Fotografia: Mercè Ibarz.

Una experiència estranya, dimecres, la presentació del nou llibre de la Marçal. Sí, un llibre nou, no pas una reedició sinó nou de trinca: Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980), cròniques recopilades per Helena González Fernández, traduïdes –de seguida ho explicaré– per Pere Comellas, pròleg de David Fernàndez i edició de Comanegra. En una sala plena de gent, moltes dones, de la meva generació i més grans, que vam viure aquells anys i en tenim memòria, vaig sentir parlar la mesa, tota l’estona, en passat. Sí, la Marçal ens va deixar per desgràcia fa més de vint anys, entesos. Ara: qui l’ha sobreviscuda i en comparteix anys de joventut i de converses i debats, som tots morts, mortes? Hem declinat tots, totes, la memòria i les experiències dels setanta? Som si de cas memòria –i a estones– i prou? Què voleu que us digui: no.

Vaig pensar després: no serà que, per inèrcia, justament, estem, massa sovint, traçant i constituint un patró de cerimònies sobre el passat, el del primer postfranquisme en aquest cas, que més que fer-lo viu potser el momifica?

No m’esperava tornar a tenir una visió, una altra, del que aquell mateix dia havia tractat en un altre article. Tenia al costat l’amic Julià de Jòdar, que es va acabar molestant, si no enfadant, quan vaig prendre la paraula, cap al final de les intervencions de la mesa, que moderava la Mònica Terribas, sempre eficaç, per dir que en aquells anys, que hi érem, tanta de la gent reunida aquell vespre allí, n’hi havia força, de debat: m’estic baixant per internet –aquest sí que és el grandíssim canvi– les informacions que escrivia a l’Avui des del maig del 1976 que hi vaig començar i me’n faig creus, de les coses que s’hi publicaven, de força colors polítics. Però és que, a més, hi havia debats a tot arreu: debats a les associacions de veïns, debats feministes, debats ecologistes, debats sindicals, debats llibertaris, debats de la cultura catalana i de l’escola catalana, a les ràdios lliures i als bars… I hi havia uns altres diaris. Quan vaig esmentar Mundo Diario, l’amic del costat es va enfurismar. Estava controlat pel PSUC, aquell diari, que pel que sembla, hauria de ser innominable si no vull provocar cobriments de cor. (Per als lectors joves: parlem del partit comunista català.) ‘Ah, i al PSUC no n’hi havia, de debat?’ Vaig entendre llavors que només estàvem parlant, que només ens interessen, ens han d’interessar, els debats independentistes. Ni els Nacionalistes d’Esquerra, se’n salven com qui diu. Ah, entesos. Caram.

Anem doncs al llibre. Com diu la Tina Vallès quan escriu els seus articles aquí a partir d’un llibre, això que ara diré no és una ressenya. No n’he tingut el temps encara, de llegir-me’l a fons com es mereix. La seva història mateixa és ben interessant. La Marçal va fer de corresponsal política entre el 1979 i el 1980 –des de l’aprovació del primer estatut, doncs– per a la revista A Nosa Terra. No s’han pogut trobar els originals escrits, que potser eren en castellà, o no. Se sap que la Mercè els dictava per telèfon –ho fèiem llavors així, encara ho recordo també de l’Avui quan érem fora de la redacció o trucava un corresponsal– en castellà i la redacció d’allà els traduïa al gallec. Ha pogut reunir aquestes cròniques l’Helena González Fernández després d’anys de percaçar-les ça i lla. Calia llavors trobar un editor, i aquí van aparèixer Jordi Puig, de Comanegra, i el propietari de l’editorial, Joan Sala. I s’havien de traduir. Vaste question, que diuen en francès.

Versionar la Marçal en la pròpia llengua! Val a dir que només les cròniques gallegues, no la segona part del llibre, ‘Altres textos: “Una xarxa entre nosaltres i les dones”‘, que aplega escrits, personals i amb més dones, sobre feminisme i catalanisme d’esquerres.

De la traducció se n’ha ocupat en Pere Comellas Casanova, que quan la Marçal escrivia aquests textos tenia catorze anys i era alumne a l’institut d’un dels grans amics de la Mercè, Pep Parcerisa. En Comellas va ser després l’insubmís potser més jove del grup d’activistes que van posar fi a la mili. Gràcies a tots. I al David Fernàndez, que amb la seva proverbial bonhomia i agudesa política presenta aquest recull i en capta tal vegada l’essencial: la Marçal explica amb precisió i detall les coses que passaven en el món del nacionalisme d’esquerres i en l’independentisme sent sovint dissident dels propis companys de partit per poder ser-ho de forma rigorosa amb els adversaris, fins i tot com a manera, potser única, de provocar el debat dins dels seus (A Nosa Terra es venia molt aquí).

Els draps bruts no es renten a casa i en secret, sembla dir aquest llibre que ens retorna la Marçal més política: els draps bruts es renten a la casa pública dels amics. La revista de les amigues i els amics gallecs, en aquest cas. Però sobretot es renten, els draps bruts.

Contra la inèrcia, doncs, títol que surt d’una de les cròniques gallegues. També quan expliquem i contem i analitzem els anys setanta.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb