Maribel Sabaté no es defineix com una ‘dona de fogons’, sinó com una persona a qui li agrada passar moltes hores fora de casa i participar de la vida al carrer. La mare de l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel i ex-regidora del PSUC a Sallent cita VilaWeb a l’Ateneu Rocaus del municipi, un local emblemàtic on s’han forjat moltes lluites col·lectives. Fulleja una revista dels noranta editada al poble i ensenya orgullosa les fotografies de la seva filla participant en diverses activitats solidàries.

Expressiva, s’explica amb molta naturalitat, senzillesa i contundència i s’emociona en alguns moments de la conversa. Diu que l’exili ha comportat moments durs per a la família, però té clar que no vol caure en l’autocompassió i que vol lluitar i plantar cara. ‘Que no ens vegin covards, que no ens vegin febles’, defensa. Parlem amb ella de la vida de la seva filla a Suïssa, del seu paper com a única dona regidora a l’Ajuntament de Sallent durant els vuitanta i dels lligams polítics de la família. Diu que conèixer els orígens de les persones és bàsic per a entendre-les millor. Saber d’on venim per saber cap a on anem.

L’Anna viu a Ginebra des del mes de febrer. Quan i per què va decidir d‘anar-se’n a l’exili?
—Ella va marxar per poder fer una defensa des d’allà i tenir un micròfon obert. Què tenen els qui són a presó? Els poden redactar algun tweet des de fora, però ells no tenen ni ordinador ni mòbil per a comunicar-se. Ella creia que, si l’agafaven, aniria a la presó. No se’n fiava, i per això va optar per l’exili. Tothom opta per la seva defensa des del lloc on es veu més capacitat. L’Anna pensa en l’exili molt aviat.

A partir de l’1-O?
—No. Jo crec que llavors ningú no hi pensava. No sé si vam ser gaire innocents. L’Anna ja era conscient que militar a la CUP no era militar a qualsevol partit, tenint en compte que té un discurs potent enfront d’un estat tan repressor com aquest. Si a més d’aquesta consciència, t’informes d’èpoques anteriors, veus per on va la cosa i no te’n fies ni mica, de l’estat espanyol. Més tard, el dia que vam anar a Barcelona a celebrar la declaració d’independència, jo no sabia ni què celebràvem i l’Anna ho devia viure amb la mateixa expectació que molta gent. A palau no va sortir ningú. Ja es veia que allò no havia acabat. Mirava al meu voltant, veia el palau i l’ajuntament encerclats pels Mossos, tot tancat i barrat… Jo no ho veia clar, no m’acabava de sortir l’alegria…

Va tenir llavors la consciència que podia anar a l’exili?
—Encara no. Una persona sempre es guarda coses. Quan prens una decisió, procures no dramatitzar i que se’t vegi forta. Quan ens ho va dir, jo també vaig voler ser forta i li vaig dir que li faríem costat en tot allò que calgués i que no patís per mi. Li vaig dir que no entenia com era possible que els demanessin aquells càrrecs si l’única cosa que havien fet era organitzar un referèndum. Jo no acabava d’entendre tot allò que ens queia a sobre. Van ser molts dies i no tinc clar com va anar tot. Van ser moments durs, però ho vam entomar amb molta fortalesa. Vaig arribar a tenir por que vingués la policia a casa, però vaig pensar ‘aquí trobaran la porta oberta’. No volia acovardir-me. Si em trobaven, que fos valenta, perquè no tenim res a amagar. Per sort, sabia que l’Anna tenia bons amics, el seu company i gent que treballava per ajudar-la. Jo no sabia cap on tiraria. Va ser tot molt ràpid. Que ningú no es pensi que va ser un comiat de ‘fes-me una altra abraçada, un altre petó’… Jo no sé ni el dia que se’n va anar. M’ho va dir, va anar a Barcelona i a partir de llavors va prendre una discreció absoluta amb tot, començant pel telèfon. Jo ja confiava que tenia gent al voltant que vetllaria per ella.

Sabíeu que aniria a Suïssa, però?
—No, per descomptat que no. Tampoc no sabia per què Suïssa i no Bèlgica. En cap moment vaig voler dir-li ‘vés cap aquí’. Jo, com a mare, tinc poques influències. Ella ja fa anys que fa la seva vida. L’Anna ha estat en camps de treball a Chiapas, al Sàhara, amb les dones de l’apartheid a Sud-àfrica, a l’Uruguai… Crec que fins i tot ha estat al Kurdistan. Està bregada.

L’exili l’espantava una mica menys que a altres persones?
—Sí. Ella ho tenia clar. Sap molt bé com són les presons. Les ha trepitjades i hi ha fet xerrades, però li feia por que li fessin jurar una constitució en què no creu, que hagués de dir que s’havia equivocat. Ella no volia passar per aquesta humiliació.

Com ha estat el seu procés d’adaptació a Suïssa?
—Jo dono les gràcies a la gent d’aquí que ha fet coses per ella. S’han fet actes de la campanya Free Anna de dos dies. També agraeixo al seu advocat, l’Olivier Peter, que li va obrir la porta de les cases de companys que podien acollir-la els primers dies. Ella no va haver de picar cap porta; la porta era oberta amb un plat a taula. De totes maneres, va arribar allà amb una motxilla, com l’Adri o en Valtònyc. L’exili no és fàcil per a ningú. No són unes vacances…

Trobar feina va ser difícil?
—Com a tot arreu, els contactes són importants. Al principi, col·laborava amb una ONG. Un altre pas important va ser que la universitat l’acceptés per fer el doctorat. Després, va venir el permís de residència per a cinc anys i va poder participar en la convocatòria per a tenir plaça al sindicat on ara treballa. Tot han estat petits passos.

Hi ha mitjans que han dit moltes mentides. Alguns, que vivia al millor barri de Ginebra, altres que passava un moment econòmic molt dolent.
—No és cert que ho passés molt malament i tampoc que sigui allà de vacances. Ella sempre diu que hem de tenir molt present la gent que se’n va de casa amb una barcassa. Hi ha molta més gent que pateix. Va ser dur? Sí, l’exili sempre és dur. Però té també en Benet Salellas i un grup de gent que l’ajuda. Jo, d’aquesta premsa que fa fake news no en faig gens de cas. No és veritat que anés a Suïssa tenint-ne de sobra. També s’ha criticat que anés a un país com aquest, anticapitalista com és, s’han inventat que portava uns texans caríssims, han criticat el seu canvi d’aspecte En l’època del ‘pressing CUP’, ja vam rebre moltes crítiques i a Sallent hi havia gent que deia barbaritats. Jo mai no em vaig encarar amb ningú. Els polítics han d’assumir que la gent no estarà sempre a favor d’ells, però jo ara m’adono de quantes persones l’estimaven i la troben a faltar. Ella, com la CUP, no va arribar a la política per ascendir ni trepitjar ningú. Simplement va ser un període de la seva vida, i això també ho vivim com un període més.

I ara com li prova?
—Quan vaig allà la veig bé. No fem un drama d’això que ens passa, sinó una lluita. És amb gent d’arreu del món: sud-americans, sirians… Sé que farà tant com pugui per a demostrar els valors de la gent d’aquí i denunciar totes les coses que ens passen, que no hi ha dret.

Malgrat això, rebem moltes menys notícies d’ella que d’altres exiliats.
—Jo veig que Suïssa és diferent de Brussel·les. Allà ara pensen en el Consell per la República. Tampoc no sé si aquí arriba totes les coses que fa l’Anna. De totes maneres, està en un període diferent del parlament, quan s’hi dedicava de manera exclusiva. Tot i que segueix què passa a Catalunya i té contacte amb el partit, ja no és a la palestra. Treballa i, per tant, té un compromís a banda.

Els seus advocats preveuen quan podrà tornar?
—No. Estem pendents del dia a dia. Jo vull que torni, però quan hi hagi garanties i un respecte pel nostre projecte d’autogovernar-nos. Que puguin tornar i surtin de la presó amb el cap ben alt.

Què us ajuda a afrontar l’exili de l’Anna?
—Per exemple, a l’esdeveniment dels Cims per la Llibertat, em vaig trobar un home que havia estat militant independentista als vuitanta i va ser empresonat i exiliat. No diré el nom perquè no sé si ell ho voldria. Se’m va acostar i em va dir que havia estat dos anys a la presó de Carabanchel, en una època en què la repressió encara era més brutal. Que m’anés a buscar per saludar-me em va emocionar moltíssim. Em va fer pensar que hi ha gent que fa molts anys que lluita. Ara el moviment s’ha estès i nosaltres tenim un suport que ells no van tenir perquè eren pocs. Tot això que passa ara ho hem de viure com una lluita que continua. No és cap drama. No podem dir ‘quina desgràcia’. Ho comentem moltes vegades amb l’Anna: no hem d’oblidar que molta gent abans que nosaltres s’hi ha jugat molt en la lluita per la independència, i això em dóna molta força per a tirar endavant.

Sempre heu tingut aquest convenciment o és fruit d’un procés que va començar quan l’Anna se’n va anar?
—El tenim de sempre. A casa nostra s’ha parlat sempre de política. El meu pare va lluitar al bàndol republicà i l’any 1977 va reobrir la seu de la CNT a Sallent. Malgrat ser anarquista, votava. Deia que no podíem deixar que els altres ens guanyessin. A nosaltres no ens van ocultar mai que eren gent republicana, antifeixista i antifranquista, i això s’ha demostrat en el nostre tarannà. Ell sempre recordava que va ser en un camp de concentració a Galícia i la gent d’allà l’ajudava. Per això l’Anna no diu mai penjaments de la gent d’Espanya.

De fet, ella explica que la seva família l’ha influït molt políticament, que éreu un referent.
—Cada fill puja amb la seva personalitat. Hi vaig influir, però perquè a ella ja la motivava el tema. Jo me l’emportava a l’ajuntament quan sortia de l’escola. Era una època en què no era fàcil que la dona participés i sortís escollida en unes eleccions municipals. Jo era l’única allà, entre dotze homes.

Era difícil?
—Em van tractar bé. Hi havia molta pols del franquisme als ajuntaments i s’havia de donar entrada a la gent del poble, aconseguir que els plens fossin oberts i participatius. Jo em vaig incorporar tard, el 1983. És clar, a 29 anys ja tenia dues criatures. Mentre el 1968 a París es revoltaven els estudiants, jo em casava. És el que tocava… Sabia cosir, brodar, cuinar, netejar… Però déu n’hi do les coses que vaig fer! Hi ha dones que s’han quedat a la cuina. Jo vaig dir: ‘No senyor, s’ha de sortir de la cuina! S’ha de deixar la roba per planxar i anar a participar a l’ajuntament.’ Quan vaig començar tenia trenta-set anys i em sentia valenta i desafiant. El meu home no ho veia gaire bé… Molta gent es demanava si no tenia prou feina a casa amb dues criatures. Tot això, l’Anna ho va veure des de molt aviat, i també es va formar molt a la universitat. El meu fill, en canvi, no va tenir mai tant d’interès per la política, però la qüestió important és que siguin bones persones, honrades, senzilles… Nosaltres som gent minera, treballadora, emigrada! El pare de l’Anna i tota la seva família són andalusos. Van venir aquí a treballar a les mines i després van viure un exili dur a Alemanya als seixanta. No van acabar d’arrelar mai enlloc i van patir molt.

I què penseu quan l’unionisme fa referència a famílies com aquesta per a atacar l’independentisme?
—Això sempre ho retrec a Ciutadans. Què ens han de venir a dir, a nosaltres? Jo sóc Sánchez! El meu avi era murcià. A aquesta gent l’han parida per a destrossar Catalunya, la llengua, els mitjans…

Què els diríeu, si poguéssiu contestar als seus parlaments sobre la presó i l’exili?
—Si els tingués davant, procuraria no dir cap paraula barroera, però els miraria als ulls i els preguntaria si volen això, si volen un país lliure i democràtic. Són uns retrògrads que volen tornar enrere, reformar la constitució per anar encara més a la contra. Són uns pocavergonyes. Han pujat a la política per guanyar diners i no els importa el patiment de la gent. Són molts els qui patim. No solament els qui tenim exiliats o gent a la presó.

I què creieu que s’hauria de fer?
—Això no va de partits. O hi som tots una altra vegada perquè vegin el mal que fan o ens costarà sortir-nos-en. No sé què s’hauria de fer, perquè estem tots una mica desorientats. Ja sé que no ha acabat bé i que hi havia coses que no estaven preparades i gent que es va despenjar pel camí, però jo no puc criticar ningú i encara menys en aquests moments. Tampoc no puc dir que s’haurien d’obrir les presons, perquè no sóc al capdavant. Hem de ser forts i lluitar, i ho veig clar quan em diuen que persones com en Jordi Cuixart estan fortes.

Dieu que teniu molt en compte els qui són a la presó.
—Jo vaig molt als Lledoners. Tinc necessitat d’anar-hi perquè els qui són allà dins em commouen, de la mateixa manera que em commouen els qui són a l’exili. Jo vaig a veure la meva filla amb moltes ganes, però hi sóc poc temps, perquè la meva feina és aquí. Jo sé que l’Anna és lluny i, si no em passa res, la tornaré a veure, però hi ha gent tancada a la presó i no els podem oblidar. Li vaig dir que a l’octubre no hi aniria cap dia perquè havia de ser a Barcelona el dia 1, el dia 3… També estic al CDR de Sallent. Però no dic gaires coses perquè el futur és de la gent jove. La meva època de lluita a primera línia ja ha passat.

Com a ex-militant del PSUC, què en penseu d’Iniciativa i l’entorn dels comuns?
—Crec que no fan els discursos encertats. Joan Mena tendeix a dir que tot ha de ser pactat i que ja vindrà el referèndum. Haurien de tocar de peus a terra i dir que ara toca lluitar perquè ens vegin forts i la gent surti de la presó i torni de l’exili. Primer és això. No hem de pensar si farem un altre referèndum, si amb tot això que tenim a sobre no ens sortim. Són molts, hi ha diversos corrents, tothom vol aplicar la seva… Ja s’ho faran. Hem de mirar de tombar el mur que tenim davant, empentant entre tots. Qui s’ho cregui, que es posi del nostre bàndol i qui no, de l’altre. O estàs a favor o estàs en contra. No hi ha matisos. Sí o no.

Viure vol dir prendre partit…
—I tant! Però això s’ha aplicat a la lluita per les vuit hores, a la lluita a les fàbriques, a les vagues a la mina… Un exemple: l’any 1982 vam fer una vaga a Sallent i les dones dels miners ens vam tancar durant dies a l’església. Dia i nit, asseguts als bancs i amb mantes, mentre els veïns ens portaven menjar. Fins que la vam guanyar!

 

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb