Maria Bohigas, responsable de Club editor.

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Arran de la mort de l’escriptor Juan Marsé, Maria Bohigas, responsable de Club Editor, ha fet públic que, a final de setembre, publicarà la primera i única traducció al català que s’ha fet d’una obra de Marsé. És Aquesta puta tan distingida, que ha traduït Martí Sales i que és la darrera novel·la que va publicar.

Maria Bohigas explicava que havia conegut Juan Marsé arran d’un text que va escriure el 2013, en què parlava de Juan Marsé i del fet d’escriure sobre la censura, i el relacionava amb els problemes que havia tingut Joaquim Amat-Piniella durant la dictadura franquista per a publicar K.L. Reich, el llibre sobre el seu pas pel camp de concentració de Mauthausen. Bohigas recordava que el 1955 s’havia provat de publicar una primera versió d’aquest llibre i havia estat del tot impossible. Tanmateix, quan el 1961 Carlos Barral (l’editor de Marsé) en va voler publicar la traducció al castellà, la censura no hi va posar cap entrebanc.

Amb relació a aquest tema, Maria Bohigas feia públic aquesta setmana un fet molt interessant: ‘Un bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta Elèctrica sobre les implicacions d’escriure sota censura, en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l’amic anònim gràcies a qui s’havia publicat K. L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l’Apeadero de Balmes, i el de la colla d’en Barral, en un bar que no recordo com es diu…’

Hem parlat amb Maria Bohigas perquè ens expliqui més extensament el vincle que va establir amb Marsé i com va pensar de publicar en català Aquesta puta tan distingida. Però primer aturem-nos un moment en la relació de Marsé amb Amat-Piniella:

El fet que Marsé fes de pont entre Amat-Piniella i Carlos Barral per a la publicació de K.L. Reich és molt interessant.
—És preciós. Marsé es trobava amb la colla d’en Barral, una tribu urbana de fills de cases molt protegides i que havien viscut el franquisme amb certa tranquil·litat, que són els que creen editorials que seran les que posaran els pilars d’una renovació de la literatura, malgrat la dictadura. Són editors d’un món refinat i ric. Si te’ls mires, semblen personatges d’una pel·lícula de Godard, començant pel mateix Barral, que sembla el Piccoli a Capri. I a la tarda o al matí, no ho recordo, en Marsé se n’anava a fer l’aperitiu amb un grup de manresans republicans, que tenien més de cinquanta anys (en aquella època tenir més de cinquanta anys no era com ara) i eren en Ferran Planes i l’Amat-Piniella. Imaginar en Marsé amb aquests dos al costat és una escena impagable.

I què us va explicar d’Amat-Piniella?
—Tenia un record ben punyent de l’Amat. Per una banda, veies que ell s’hi havia ben fixat. I en parlava com d’un home que sempre callava, que ho escoltava tot i que no se’n perdia ni una. I m’explicava que l’Amat una vegada el va agafar per banda i li va dir: ‘He escrit això, que t’ho miraries? Busco editor.’ I li va passar K.L. Reich, que feia quinze anys que mirava de publicar i no se’n sortia. Ni a Mèxic, on Agustí Bartra no el va poder col·locar. En Marsé no s’ho va pensar gens i se’n va anar de dret a casa en Barral. I en Barral va dir que sí immediatament, que aquesta és l’altra.

I per què creieu que Barral va voler publicar K.L. Reich als anys seixanta?
—Home, era en ple procés a Eichmann. Però més enllà d’això, vol dir que en Barral no badava gens. Ara, és evident que l’actitud dels censors amb segons quins segells no era la mateixa que amb uns altres, tot i que la censura era del tot imprevisible. Però l’Amat-Piniella va lliurar a en Barral l’original que s’havia de publicar a Mèxic, un país sense censura. I l’Amat-Piniella va dir-li: ‘Aquest original, el tombaran’. En canvi, la censura no hi va fer ni un canvi.

L’escriptor Juan Marsé.

Vau establir el primer contacte amb Juan Marsé arran d’un text publicat al vostre bloc, Cartes Elèctriques, del 2013.
—Ja devia ser l’any 2014 que vaig rebre unes ratlles escrites per ell, on em convidava a casa seva. A partir d’aquí, al llarg d’aquests anys, vaig anar-lo a veure potser quatre o cinc vegades més. Quan el vaig conèixer, en Marsé escrivia la novel·la Esa puta tan distinguida (Lumen, 2016). Es trobava en un moment que feia una investigació, per ell molt penosa i feta molt a fons, sobre un cert psiquiatre de l’època del franquisme i sobre la psiquiatria sota el nacionalcatolicisme, sobre quina frase suposadament mèdica recolzava la rehabilitació de les persones suspectes i represaliades i quin concepte del que és humà hi havia darrere de tot allò. I la primera cosa que vaig percebre de l’obra de Marsé és que per redactar uns quants paràgrafs d’una novel·la investigava durant mesos. I ell ho deia, que llegia molt i era molt dur, perquè llegia coses que eren horribles. I després d’aquesta conversa, un dia em va enviar les primeres planes de Esa puta tan distinguida. I em va dir: ‘Si et fa gràcia, mira-t’ho i digues-me’n el què.’

I?
—I m’ho vaig llegir i començava amb una arrencada d’aquelles magistrals, que són al mateix temps una concentració d’intel·ligència plena de gràcia i plena de murrieria, però plena de tacte també. I al mateix temps era l’inici d’un narrador que sap llançar l’ham a la primera frase. Esplèndid. Era impressionant de veure un home que aleshores tenia vuitanta anys i que era un mestre d’obra que no es deixava absolutament res. Quan vaig llegir la novel·la un cop publicada, la vaig llegir amb entusiasme. Quina cosa més impressionant, que un home que va començar la seva carrera literària d’una manera tan fulgurant i tan celebrada no hagi quedat encallat en aquella part de la seva obra i hagi anat més lluny i més lluny. Perquè, en el fons, encara que els escenaris siguin els mateixos, que són aquell tros de Barcelona molt específic, i encara que molts personatges es comuniquin en moltes de les seves obres, el temps va passant i les coses que succeeixen durant aquest temps són les que han passat més desapercebudes, que no s’han comentat.

Quines destaqueu?
—Com passa amb els autors molt celebrats, tothom vinga a dir que Marsé és aquell autor que parla de la postguerra al barri del Guinardó. Però no, Marsé és aquell autor que el 2016 va publicar una novel·lassa situada als anys vuitanta, una època en què aquí hi havia una discussió infinita sobre la transició i això que n’hem dit la transició democràtica. Per tant, no és una novel·la on Marsé ens parla altra vegada d’uns personatges, per altra banda tan entranyable, ni de la postguerra, no, no: Marsé fa una reflexió sobre el present i sobre la memòria i sobre la transmissió i sobre la construcció d’unes mentides que són tan evidents que no les veus. Perquè en el fons, et parla d’un succés que és això: un senyor, que és un assassí, que figura que va assassinar una prostituta en una sala de projecció d’un cinema, que recorda perfectament com la va assassinar, però que és incapaç de recordar per què la va assassinar ni en quines circumstàncies. I veus que és absolutament impossible que l’hagi assassinada. Per tant, un dels objectius de la psiquiatria franquista era el de convèncer d’una cosa que era absolutament falsa.

Aquest llibre us va impactar. Però publicar-lo en català és una decisió molt potent i no és gens evident. Com va anar?
—No és gens evident. Això és fruit de discussions i de publicacions. D’una banda, a l’editorial hi ha l’Alejandro Dardik també, i hi ha col·laboradors i hi ha les publicacions que es van succeint, com El vent de la nit, amb un postfaci de Gonzalo Torné, i Quanta, quanta guerra, de la Rodoreda… En el nostre catàleg és evident la reflexió sobre què n’hem fet d’aquelles coses que van passar en el lloc on som. I hi ha uns quants narradors que fan servir tota la complexitat de l’invent narratiu per plantejar una sèrie de contradiccions, també. Per tant, com qui diu, el lloc el tenia fet, en Marsé.

Però traduir-lo…
—L’opció de traduir Marsé al català és raríssima, perquè, evidentment, els seus lectors el coneixen en castellà i és un gran mestre del llenguatge. Però la gràcia, i penso que és per això que va dir que sí de manera instantània, és perquè li vaig dir: ‘M’agradaria traduir aquesta novel·la, perquè penso que no s’ha llegit amb prou atenció i crec que és una novel·la que val molt la pena, que és una de les teves grans novel·les.’ I va dir: ‘Sí, endavant, tradueix-la, però no sé què et passarà.’ El que li passés a ell, el tenia absolutament tranquil, era el que em passaria a mi, perquè podia anar fatal. I jo li vaig dir que n’era plenament conscient.

I què us va fer decidir?
—Parlant-ne, especialment amb l’Alejandro, ens ho vam plantejar. Perquè traduir què és? És llegir una cosa des d’un altre lloc. Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa a mi. Rellegir-lo des d’una tradició que ell coneixia bé, però amb la qual no se’l sol assimilar. I no es tracta de dir ‘vull assimilar-lo’, però es tracta de dir què comparteix amb tota aquesta gent i què ens passa quan el llegim en la llengua materna amb la qual ell no havia escrit mai. Hi haurà algun canvi? Bàsicament és això. I jo crec que sí que hi pot haver canvis, perquè com a lectora que sóc en diversos idiomes, he llegit una mateixa obra en dues o tres llengües diferents i sé fins a quin punt m’he fixat en coses diferents. Perquè, d’alguna manera, els harmònics que fa el llibre amb altres obres no són els mateixos. I a mi m’interessa veure què passa amb aquesta novel·la traduïda al català i quins harmònics farà. I quina capacitat hi haurà d’entomar que en Marsé fins a última hora feia una novel·lística on hi havia una inventiva literària simplement genial i sempre posant una distància sobre allò que passava al seu voltant, fent una veritable reflexió, la dels bons narradors, que no consisteix a respondre sinó a fer preguntes.

Sou una editora que sovint us poseu en risc, en llocs de frontera. Ho hem vist sovint en les darreres edicions que heu fet.
—Sí, sí, i tenim un cistell d’idees d’aquestes que, com un sonall, de tant en tant les fem sonar una estona. I amb algunes diem: ‘És ara que toca.’ I aquest ara el teníem clar quan vam contractar la traducció de la novel·la del Marsé i vam parlar amb en Martí Sales. I la volíem treure pel juny, però la situació ens ha fet posposar-la i la farem coincidir al setembre amb la novel·la pòstuma Viaje al sur, que publicarà Lumen. En Marsé no ho veurà i l’única cosa que em sap greu és que no podré portar-l’hi. Però, en el fons, la funció que ha de tenir aquest llibre, que és d’homenatge i de convit a llegir-lo des d’un altre lloc, sí que hi serà i potser serà en un bon moment.

Per què vau triar Martí Sales per a traduir Marsé del castellà al català?
—Em vaig decidir pel Martí perquè fem feina plegats que té a veure amb invents, que no són encàrrecs venals o normals. També pel que representa en Martí, que és un autor completament arrelat a Barcelona, és un poeta de Barcelona. I per afinitats, simplement. En Martí forma part d’aquest entorn amb el qual ens plantegem coses.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.