25.01.2025 - 21:40
|
Actualització: 25.01.2025 - 21:46
Les persones que poden traçar una línia de continuïtat de la novel·la negra al país es poden comptar amb els dits d’una mà, i en sobren. D’una banda, tenim el degà del gènere negre a casa nostra, Andreu Martin. D’una altra, un dels inventors de les històries de lladres i serenos al País Valencià, Ferran Torrent. Finalment, una de les autores més interessants de la literatura catalana, Margarida Aritzeta. I pareu de comptar. Ara que Aritzeta acaba de publicar L’hort de les ànimes a Crims.cat, arriba el moment de traçar una història del gènere negre partint d’ella com a pal de paller per articular-la. I mirant on són les dones en tot aquest camí.
Margarida Aritzeta (Valls, 1953) va començar la seva trajectòria literària el 1981 amb Quan la pedra es torna fang a les mans, però no va ser fins el 1990 que va publicar la seva primera novel·la negra, El correu de Trípoli, a la mítica col·lecció la Negra, de la Magrana. Abans, havia participat en tres volums de contes del col·lectiu Ofèlia Dracs –del qual formava part d’ençà del 1983–, quatre novel·les de literatura infantil i juvenil, texts d’assaig i recerca i tres novel·les, i ja era professora de la Universitat Rovira i Virgili, on va desenvolupar bona part de la seva vida professional fins el 2018.
Així doncs, Margarida Aritzeta és la cinquena autora que s’incorpora a la col·lecció iniciada pel segell la Magrana el 1986, després de Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Capmany, Assumpció Maresma i Assumpta Margenat. Tie break (1991) i El cau del llop (1992), van ser els altres dos títols que l’escriptora publicà a la Negra.
Què havia passat al país fins a aquell moment, en què el gènere negre passava per un dels seus moments de màxima esplendor, sobretot del punt de vista industrial? Paga la pena que ens hi aturem un moment amb calma. Es considera de manera unànime que la novel·la negra catalana moderna va començar el 1972 amb la publicació de De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster. Abans, del 1954 cap endavant, hi havia hagut nombrosos precedents que fan que es pugui afirmar que hem viscut setanta anys de narrativa de lladres i serenos en català. Són noms com els de Rafael Tasis, Llorenç Sant Marc, Maria Aurèlia Capmany o l’imprescindible Manuel de Pedrolo. A les Illes Balears va ser Guillem Frontera qui va obrir la veda el 1979 amb La ruta dels cangurs, i al País Valencià, Ferran Torrent, el 1984, amb No emprenyeu el comissari.
Totes aquestes novel·les, i les que es publiquen fins el 1985, són esparses, que no ocupen espai en col·leccions especialitzades. La col·lecció la Cua de Palla, que havia iniciat Manuel de Pedrolo, no havia assolit l’èxit esperat, tot i haver incorporat el bo i millor de la novel·la negra clàssica al català, i les editorials encara no havien optat per res en ferm en aquest sentit. L’èxit de Negra i consentida, de 1983, del col·lectiu Ofèlia Dracs, i les provatures individuals en els catàlegs generalistes van crear un bon clima de conreu perquè la Magrana fes una aposta decidida, amb l’impuls clau de Jaume Fuster i la complicitat de Carles Jordi Guardiola, i així és com va néixer la Negra de la Magrana, la col·lecció que va publicar en massa autors catalans i algunes traduccions, sobretot d’escriptors europeus. Així doncs, Aritzeta feia novel·la negra i en va publicar tres a la col·lecció més important en català a començament dels anys noranta.
La Negra de la Magrana va acabar el 1996 amb Manolo, d’Assumpta Margenat, tot i que hi va haver un epíleg el 1998 amb Crims a les Àligues, del Jordi Ortiz, el 1998, i alguns intents de recuperar la col·lecció que no varen reeixir. A partir d’ací, va haver-hi una llarga travessa del desert quant a col·leccions editorials, fins el 2012, quan va començar Crims.cat, que actualment publica l’Editorial Clandestina. Vol dir, això, que es va deixar d’escriure novel·la negra en català? No, ni de bon tros, vol dir que es va fer de manera esparsa en els catàlegs generalistes de les editorials de tot el país. De fet, entre el 1999, quan Pep Coll va publicar L’abominable crim de l’Alsina Graells, fins el 2011, quan es va començar a gestar la nova col·lecció, es van publicar més de 160 novel·les negres escrites originàriament en català a tots els Països Catalans, una xifra més que notable. I Margarida Aritzeta hi era.
Tant és així que el 2010 va publicar una novel·la ben interessant, que barreja la novel·la negra i la intriga cultural, La maleta sarda, i que s’unia a un altre títol que en part negreja i que té la cultura, la història i la política –el cas Carod– com a trames que es barregen: El llegat dels filisteus, del 2005. No és negra, però en part n’aprofita l’estructura. En aquests anys, Aritzeta no ha estat quieta: mitja dotzena de novel·les per a adults; tres llibres per a joves; edició de textos del Baró de Maldà; relats esparsos en unes quantes antologies… El sorgiment de Crims.cat va anar seguit ben aviat pel de Llibres del Delicte, editorial dedicada únicament al gènere negre en català i escrit originàriament en la llengua del país.
El 2013, l’escriptora i professora Anna Maria Villalonga va tenir una idea ben reeixida: fer una antologia de dones escriptores de llibres de lladres i serenos en català. El resultat va ser Elles també maten, del 2013, en què Aritzeta va publicar el relat “L’assassinat de la venedora de cupons”. Hi apareix per primera vegada la sergent Mina (de Jaumina) Fuster, un homenatge explícit a Jaume Fuster, el seu gran amic. Això va significar la recuperació de l’escriptora de la novel·la negra més convencional. I d’ací han vingut quatre novel·les publicades a Llibres del Delicte amb Mina Fuster com a protagonista: L’amant xinès (2015); Els fills de l’aranya (2016); Rapsòdia per a un mort (2018) i Teoria del gall (2020), un autèntic pòquer d’asos en què Aritzeta ha optat per utilitzar el territori tarragoní com a espai per a les aventures de Mina Fuster i els seus companys d’aventures. De tota la sèrie destaca una magnífica col·lecció de personatges secundaris i la genial creació de l’oncle gros, un patriarca gitano que enamora pels jocs lingüístics que proporciona. Són quatre novel·les on l’ambició literària subjau en el text com a segona capa de lectura, com a creació finíssima i com a aposta pel joc i la diversió, en definitiva, la mestria d’una escriptora que arribava a la maduresa.
Atenció, que la cosa no acaba aquí. La nostra narradora, que va publicar quatre texts en cinc anys, no es va estar plegada de mans: el 2013 va publicar tres llibres més per a adults que conviuen amb el relat que implica el seu retorn al gènere; i entre el 2012 i el 2018 cinc obres de literatura infantil i juvenil, a més d’assaigs, articles i contes esparsos. El 2022 també va publicar Encara hi ha flors, una novel·la que encavalca amb el gènere de misteri i terror, protagonitzada per en Kàputx, el periodista que apareix de manera recurrent a les novel·les de la sèrie Mina Fuster. I, finalment, ara arriba a Crims.cat L’hort de les ànimes, la seva darrera creació en el gènere, on torna a sobresortir el territori, l’església, les trames paral·leles, grans personatges secundaris com l’Úrsula i un domini de la llengua, la dosificació de la informació i la creació d’atmosferes de primer ordre que demostra que fa anys que Aritzeta és una de les veus imprescindibles del gènere negre a casa nostra i que, a més, encapçala la nova fornada d’escriptores que s’han visibilitzat en la darrera dècada llarga.
I mentrestant, què ha passat al país? Doncs que, com qui no vol la cosa, la novel·la negra s’ha escampat com una taca d’oli pels catàlegs generalistes de les diverses editorials, però també que Crims.cat i Llibres del Delicte han superat la desena d’anys de pervivència; Pagès Editors va iniciar la seva col·lecció Lo Marraco Negre, també plenament consolidada; i Voliana ha estrenat la col·lecció Falciot Negre. Això sí, el panorama ha canviat radicalment: si a l’època de la Negra de La Magrana les tirades eren força generoses –amb primeres edicions de més de 3.000 exemplars–, ara són molt més minses i es considera un gran èxit superar els mil exemplars venuts. És a dir, en una època amb una desena de festivals literaris consolidats a casa nostra, amb col·leccions fortes i diverses, amb tots els mitjans de promoció, amb una qualitat mitjana molt alta i més autors que mai, costa que la novel·la negra feta a casa nostra aconsegueixi el mateix èxit que fa quaranta anys.
És un dels misteris que haurem d’escatir. Ara com ara, és clar que Aritzeta ens ha llegat una desena llarga de novel·les negres i alguns relats, que ha publicat en totes les grans col·leccions del país i en els catàlegs generalistes i que ha estat la baula i l’exemple de continuïtat que fa visible l’aportació de les dones a la novel·la negra catalana i que permet de traçar-ne la història durant més de tres dècades. Déu n’hi do.
MÓN NEGRE
Ferran Torrent i Pau Vidal premis a la trajectòria a Tiana Negra
El festival Tiana Negra tanca avui les seves portes i ho ha fet amb l’èxit habitual. Però a més a més està consolidant tots els seus guardons. Si divendres a la nit va ser Dora Muñoz qui es va emportar el premi memorial Agustí Vehí per ‘Errada de comptes’ imposant-se a la quarantena d’originals presentats, ahir va ser el torn per als premis honorífics.
I en la categoria de premi trajectòria a la creació el guardonat va ser el valencià Ferran Torrent (Sedaví, 1951) per tot el conjunt de la seva producció dedicada al gènere negre des de 1984 fins a dia d’avui. Pau Vidal, per la seva banda, ha rebut el premi a la trajectòria de traducció de novel·la negra, amb molts autors vessats de l’italià al català, però sobretot per la dedicació a l’obra d’Andrea Camilleri, de qui enguany se celebra el centenari del naixement.
Marta Alòs, culpable
Marta Alòs té novel·la negra a la col·lecció lo Marraco Negre de Pagès Editors. Es titula Culpables. Torna el caporal Roure, i atenció a la sinopsi que se n’ha publicat: “En un primer moment tot feia suposar que havia estat un altre cas de suïcidi. Un altre desgraciat que s’havia llençat a les vies del tren. Punt final? Però el final només és el principi d’un dels casos més complicats als quals fins ara s’ha hagut d’enfrontar el caporal Roure. Tres morts amb un denominador comú. L’extirpació d’un òrgan vital. Qui els mata i per què? Un assassí en sèrie? Un col·leccionista sàdic? Una banda de traficants d’òrgans? Lleida, Sant Feliu de Guíxols i Calaf són els escenaris triats per l’assassí. Cor. Fetge. Ronyons. I una marca que els uneix. L’assassí tatua a la pell de les seves víctimes una paraula: CULPABILIS. ‘Aquell a qui es pot carregar la culpa.’ Aquest thriller polièdric i trepidant aconsegueix que el lector es vegi immers en una trama vertiginosa en què res és el que sembla. El dolor i el patiment que ens poden convertir en assassins… o en víctimes.” Coneixent la capacitat de Marta Alòs per generar impacte, la lectura promet.
Problemes d’agenda
A partir del 24 de gener, segons que es pot llegir a la web, podrem saber la programació del festival BCNegra 2025. De moment, en sabem les dates: del 10 al 16 de febrer. Vet aquí que hi haurà gent que tindrà problemes d’agenda, perquè el veterà Febrer Negre de Palma que organitza la llibreria Embat es farà de l’11 al 15 de febrer. Al final no seria mala idea allò de crear una agenda d’esdeveniments unificada de festivals negres per mirar que no coincideixin gaire.
Hervé Le Corre a Crims.cat
Ho sento, tinc devoció per la novel·la negra francesa, em sembla la més interessant del món. I Hervé Le Corre és un dels meus autors preferits. Té una quinzena de novel·les publicades, entre les quals, la sensacional Sota les flames. Ara arriba Nàufrags al catàleg de Crims.cat d’enguany: “Després de la mort accidental dels pares i de patir una severa depressió, amb fortes addiccions, la Louise mira de refer la seva vida amb el seu fill petit Sam. Però la fatalitat la persegueix i ara és assetjada i brutalitzada per l’ex-parella. El seu cas serà investigat pel comandant Jourdan, un home solitari, rebel i angoixat, ajudat del seu equip policial. Paral·lelament, a la plujosa ciutat de Bordeus també hi haurà una sèrie d’homicidis, comesos per un assassí desenfrenat, un ésser maligne i profundament pertorbat. Són tres vides irreparablement lligades al límit del naufragi, del qual no totes sortiran il·leses.”