Marta Marin-Dòmine.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Marta Marín-Dòmine és professora de literatura testimonial i especialista en literatura concentracionària. Fa classes a la Universitat de Laurier, al Canadà. Viu entre Barcelona i Toronto. Es va donar a conèixer en l’àmbit literari amb l’obra Fugir era el més bell que teníem (Club Editor, 2019), obra que acaba de ser destacada amb el premi Crítica Serra d’Or. També ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona 2019 i el premi Joaquim Amat-Piniella 2020.

La Covid-19 la va enxampar a Barcelona, poc abans de tornar al Canadà. Els primers dies de confinament va començar a tenir símptomes del virus. Creu que l’ha passat lleu, però no ho sabrà segur fins que no li facin la prova. En aquesta entrevista reflexiona sobre el confinament i com canvia la percepció de l’espai quan el confinament és dins de casa però el carrer també està confinat. I destaca la seva preocupació per la gent més desafavorida i la gent que quedarà en una situació més precària.

Primer de tot, voldria que em situéssiu en el vostre context. On us ha enxampat el confinament? Sou al Canadà o sou a Catalunya? Com viviu el confinament?
—Sóc a Barcelona. Hauria d’estar preparant-me per tornar a Toronto, però em van anul·lar el vol fa un mes, i no sé pas quan hi podré tornar. La classe de literatura que havia de fer a la meva universitat (Laurier University) ha estat transformada en un curs en línia, i així tots els cursos. El confinament el visc com la majoria, suposo, amb una barreja d’astorament, expectació i també tristesa pel dolor que causa i ha causat la malaltia, i pel desastre econòmic que comportarà. En l’àmbit estrictament personal, no em costa estar reclosa a casa, perquè m’hi recloc sovint. Malgrat tot, per a mi l’escriptura i el pensament també volen moviment. Però sóc molt conscient, especialment ara, de com en som, de privilegiats, la majoria de nosaltres, de tenir un espai habitable, en el qual recloure’s no representi cap problema afegit de condicions nefastes d’habitabilitat. Fa pocs dies que m’he recuperat de la malaltia i puc dir que també estic contenta per això.

Com vau saber que estàveu contagiada i com creieu que vau agafar la Covid-19? Com heu viscut la malaltia?
—El dia 13 de març vaig començar a tenir símptomes. Al cap d’uns dies vaig trucar al CAP del barri i a unes metgesses amigues i em van dir que la simptomatologia semblava ser la d’una infecció per Covid-19. Caldrà esperar que es facin proves per saber del cert si he estat infectada. Els primers dies del confinament, amb les informacions contradictòries que circulaven, la veritat és que no vaig tenir consciència de perill. A mesura que passaven els dies, em vaig anar preocupant més. Tot i que cal dir que passar una malaltia, tot i amb simptomatologia moderada, en un entorn global dur afegeix complexitat a l’experiència. El fet d’estar en bona companyia, en aquest cas la meva parella, ha facilitat molt la situació. El riure no se’ns ha estroncat.

Creieu que seria molt diferent viure el confinament a Toronto?
—Sí que seria diferent. En un pla estrictament de gestió de la situació, sembla que les normes estan més clares allà. També les mesures immediates: tant el govern federal com el govern provincial d’Ontario (per cert, de dretes), han estat efectius a procurar que les famílies amb necessitats tinguessin el sou assegurat durant quatre mesos, per exemple. És clar que el Canadà és un país molt ric. Cal dir també que el confinament a Toronto no és total, es pot sortir al carrer, tot i que només és obert el comerç de primera necessitat. En un pla emocional, hauria patit molt més a Toronto, perquè la situació a Barcelona i a Catalunya, on tinc parella i amics, és més complicada i extrema, i m’hauria inquietat molt.

Com a especialista en literatura concentracionària, salvant totes les distàncies, potser ens podeu esmentar alguns aspectes que es poden derivar d’estar tancats a casa tants dies. Per una banda, aspectes individuals. Però també els aspectes que se’n deriven col·lectivament.
—No em sento capaç de fer cap analogia. La concentració de gent de resultes de persecucions polítiques o amb finalitats genocides no té res en comú amb la situació actual. En el cas present, l’enemic no té voluntat de ser enemic, és un microorganisme que fa la seva. El fet que per evitar l’expansió del contagi s’hagi recorregut a diversos graus de confinament, segons els països (a les cases, no pas en camps o zones tabú com els llatzerets medievals) i que s’implementin per part dels governs i el seu aparell de control habitual, no ha de fer pensar necessàriament que aquest control persistirà com ara, si més no, en països on hi ha establerta la democràcia. Sigui com sigui, és evident que haurem de replantejar-nos la qüestió del control poblacional, com sempre ho hauríem de fer. Pensem en el cas ara ja paradigmàtic de les xarxes socials i la immensa informació que tenen sobre els usuaris, però com que qui ens controla sembla invisible, en general no esvera gaire. Comparteixo el parer de molts que ens caldrà una reflexió profunda sobre el paper dels estats en contraposició als poders financers, i aprofitar les moltes crítiques que es poden fer ara als governs per replantejar-nos la funció dels individus en la seva posició de societat civil. Replantejar-nos també moltes altres coses, com el consum, el valor del veïnatge i l’exigència de serveis públics, entre més.

Es pot veure també la pandèmia com una oportunitat?
—Crec que caldrà aprofitar el moment de canvis potencials en benefici de les igualtats socials que pot comportar aquesta crisi. Passat un temps, probablement curt, correm el risc que moltes coses tornin a ser iguals. No m’agrada veure en els fets històrics la possibilitat d’extreure’n lliçons morals. Ni m’ho crec tampoc. No obstant això, un dels perills que té el culte al present de la societat occidental contemporània és la poca capacitat a deixar-nos ser ensenyats. L’ensenyament necessita la dialèctica entre passat i present, és a dir, una capacitat per acceptar allò que en diem experiència anterior. Sembla que també ens costa aprendre de les nostres pròpies experiències, com si tinguéssim una necessitat permanent de creure que inventem la roda a cada tomb generacional.

També sou especialista en literatura testimonial. En aquest sentit, voldria preguntar-vos: els mitjans donen veu als especialistes de l’àmbit mèdic i científic, així com els polítics amb responsabilitat en la gestió de la malaltia; apareix el testimoni dels equips sanitaris que es troben a primera línia; també testimonis de famílies explicant el seu dia a dia, ple d’anecdotari divertit; acudits i famosos encoratjant la gent i demanant de ‘quedar-se a casa’. Tanmateix, no creieu que falten testimonis que parlin dels aspectes negatius generats pel confinament: soledat, depressió, angoixa d’estar confinat, el fet de no poder tocar-se, d’haver d’evitar les abraçades i els petons…?
—Podríem dir que hi ha una certa uniformització testimonial. El meu ús de les xarxes i de la televisió és limitat. No obstant això, m’ha cridat l’atenció que la majoria de persones que testimonien la seva experiència són blanques, i jo diria que amb poca representació de les classes socials baixes o més desposseïdes. A mi m’agradaria saber com viu aquesta situació la gent de Nou Barris o d’Horta Guinardó (molt a prop del Camp de l’Arpa, on visc ara), dels quals no sabem gaire, tot i que són els barris de Barcelona més tocats pel contagi. També trobo que els destinataris dels aplaudiments de les vuit del vespre s’haurien d’ampliar al ventall de persones que treballen durant aquesta llarga quarantena: des de les caixeres als recollidors de brossa, passant per tants altres. Per altra banda, també entenc que, en moments de crisi, donar pas a testimonis que puguin generar més angoixa és contraproduent. I crec que les informacions oficials han pecat d’excés amb el seu martelleig de xifres. Tornant a la vostra observació sobre la literatura testimonial, pensem que sempre sol ser de mal llegir quan és llegida en el present de l’esdeveniment que narra. Però estic segura que ja hi ha (o potser hi hauria d’haver) canals per a donar sortida i ajuda a les persones afectades de solitud o alteracions emocionals diverses.

Donem prou dimensió a la qüestió corporal? Parlant de la vostra obra Fugir era el més bell que teníem, dèieu que hem de sentir vertigen per entendre l’horror.
—És cert que a Fugir era el més bell que teníem hi ha força referències a les reaccions del cos en relació amb l’impacte d’esdeveniments passats. Ara bé, quan s’hi parla de la memòria de la pell o del vertigen per entendre l’horror, és més aviat des d’un punt de vista emocional. Es tracta d’un cos que vol estar obert a sentir el passat. Un cos amb consciència que és passat i present, fins i tot dipositari d’esdeveniments que no ha viscut directament. Una vivència, doncs, a cavall entre els sentits i la imaginació.

No poder tocar-se és un fet molt rellevant d’aquesta crisi.
—Ara són moltes les persones que troben a faltar el contacte físic amb altres, i es pot entendre si es passa el confinament en solitari. Amb tot, a mi del confinament em sorprèn comprovar com els cossos ens relacionem amb l’espai. I com pot ser fins i tot fàcil acostumar-se a aquesta limitació, quan l’exterior també està confinat i, per tant, ha esdevingut un eixamplament del nostre espai interior, i potser també emocional. És com aprendre a ballar damunt d’una rajola. El cos acaba per trobar moviments que s’adeqüen a la limitació. Un cos que, per a moltes persones entre les quals m’incloc, necessita cada vegada més el silenci.

La llibertat està més amenaçada avui que abans de la crisi?
—Pot estar-ho, indiscutiblement. Amb tot, jo cada dia estic més a l’expectativa. No sabem com serà l’estiu, ni quines conseqüències portarà ni les reaccions socials que es generaran i que poden ser de tot ordre. Després d’un mes de confinament, veig les coses de manera molt diferent, i el que més m’inquieta és el després, no només en l’àmbit de les llibertats, sinó sobretot de les masses de gent que quedaran en situació precària.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.