenim tots els contactes que volem tenir, tenim la comprensió i la complicitat dels agents internacionals?

Penseu que no?
—Jo no dic que no siguem forts, però podem continuar-nos enfortint, perquè serà més fàcil acabar fent real aquest referèndum que sabem que és inevitable, que és qüestió de com i en quin moment acabem tenint sobre la taula. Insisteixo que no renunciem a cap de les vies democràtiques.

Si el president Torra és inhabilitat aquest any vinent, caldrà convocar eleccions?
—Nosaltres no volem avançar esdeveniments. Som al costat del president Torra, defensem que ell defensés la llibertat d’expressió del govern i de les institucions de Catalunya que s’emparen amb unes voluntats més àmplies de la població i l’acompanyarem amb tots els recursos que hi hagi en cas d’habilitació, però esperem…

Però és un escenari molt plausible i que pot ser prou aviat…
—De la mateixa manera que estarem al costat del president, seria bo poder valorar en el marc del govern –i tant de bo en el marc d’un consens estratègic d’un moviment independentista– si el pas següent han de ser unes eleccions o no. Si aconseguim que tots els passos siguin consensuats per la major part del moviment independentista segur que ens aproxima a ser més forts. I anar més ràpids cap a fer real aquest referèndum que és inevitable.

L’objectiu d’Esquerra és tenir l’hegemonia independentista? No creieu que tant d’anomenar l’hegemonia de vegades confon i desvirtua les prioritats?
—És claríssim que el nostre objectiu és la independència del nostre país. Jo no sé què confon. Potser alguns volen confondre. Nosaltres ho diem molt clarament i a tot arreu. Si hi ha confusió, la desfem: l’objectiu d’Esquerra Republicana és la independència del nostre país i farem tot el possible, a tots els nivells, per aconseguir-la.

Joan Tardà en nom de qui parla?
—Tardà, òbviament, és un referent dins el republicanisme català, dins la família republicana.

Les seves declaracions generen molta polèmica.
—Tardà no és membre actual de la direcció d’Esquerra Republicana. Malgrat tenir aquest reconeixement i aquest paper important del republicanisme català i evidentment de la família d’Esquerra Republicana per tot el que ha estat, ara mateix entenc que parla en l’àmbit personal.

Veurem una dona presidenta de la Generalitat?
—Faig una prèvia, el nostre candidat és Oriol Junqueras. D’acord, és a la presó, és pres polític, està condemnat, però té la inhabilitació suspesa a l’espera del que digui el TJUE. Nosaltres defensarem fins al final que es reconeguin i recuperin els seus drets. Batallarem fins al final que es pugui continuar presentant a les eleccions i que no li impedeixin que la ciutadania el pugui escollir com ha passat fins ara. Dit això, treballem per feminitzar no solament Esquerra Republicana sinó el país.

Diuen que no cal que patim pel pressupost, que està pactat amb els comuns. Hi haurà pressupost a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona?
—No en tinc totes les informacions. Ho negocia Vice-presidència, el vice-president, Pere Aragonès, amb tot el seu equip d’Economia. Crec que les converses van bé, que van encarrilades. En tot cas els pertoca explicar-ho a ells. Jo només vull constatar la necessitat del país de tenir un pressupost.

Vau fer trenta-cinc anys a Madrid, en plena taula de negociació.
—Sí, així mateix.

I com ho vau celebrar?
—Poca celebració, un exemple de com n’és, de difícil, conciliar vida personal amb vida política, en aquest cas. Però, vaja, sempre me’n recordaré, de què feia el dia del meu trenta-cinquè aniversari.

Personalment, com us definiu?
—Sóc la Marta Vilalta. Sóc dona, fins ara deia que era jove, això va canviant amb el pas del temps, i sóc de Torregrossa. Per a mi, ser dona i ser d’on sóc defineixen com sóc. Ser dona, per la manera de lluita constant que hem de fer en tots els espais. Ser d’un poble, Torregrossa, del Pla d’Urgell, d’un poble petit, fa que contínuament t’hagis de reivindicar territorialment des de les arrels. El país és molt més que Barcelona i si parlem de Països Catalans, encara molt més. Existim i volem existir i volem aquesta igualtat d’oportunitats a tot arreu.

A la vostra família li va agradar que des de tan jove us dediquéssiu a la política?
—No. Quan vaig dir que em volia vincular a les Joventuts d’Esquerra Republicana em van dir: això només et durà problemes.

Els vostres pares a què es dediquen?
—Vinc d’una família pagesa. El meu pare es va morir fa anys, quan jo en tenia vint-i-cinc. Era pagès. He mamat des de sempre l’estima per la terra, he crescut enmig d’arbres fruiters i els estius he anat a collir pomes. Això fa que sigui com sóc. Els valors de casa els aprens a posar al servei del que fas.

Amb Pere Aragonès teniu un perfil molt semblant, per edat i també per haver començat des de les JERC. És una bona estratègia, formar els polítics a casa?
—Hi ha molts camins per a arribar a àmbits de responsabilitats polítiques i tots són bons. Jo volia destacar que les joventuts d’un partit polític són una gran escola de formació. Aprens a debatre, a escoltar, a reflexionar i també a satisfer aquest cuc polític de la vocació de servei públic, que crec que totes les persones que som en aquest món hem de tenir i tenim. Serveix per a tenir aquest aprenentatge incorporat quan et trobes davant meses de negociació [riu].

Com us ha condicionat ser dona, per bé i per mal?
—N’estic orgullosa, de ser dona, i en aquest sentit, és la lluita constant que fa que valgui més la pena tot, encara que sigui més cansat.

Encara sou secretària de la penya del Barça de Torregrossa?
—Sí, i diumenge passat vam fer reunió perquè aquest any 2020 la penya barcelonista Som i Serem de Torregrossa fa cinquanta anys i prepararem una jornada de celebració.

Sou molt culer?
—Molt.

El dia 18 de desembre sereu al Camp del Barça?
—Si no estem negociant… Sóc molt culer, no tinc seient a l’estadi, sempre que puc hi vaig i sempre és massa poc… Però aquell dia seré on toqui ser perquè hi hagi aquesta sortida política que tant necessita el país.

Us agrada més repiular que piular…
–Ara sí, perquè no tinc temps, però potser el propòsit de l’any nou serà ser més activa a les xarxes.

Ens deixem res que us defineixi?
—He practicat patinatge artístic des que tinc cinc anys. Per a mi, el patinatge és una lliçó de vida, perquè quan patines, si caus has d’aixecar-te ràpidament, no et pots quedar a terra. Això serveix per la vida i per la política. Quan caus o et volen fer caure, només hi ha una alternativa, que és aixecar-te, refer-te i continuar. Moltes vegades quan patines sol, competeixes contra tu mateix i això fa que sigui un esport de superació. Saps que no seràs la primera, que n’hi ha d’altres que són més bones, però vas allà a fer-ho tan bé com saps i anar-te a superar dia a dia.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.