La secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha estat la convidada del ‘Debat en confinament’ d’aquesta setmana. Els subscriptors de VilaWeb han enviat moltes preguntes per Twitter, per WhatsApp i per correu electrònic, que Vicent Partal ha mirat de resumir, tot tocant els punts principals com ara l’exili, l’estratègia política d’ERC, la unitat dels partits i els fets del 2017. Rovira ha explicat el seu paper conciliador entre els diversos actors independentistes i ha advocat per la necessitat de força conjunta: ‘Sense una estratègia de consens no hi haurà independència.’

Com heu viscut aquests mesos de confinament a l’exili suís?
—Aquests mesos han estat una mica especials, perquè estàvem com en un doble confinament. Per una banda, l’exili en si ja és un confinament. La realitat social, cultural, econòmica d’un país, el territori en què t’agradaria viure… I per una altra, el confinament a causa de la pandèmia. Ho hem viscut amb molta preocupació i fent un aprenentatge de què era la pandèmia del virus i com enteníem el funcionament d’una pandèmia d’aquestes característiques. La nostra generació no ho ha viscut mai i, per tant, ho hem hagut d’entendre i saber-ho explicar als nostres infants i adaptar-nos-hi. Però m’ha agradat poder-ho viure també des d’un altre país i veure com es gestionava políticament i socialment, en la comunitat. La veritat és que ha estat un aprenentatge. Políticament no ha tingut res a veure amb el seguiment que anava fent del dia a dia que es vivia a Catalunya o, malauradament, a l’estat espanyol. Perquè la crisi del coronavirus s’ha gestionat centralitzada i intervinguda pel govern de l’estat i, per tant, ha estat molt espanyola. I també socialment hi ha hagut moltes diferències. A mi m’agrada dir que a Suïssa el sistema polític ha funcionat com un rellotge suís, impecable, i que han aprofitat tots els ressorts dels principis de subsidiarietat, de la descentralització… Els actors polítics ho han aprofitat per gestionar-ho de forma conjunta, però apoderant els altres actors que eren més propers a la ciutadania per donar millors respostes. Evidentment, el govern federal sortia prèviament havent pres decisions amb consens, apoderava als actors, hi havia una coordinació fantàstica.

Ben diferent d’allò que s’ha viscut sobretot a l’estat espanyol, que ha estat un cas molt particular. Comencem amb les preguntes dels subscriptors. N’hi ha força sobre l’exili. Montserrat Canela demana en què creieu que la situació actual d’exiliada política a Ginebra pot ajudar a avançar cap al país que volem i assolir la independència.
—Conec la Montserrat Canela i n’hem parlat algunes vegades. Ella coneix bé tot allò que és la Ginebra internacional, més que no pas Suïssa. La part de la Ginebra internacional és molt marcada perquè les Nacions Unides hi tenen una seu. Així com les Nacions Unides aquí és seu de drets humans i hi ha tot d’agències especialitzades que també hi són, això implica tota una sèrie d’organitzacions internacionals que vénen a treballar en l’àmbit dels drets humans i implica també que molts estats, la majoria de països que formen part del sistema de les Nacions Unides, han plantat la seva missió permanent davant de les Nacions Unides per a participar en aquest lobby i en aquest concert que significa les Nacions Unides, sobretot per a la protecció dels drets humans. També hi ha més organitzacions, com l’Organització Mundial del Comerç, que és privada, però que reuneix gairebé tots els estats. Tot això configura una Ginebra internacional amb quaranta mil persones treballant en l’àmbit internacional. Nosaltres aquí hi érem poc. Hi teníem poca presència com a país, com a catalans, explicant què volem i què ens passa. Ara hi hem de ser més que mai. Perquè ara patim unes vulneracions de drets humans que precisament les Nacions Unides, en alguns dels seus instruments de protecció general o especial, ja ha posat de manifest. Hem tingut l’oportunitat de seguir en directe l’Universal Periodic Review, que és un examen periòdic que passen tots els estats que formen les Nacions Unides a la seu de Nacions Unides. Hem intentat fer pedagogia sobre el funcionament del sistema de les Nacions Unides, sobretot a Catalunya, i hem intentat ser-hi. Per a mi és cabdal ser aquí. He trobat tot el sentit polític que ha de tenir un exili en la meva situació, amb uns drets civils i polítics clarament vulnerats i, en definitiva, amb uns drets humans. Per tant, m’hi sento còmoda, crec que té una utilitat política molt gran. Intento ser-hi i compartir amb la resta d’actors perquè no té sentit que ho contemplem només des d’una posició individual.

Es pot dir que hi ha una complementarietat amb l’exili belga? Jordi Manyer demana sobre la feina en general dels exiliats i quin recorregut i importància té la feina que es fa a tot l’exili, denunciant la repressió de l’estat espanyol.
—És importantíssim perquè els nivells de repressió política que ha aplicat l’estat espanyol, la causa general contra l’independentisme, la persecució política que apliquen contra els nostres ideals, pel fet d’haver convocat un referèndum, no s’entén a fora. Quan tu topes amb una mentalitat que ha crescut i s’ha format en un context polític democràtic, això que passa a Catalunya no es comparteix. La reacció que ha tingut l’estat espanyol contra la nostra voluntat democràtica de decidir el nostre futur polític i fins i tot de defensar que la independència és l’única via possible, i que és el nostre projecte, que no podem defensar el nostre projecte amb condicions democràtiques i llibertat, no s’entén. I, per tant, això ens obre moltes portes. I a l’exili estem en contacte. Compartim projectes, intentem moltes vegades compartir oportunitats. I més enllà de l’exili, perquè al final nosaltres som exiliats, però crec que és el moviment independentista que té un repte d’abast internacional molt gran de fer-se a conèixer, de generar un impacte en l’opinió pública i publicada. De vegades ens obsessionem amb els governs, amb l’espai diplomàtic, amb els estats… Però és tan important també donar-nos a conèixer en un espai d’opinió publicada: els periodistes, els mitjans, la gent que fa lobby, que treballa en els àmbits internacionals… Generar aquesta opinió i aquest coneixement que és imprescindible per a fer un pas més a nivell internacional és clarament necessari per a continuar avançant en el camí de la República.

Josep Joan Aguilera demana si, en vista de l’experiència de l’exili, no creieu que hauria estat millor que tots els empresonats se n’haguessin anat com vau fer i no haver de passar per aquest espectacle vergonyós, diu ell, que ha estat el judici viscut.
—Vist amb perspectiva, quan vam prendre les decisions realment hi vam posar molt poca estratègia política, perquè tot va ser molt precipitat. Després d’aquell 27 d’octubre tot va ser qüestió de dos, tres, quatre dies, que van venir les citacions, va venir la presa de decisions… Tot va ser molt precipitat, hi havia molta manca d’informació i vam fer el que vam poder. Però, vist amb perspectiva, crec que aquest context mixt que tenim, d’haver afrontat al Tribunal Suprem un judici sense garanties claríssimament, l’abús de la presó preventiva (per cert, condemnat per una resolució del grup de detencions arbitràries que té seu aquí a Ginebra, a les Nacions Unides), tot això ens ha anat molt bé per a donar a entendre que l’estat espanyol ha optat per utilitzar la repressió política com un instrument per a fer política. Sense els presos, sense aquesta situació que malauradament és tan dura personalment, ens hauria estat més difícil d’explicar que volien empresonar-nos i condemnar-nos i que ens perseguien. Són dues cares de la mateixa moneda, una moneda que es diu repressió política, i totes dues són imprescindibles per a poder explicar que l’estat espanyol ha traspassat totes les línies vermelles, vulnerant drets humans, superant aquelles línies vermelles d’un estat democràtic i de dret. Per tant, crec que ens ha afavorit, que ens ha donat l’oportunitat d’explicar realment que l’estat espanyol és demofòbic i com han decidit d’utilitzar la repressió política com a instrument per a parar-nos. Ha anat passant allò que ells ens van amenaçar que passaria: us perseguirem i liquidarem. Però continuem drets i dempeus. I amb ganes de guanyar, però evidentment ho han intentat. Gràcies a aquesta doble realitat nosaltres hem tingut més facilitat a l’hora de denunciar-ho. Això ens ha permès també guanyar moltes resolucions judicials. Des de les que hem guanyat a nivell europeu fins a la del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de Ginebra. Abans del confinament, el relator especial de minories de les Nacions Unides va presentar el seu informe anual i és molt important el que diu. Ens identifica com una minoria nacional clarament amenaçada i demana a l’estat espanyol que revisi els seus delictes polítics, que afecten greument la llibertat d’expressió, d’opinió… Penso que la doble realitat ens ha afavorit a l’hora d’explicar realment què fa l’estat espanyol.

Diversos lectors –Pere Selva, Roser Cabestany, Miquel Rovira– pregunten si us trobeu amb Anna Gabriel i quina relació teniu.
—Ho hem explicat en unes quantes entrevistes. La primera trobada que fem és molt personal, quan jo arribo. No ens hem pogut parlar abans, tot és molt precipitat. Va ser més un acompanyament personal. Jo li agraeixo molt la primera acollida, de benvinguda, d’explicar-me què havia fet i com ens en podíem sortir. De la part més personal passem a la política, de compartir la visió política del que es pot fer aquí a Ginebra i de les oportunitats internacionals que hi ha. I de compartir-les més enllà de les nostres formacions i intentar entendre que, al final, a nivell internacional, com a moviment independentista, som u. I hem d’explicar el mateix relat i compartir els mateixos objectius i oportunitats. Hem intentat fer aquest treball polític amb la resta d’organitzacions.

Entrant en un terreny més general, una primera qüestió que apareix molt és la tesi de l’eixamplament de la base.  Enric Enquimbau demana quin balanç feu de l’eixamplament assolit fins avui. Soledat Martí pregunta on és el límit de l’eixamplament. Sara Fernández pregunta si l’obsessió per la paraula no encotilla l’eixamplament. Com la veieu, aquesta qüestió?
—És un objectiu de qualsevol moviment polític o de qualsevol organització política, ser més. Perquè com a moviment necessitem guanyar i per a guanyar necessitem ser més. Quants? Tants com puguem, per a guanyar amb solidesa, solvència, legitimitat, perquè no quedi cap mena de dubte que som majoria. Ara, crec que s’ha ridiculitzat una mica aquest últim any, quan el posem sobre la taula. A mi m’agrada més dir que som en un moment d’acumulació de forces que ens ha de permetre generar les condicions per a anar cap a un moment resolutiu. I per què hem d’acumular forces? Perquè en necessitem moltes més. I tot allò que hem anat fent fins avui ens demostra que hem de ser molt més forts en molts àmbits. Algun dia volem guanyar indubtablement a les urnes i no volem que ningú en dubti. Aquesta acumulació de forces és necessària i l’hem de continuar treballant. Fins quan? Fins que siguem una força clarament guanyadora i no hi hagi cap mena de dubte que hem guanyat. Hem d’acumular forces en diversos àmbits, també a l’internacional. Hem de guanyar espai a l’opinió pública i publicada, a les cancelleries europees, en l’àmbit diplomàtic. Hem d’acumular forces internament, també a Catalunya. Hem de recuperar la iniciativa i el lideratge. Som en una situació difícil per la pandèmia. Com ens podrem mobilitzar a partir d’ara al carrer, com ens podrem manifestar? Hem d’estudiar com podrem visibilitzar aquesta mobilització popular, perquè és una de les nostres grans fortaleses. Hem d’acumular forces a les urnes, a nivell social, en l’àmbit internacional i en la mobilització popular. Hem fet grans gestes i les hem de poder continuar fent. Hem de sortir de l’etapa on érem amb la repressió, el 155, recuperar-nos… Hem de trencar això i començar una nova etapa entre l’acumulació de forces polítiques i socials de l’independentisme que ens doni el lideratge. I un últim àmbit, hem d’acumular forces entorn d’una sèrie de necessitats de l’agenda política, necessitats econòmiques i socials arran d’aquesta crisi que ha significat la pandèmia. Els independentistes, que som a la majoria d’institucions i governs del país, hem d’acumular forces per treballar per un estat del benestar, pel progrés social, per un creixement econòmic sostenible, pel feminisme, per fer una república clarament regenerada des del punt de vista de la corrupció, de l’àmbit democràtic… Hem de generar consensos a la nostra societat que ens fan caminar cap a la República. Es parla molt de reconstruir el país perquè la covid-19 ha causat unes crisis profundes i greus. Aprofitem aquesta recuperació del país per a plantar els fonaments, refer consensos, acumular forces i continuar transitant cap al camí de la República. Si una cosa hem après de la gestió de la pandèmia, ha estat que l’autogovern que tenim és insuficient. Per tant, més motius per a defensar la República Catalana.

Una última qüestió sobre l’eixamplament. Ramon Robles diu que a parer seu el problema que dóna aquest missatge és la confiança que al final ens escoltaran si som més. I addueix aquella sessió en què vau participar amb Jordi Turull i Joan Herrera al congrés espanyol. Diguem que vau veure en directe el pa que s’hi dóna. O el fet que l’estatut del president Maragall hi va arribar amb un 90% dels vots del parlament i això no va servir de res. És a dir, per més que eixamplem nosaltres, si a l’altra banda no hi ha voluntat de diàleg…
—És responsabilitat nostra tenir prou força. No parlo de l’eixamplament de la base, parlo d’una etapa d’acumulació de forces. I aquesta acumulació de forces ens ha de permetre de posar les condicions per a passar a una etapa resolutiva. Això és imprescindible i indiscutible. No faré percentatges ni parlaré de quants hem de ser, no faré política-ficció d’on és el límit. Però és absolutament necessari que ens marquem com a objectiu l’acumulació de forces, i que ho fem amb un consens clarament estratègic. I que poder parlar que hem d’acumular moltes forces en molts àmbits no sigui una trampa que ens fem a nosaltres per dir-nos que els que parlen d’acumulació de forces han xutat la pilota endavant. No, no no! Això implica treballar. Acumular forces per generar les condicions per passar a un moment clarament resolutiu. Si no fem la feina, ens tornarem a trobar amb algunes qüestions que ja ens hem trobat. Portem una motxilla amb un aprenentatge molt gran derivat de tota l’experiència de l’1-O. Una agenda política de no-retorn que ens genera un aprenentatge que l’independentisme ha de saber incorporar per a prendre les millors decisions per a avançar i per a guanyar.

Les últimes hores han arribat molts correus preguntant sobre el suplicatori de Laura Borràs. Mariano Ferrer demana quin valor doneu a la legalitat jurídica espanyola. Almar Bosch es pregunta com és que ERC dóna validesa a l’aparell jurídico-militar que vol encausar Borràs. Maria Benavent pregunta que si demà posen una euroordre contra vós per ser jutjada al Suprem, no tem que no haver-se oposat com a partit al que fan a Laura Borràs la pugui perjudicar? Espanya podria adduir com a prova que no és en realitat un tribunal polititzat que vosaltres no heu volgut impedir un judici com aquest. Quina és la vostra posició?
—Estic d’acord amb tots aquests comentaris. Nosaltres no reconeixerem mai el Suprem, i a més de tot això que ha passat aquests dos últims anys, com un tribunal amb garanties perquè jutgi una persona independentista. Això és claríssim. El que hem fet avui és no avalar aquest suplicatori. Nosaltres no hem votat i hem fet aquest discurs polític internament. Sabem perfectament que el Tribunal Suprem no ens dóna unes garanties justes per poder afrontar unes acusacions determinades. Alhora, el que diu ERC és que nosaltres som bastant inflexibles quan sobre un company nostre que es dedica a la gestió pública hi ha una ombra de dubte, li demanem que s’aparti i esclareixi qualsevol ombra de dubte i que retorni amb molta més legitimitat si no hi ha res. Nosaltres fem aquest doble discurs. Denunciar, evidentment, que el Tribunal Suprem no dóna garanties a una persona que és independentista per ser jutjada sense que porti la part afegida de persecució política… Vaig llegir el suplicatori i hi ha arguments polítics, no només judicials. Per tant, cap dubte sobre això. Al mateix temps, la mateixa exigència que nosaltres demanem als nostres companys d’organització l’hem de demanar. En el meu cas concret, vaig decidir de no afrontar un judici al Tribunal Suprem precisament per aquest mateix motiu. No m’oferia garanties. Ja vaig anar-hi una vegada a prestar declaració i vaig pressentir que la meva sentència ja era dictada. Però també és veritat que el 23 de març del 2018, quan vaig decidir marxar, vaig prendre una decisió unilateralment, entenent que per sobre de meu cap hi ha un projecte col·lectiu que es diu moviment independentista. Vaig deixar l’escó al Parlament de Catalunya a contracor. Jo volia que el meu exili fos clarament polític, i mantenir l’escó em permetia, per exemple, poder presentar més demandes i lluitar perquè no podia exercir els meus drets polítics. Però vaig deixar-lo perquè aquell dissabte potser hi hauria hagut la sessió d’investidura de Jordi Turull. No em podia arriscar a no poder votar, a no poder delegar el vot, perquè era imprescindible perquè l’independentisme pogués escollir un president al parlament. Per tant, nosaltres sempre pensem que per sobre dels nostres caps i tot i la injusta repressió política hi ha un moviment col·lectiu, el projecte independentista. Per tant, vaig actuar en conseqüència per a protegir una majoria independentista al parlament, vaig deixar l’escó a contracor.

Continuant amb la política. Meritxell Marco demana: si es confirma el tomb que Pedro Sánchez fa cap a Ciutadans, això alterarà la relació entre ERC i el PSOE?
—Depèn de què faci el PSOE i el govern espanyol. Per nosaltres és bastant incompatible que el govern espanyol jugui a fer una geometria variable en què inclogui Ciutadans. Ho dic fins i tot pel seu propi programa, que és democratitzador. Però què volen democratitzar amb Ciutadans amb aquesta correlació de forces? Ara, aquest és el seu programa. Nosaltres vàrem investir el president Sánchez per una qüestió molt clara: que reconegués que Catalunya i l’estat espanyol tenen un conflicte polític; que aquest conflicte no era de convivència dins de Catalunya com anava dient a nivell internacional; que aquí tenim un conflicte polític de gran importància; i no és un conflicte polític que es deriva dels últims dos anys i del referèndum de l’1-O; no, és un conflicte polític que ve de fa anys i panys. Per tant, hem obligat que ho reconeguin, per això vàrem investir Pedro Sánchez. Que surti de la seva zona de confort polític, que reconegui internment i internacional que sí que hi ha un conflicte polític que s’ha de resoldre, i que configuri una mesa de negociació, que doni possibilitat a una resolució democràtica del conflicte polític, que tornem a la politització i no a la judicialització, i que ens demostri allò que va predicant al món. Que és un govern progressista amb el qual es pot dialogar. Nosaltres hem alçat la bandera del diàleg; la juga o no la juga. Si Sánchez canvia, ja ho hem dit, nosaltres sortirem de la geometria variable i llavors ja no serviran els espantalls de dir ‘que ve la dreta o ‘que ve l’extrema dreta’. Si no s’assumeixen els compromisos polítics, serà problema seu i no nostre.

És ben sabut que el candidat d’ERC a les eleccions és el vice-president del govern, Pere Aragonès, però Dolors Soler demana si estaríeu disposada a encapçalar la llista com a candidata a la presidència de la Generalitat.
—Pere Aragonès és una magnífica persona i una persona preparadíssima per a poder liderar el govern de la Generalitat. Ara bé, jo haig de dir una cosa que és òbvia, i que si no la dic, sento que faig efectiva la repressió política. El nostre candidat es diu Oriol Junqueras i treballem a marxes forçades a nivell jurídic perquè sigui rehabilitat políticament. De manera que ja ho veurem. I pel que fa a la Marta Rovira, farà el que sigui més útil. I sobretot, el que decideixin els companys i companyes d’ERC.

Gemma Serrano fa una pregunta curiosa. Diu que la imatge que dóna ERC és molt de mascle, especialment amb el to i les maneres de fer de Gabriel Rufián. Llegesc textualment: ‘No et sents molesta amb aquest posat i aquesta manera de despatxar les coses? Creus que les dones en política tenim una manera diferent de fer les coses, o això no és rellevant?’
—Crec que tenim una manera diferent de fer totes les coses. Això és la perspectiva de gènere i per això hem de ser a tot arreu. Hi hem de voler ser amb clara capacitat de decidir. Les dones no hi volem ser perquè toca. I com que dic a tot arreu, també dic a ERC. Dit això, ERC, d’ençà que jo vaig agafar el mandat com a secretaria general, he construït una agenda de la igualtat. ERC era un partit molt masculinitzat, amb molt poques dones. De fet, jo sóc la primera secretària general de la història del partit. Però ens hem marcat l’agenda, hem aplicat un pla d’igualtat i gràcies a aquest han entrat moltes dones al partit, llistes cremallera i aquest compromís hi és per quedar-s’hi. Hem trencat algun sostre de vidre i ens en queden moltíssims més per trencar.

Hi ha moltes preguntes relacionades amb la unitat independentista. En formularé algunes. Francesc Fortian demana si tenint en compte la inhabilitació de Junqueras fins el 2031 i l’enorme desgast d’ERC amb la seva política d’enfrontament amb les dretes nacionalistes, no seria millor tornar a l’esperit de l’1-O i inaugurar un procés constituent.
—L’esperit de l’1-O no se n’ha anat mai. Això en primer terme. L’1-O és un punt de no-retorn en la nostra agenda. El que hi ha l’1-O és un apoderament a nivell democràtic molt gran sota la repressió directa del govern espanyol. El dret de decidir, les urnes, la democràcia i els drets fonamentals, en bona part, la seva opció política és la independència. I és el que va passar l’1-O. L’1-O és una llavor que hem plantat diverses generacions que ho tenen com una qüestió pendent d’acabar. A vegades es critica molt que estem en un procés, i se’ns ha acusat de ser processistes i de prendre decisions per a allargar-ho. Però si deixem al marge aquesta connotació negativa i entenem que som en un procés, que passem unes determinades fases, que això no s’ha acabat i mirem amb perspectiva d’on venim per carregar-nos de forces, és important. Fins fa molt poc, érem un 15%. I en menys de cinc anys hem passat de deu diputats a setanta, pràcticament; d’un 15%, a un 48%. I sobre la unitat independentista, crec que el projecte col·lectiu existeix per si mateix. Jo no em sento especialment cridada a fer res ni resoldre res. Tenim un lideratge compartit i una agenda de carrer i de política institucional, que quan són còmplices ha permès gestes com les de l’1-O. No hem d’enganyar-nos pensant que l’1-O es va autoorganitzar per generació espontània ni hem d’enganyar-nos pensant que només el van fer els líders polítics. No, no. Aquí hi va haver una complicitat i un treball conjunt. Però el consens que teníem no era ideal, i a vegades l’idealitzem. No, no, la unitat no ha existit mai com a tal. Ha existit un consens estratègic entorn de l’objectiu comú. Hi ha hagut una complicitat entre les agendes de mobilització social i l’agenda de política institucional.

Dues persones més que volen remarcar que són de la comarca d’Osona, Emilia Bosch i Carme Vilaró. Vilaró pregunta si s’ha de posar el partit davant del país. I Bosch us demana, com a veïna exiliada, com pot fer entendre ‘als qui votàvem ERC, el tomb pro-govern espanyol que ara a fet el partit’.
—He parlat molt amb Carme Vilaró. És que a mi ERC deixarà de ser-me útil quan anteposi els interessos de partit als interessos de país. I seré la primera a denunciar-ho, si això passa. Per tant, no es pot fer política de cap més manera. A mi el que em mou és el futur i la prosperitat del nostre país, i concretament del nostre projecte, que només contempla com a opció viable la independència. I veig que l’única manera de fer polítiques reals, per a generar prosperitat i progrés social, és abraçant la independència. I també és l’única via per a defensar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra manera de fer i la nostra manera d’entendre el progrés i la modernitat. I jo no puc parlar per altres organitzacions, però sí per ERC, i som un instrument més al servei d’aquestes causes.

David Mascarella demana si és indispensable en primer terme, una mica d’acció entre, segons diu, ERC i el PDECat post-convergència, per a fer créixer l’independentisme? O hi ha alternatives.
—Interpreto que es refereix a PDECat com a JxCat. Per mi és claríssim. Sense una estratègia consensuada no hi haurà independència. Amb JxCat i amb els altres actors polítics i socials. S’ha de refer tot. I hem de ser molt conscients, molt, que la repressió política ens ha fet molt mal. Primer de tot perquè ha dificultat la comunicació entre nosaltres, però també ens ha dificultat un debat amb profunditat sobre què va passar i com continuem. Però anem superant la repressió, anem recuperant espais, debat, ens anem explicant, observem quines anàlisis són compartides, quines no…A partir d’aquí, cal consensuar.

Cesca Pons afina més encara: ‘En els pitjors moments dels darrers anys l’esperança sempre ha estat que Marta Rovira i Carles Puigdemont sí que sembla que s’entenen i de vegades fa la sensació que éreu el darrer pont. És així? Quina relació teniu amb el president Puigdemont?’
—Amb el president Puigdemont, hi tinc una bona relació. A nivell personal és evident que la situació de l’exili ha fet que anem parlant. Va ser una de les prioritats que em vaig marcar quan vaig assolir una certa estabilitat personal, la de parlar i refer ponts. Amb ell i la resta de líders independentistes. Perquè a vegades, el fet de no parlar i no desfer malentesos provocats per la repressió feia que aquesta fos encara més gran. M’he dedicat intensament a refer ponts. Primer, perquè els companys independentistes per mi són còmplices de la causa i són absolutament necessaris. Ara, ho hem de fer amb molta més intensitat i conscienciar-nos que ens paren trampes cada dos per tres i moltes vegades hi caiem.

Raül Solano es mostra molt preocupat per les guerres de Twitter i com les bases dels partits estan ‘esbudellant-se’ impúdicament davant tothom. Pregunta si els responsables dels partits no haurien d’intentar calmar les seves bases.
—Jo crec que sí, segur que hem de fer aquest exercici, i a més a més, el fem uns quants en determinats àmbits. Som còmplices de la mateixa causa, imprescindibles. Hi ha determinats retrets que ni tan sols controlem les organitzacions polítiques. Per això crec que és un repte de tot el moviment independentista, amb totes les organitzacions. Perquè cal seure, analitzar, explicar les estratègies, compartir, consensuar i avançar. I aquí no hi sobra ningú i falta gent que cal incorporar. El debat intern que externalitzem amb retrets constantment fa el nostre projecte molt poc atractiu a gent que necessitem que s’hi incorpori. Hem de superar aquesta fase i passar a una nova etapa en positiu on hi hagi acumulació de forces, lideratge, iniciativa i sobretot, estratègia consensuada. Hem de fer tots l’exercici. Jo també miro Twitter i em vénen impulsos, però me’ls reprimeixo. Per què carai m’he de posar a debatre públicament amb un còmplice? Si no tenim espais privats per a fer això, doncs creem-los.

Pep Agulló, Antoni Moreno o Jaume Cirera pregunten sobre la ciutadania organitzant-se al marge dels partits i que les formacions han decebut molt. Enteneu que una part de la població estigui en aquesta posició ara mateix?
—Entenc perfectament totes les posicions. Tots som necessaris, el carrer és molt necessari i la mobilització popular és una de les nostres fortaleses on hem de mirar com poder continuar acumulant forces. Però la política institucional és clarament necessària, no l’abandonarem. I no l’abandonarem en mans de forces polítiques que sempre la jugaran. Per això necessitem incrementar la majoria al parlament, necessitem configurar coalicions independentistes al capdavant de les nostres institucions. Totes. Si volem avançar cap a la república, les coalicions de govern han de ser clares. I a partir d’aquí ens hem d’asseure tots amb el moviment com a projecte col·lectiu i mirar què poden aportar els uns i què poden aportar els altres. Només avançarem si som capaços de trobar un marc d’entesa i una estratègia consensuada. Jo amb això hi posaré totes les banyes que pugui. Sense estratègia no tindrem independència.

Hi ha algunes preguntes relacionades amb el que va passar el 2017 i amb punts que no s’han aclarit. Àngel Manel Vicient demana: ‘Potser és la pregunta del milió. Sobre l’amenaça de violència extrema i morts al carrer per part de l’estat espanyol, podria concretar d’on li van arribar aquestes informacions i a què feien referència’?
—Vaig explicar-ho en una entrevista en una ràdio. Mireu, jo crec que aquí falta un exercici que és molt necessari, que és explicar-nos. Moltes de les crítiques que nosaltres rebem, les rebem perquè no hem explicat moltes coses que van passar. I crec que tenim una mancança. Jo vaig dir això perquè em demanaven explicacions i perquè considerava que s’havia d’informar la ciutadania sobre què se’ns posava sobre la taula a l’hora de prendre decisions polítiques. Però després d’aquestes declaracions he après una cosa. Que la millor manera d’explicar què ha passat és fer-ho conjuntament. Tots nosaltres hauríem de fer el gran exercici de donar explicacions. S’escriuen molts llibres, que són molt útils, però són les versions de tothom. I al final la realitat és polièdrica. Per això crec que aquest exercici el tenim pendent i l’hauríem de poder dur a terme per a donar explicacions a la ciutadania. També és cert que hi ha hagut una dificultat afegida i que tothom pot comprendre: que hi havien una causes judicial obertes i que utilitzaven qualsevol mena d’explicació per afegir-nos anys de condemna.

Eduard Pons diu: ‘Per molts la primera notícia que vàrem tenir del Tsunami va ser una reunió a Ginebra en la qual es va començar a parlar-ne. Sabeu què se n’ha fet, del Tsunami?’
—Sé el mateix que deu saber tothom. No puc explicar res més i no sé res més d’allò que sabem tots i totes.

I Ramon López Saragai: ‘Diversos llibres expliquen que vau exigir el 2017 al president Puigdemont que no convoqués eleccions i proclamés la independència i que la vostra intervenció va ser decisiva en aquest sentit. L’ERC d’avui exigiria el mateix?’
—L’ERC d’avui exigeix que davant d’un nou cop de la repressió, ens posem d’acord. I la nostra opció preferida és que ens posem d’acord i no ens trobem on érem fa tres mesos, que vàrem ser incapaços de seure al voltant d’una taula. Jo vaig intentar demanar si us plau que parléssim i vam convertir un nou embat de la repressió política espanyola en un espectacle al parlament. Hem de seure i parlar. No caure en la trampa de la repressió. La primera cosa que pretén és dividir, que perdem suport i que ja no tinguem agenda política.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.