‘Perquè fou bell combatre amb l’esperit massa alt i perdre’s, un instant, per un somni immortal.’ Màrius Torres

T’escric, de nit, ara que el silenci flota, ara que tot és més lluny. M’atreviria a dir que ens coneixem ben poc, Anna, i que, pràcticament, només hem intercanviat quatre paraules amables en algun acte de campanya on he cantat; però sempre que t’he vist, he sentit que m’hauria agradat de parlar amb tu, parlar més, però al final mai no t’he dit.

A vegades penso que m’agradaria endevinar què hi ha darrere les paraules que no es diuen, o que es diuen sense dir, però ara t’escric, et penso, i et sento una mica més a prop, sense que tu ho sàpigues. Ara que m’atreveixo a dir-te, em pregunto ‘si escriure és passió o necessitat de sobreviure’, com escrivia l’admirada Montserrat Abelló. Per a mi, l’escriptura és també sentir l’altre a tocar, és viure entre marges i rostolls al mig del nosaltres, és eixamplar el present amb les paraules que ens segueixen, ens abracen, ens acullen. La poesia. El tu, el jo que sent la vida, la fissura, la ferida, la bellesa que ens cura, la memòria que ens cou al cor. Quan ja no pugui escriure més, deixaré de tremolar, defensava Maria Zambrano.

Fa uns mesos, a Sallent, vam actuar amb La mirada violeta al Festival la Resposta, i vaig poder conèixer la teva mare, la Maribel. Tampoc no vaig poder parlar-hi gaire estona, però el seu somriure, la seva mirada tendra em van corprendre, vaig sentir una petita alenada, cos endins. No, no vull deixar de tremolar… Potser perquè vaig perdre la mare de ben petita, sempre que visc moments així, no puc evitar emocionar-me. Llavors vaig percebre que ella era un referent en tu molt important; vaig entendre, en certa manera, el que tu ets, la teva valentia, el coratge que sempre he admirat. El batec, el tremolor.

És cert, a vegades l’esperança ens minva. I sí, vivim a les palpentes i no tenim més brúixola que la intuïció. Però t’escric, i penso que ens en sortirem, perquè hem pogut fins ara, com el celatge que migra i que, malgrat tot, sempre torna, lliure i sense por. Perquè som, com una consigna, secretament, l’autumne insurrecte, l’atzur d’una triple rebel·lió, que ens vibra, ens empeny, ens ajunta, ens desperta la sensibilitat política, cosida pel fil vermell de la desobediència, que sempre ens caldrà portar carrer a carrer, sempre.

I penso en tu, en vosaltres, en el clamor d’allò que vindrà, enyorant el futur, collint magranes flamejants, com mirades en lluita. I ara sí, quan ja no pugui escriure més, deixaré de tremolar.

Gràcies per ser, per ser-hi, per tot.
Fins ben aviat. Un adéu i una abraçada, forta.

Meritxell

PS: Per cert, la setmana que ve cantaré al refugi d’Ensija, pujaré la Gallina Pelada, el cim que has escollit tu!

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb