Aquest deu ser un dels mapes més coneguts del Regne d’Espanya.  N’és autor Francisco Jorge Torres Villegas i duu la llegenda ‘Mapa político de España en que se presenta la división con la clasificación política de todas las provincias de la Monarquía según el régimen especial dominante en ellas’. Va ser imprès el 1852 a Madrid, a la impremta de D. José María Alonso i es conserva a la Biblioteca Nacional d’aquella ciutat.

El mapa s’ha fet molt famós per la distinció que fa entre diverses ‘Espanyes’. En concret, quatre. Primer el que anomena ‘Espanya uniforme o constitucional’, que són 34 províncies de la corona de Castella i Lleó definides ‘iguals en totes les branques, econòmiques, judicials, militars i civils’.

Després hi ha l’anomenada ‘Espanya assimilada’, que comprèn les onze províncies de l’antiga corona catalano-aragonesa, que l’autor diu que són ‘encara diferents en la manera de contribuir i amb alguns punts de dret privat’. Aquest ‘encara’ és ben significatiu…

En tercer lloc, ‘l’Espanya foral’, que, sense cap més argument, fa referència a les quatre províncies basques.

I en quart lloc, ‘l’Espanya colonial’, dins la qual hi ha les illes de les Antilles, les Filipines i els territoris espanyols del nord d’Àfrica, incloent-hi les illes Canàries.

El mapa de Francisco Jorge Torres Villegas és una rara interpretació d’una realitat política i social, que s’avança de segles a la cartografia moderna, aquella que supera el dibuix dels límits físics i polítics per donar claus de comprensió de la realitat. Avui estem acostumats a aquesta mena de mapes, que aleshores eren una clara excepció.

Les quatre Espanyes del 2017
Els resultats de l’elecció a la secretaria general del PSOE reforcen una imatge, un mapa de l’actual estat espanyol, que també es pot interpretar en la clau de quatre projectes diferents. Ens ajuda, així, a definir una altre mapa de ‘les quatre Espanyes’.

El PSOE és el partit que ha construït l’estat espanyol modern. Molt més plural i representatiu que no el PP. Malgrat l’evident feblesa organitzativa, els resultats són interessants perquè casen amb les dades econòmiques i socials que ja fa temps que van dibuixant ‘les quatre Espanyes’ del 2017.

En referència al mapa del 1852, aquella ‘Espanya uniforme’ s’ha tornat molt més complexa. Per una banda, ha absorbit l’Aragó (és ben significatiu que a la província d’Osca haja guanyat Susana Díaz), però per una altra es va esquerdant pel nord. A Galícia, per raons bàsicament polítiques i d’abandó, i en els territoris de contacte amb el País Basc, on és molt visible la dinàmica d’allunyament de ‘l’Espanya uniforme’ per part de la Rioja i Cantàbria.

Allò que Torres Villegas anomenava ‘l’Espanya assimilada’, també es ressent de sacsejades importants. D’una banda, el Principat n’és pràcticament fora. Políticament i mental. Això que passa i es viu al Principat ja no es pot assimilar al que passa i es viu a la resta de l’estat espanyol. L’Aragó s’ha perdut, però hi ha en joc el País Valencià i les Illes.

Fa dos anys, dir que hi hauria en joc el País Valencià hauria semblat un risc, perquè la dominació de l’Espanya unitària semblava impossible de canviar. Era l’època de l’anomenat eix Madrid-València-Palma, l’eix, en definitiva, de la corrupció. Tanmateix, avui les coses ja no són tan clares. Perquè l’Espanya unitària no té mai aturador a l’hora d’extraure recursos de les altres ‘Espanyes’ i això acaba fent-li mal.

Quan els empresaris valencians resten perplexos per l’evidència que no es vol fer el corredor mediterrani, l’única explicació possible és que es pretén reforçar l’Espanya unitària contra el model que representen ells. Quan el govern valencià o el balear s’indignen amb el pressupost de l’estat o amb la distribució de les inversions, la causa és el reforçament dels territoris que componen l’Espanya unitària. Quan de manera sistemàtica els mapes de les balances fiscals dibuixen separades i antagonistes allò que en podem dir ‘l’Espanya irritada’ i l’Espanya unitària, ací hi ha les bases d’una batalla que renaix i que torna a posar el País Valencià i les Illes en la balança.

Detalls interns interessants: la demarcació de València estira molt fort la resta. Així com en les eleccions a la circumscripció de València és on Compromís obté els resultats més bons, també ací és on Pedro Sánchez ha obtingut uns resultats molt bons, que es poden comparar amb els de les Illes i que s’acosten als del Principat. I això malgrat que Ximo Puig anava a favor de Susana Díaz.

Pel que fa al tercer element dibuixat en el mapa del 1852, ‘l’Espanya foral’, avui té uns límits que ultrapassen les dues autonomies basques. Amb una constatació interna, que és que Biscaia i Guipúscoa, com Catalunya, ja són territoris on les coses que passen no es poden assimilar a les que passen i es viuen a la resta de l’estat (en aquestes eleccions, per exemple, més que la victòria de Patxi López hi ha el fet que Susana Díaz haja acabat tercera i amb un nombre molt baix de vots). Al voltant de Biscaia i Guipúscoa s’expandeix un hinterland que supera, segons molts indicadors sobretot econòmics, el territori tradicionalment basc. Si bé s’hi incorporen les altres dues províncies basques, Navarra i Àlaba, també s’hi pot comptar avui amb la incorporació de la Rioja i Cantàbria. El fet que el president de la gestora del PSOE controle Astúries no ens permet de saber, en aquest cas, si en realitat –com assenyalen alguns indicadors econòmics– aquesta ‘Espanya irritada’ del nord podria estendre’s per tota la franja cantàbrica fins a arribar a Galícia.

La sorpresa final és l’emergència de Madrid com una illa, com la quarta Espanya. És evident que la situació de Madrid no es pot comparar amb la de ‘l’Espanya irritada’ per moltes raons, sobretot pels beneficis econòmics de la capitalitat que compensen de sobres el dèficit fiscal. Però també és cert que emergeix un Madrid socialment i cultural més obert que no pas la realitat que l’envolta. D’alguna manera, en aquestes eleccions internes del PSOE es pot dir que s’han enfrontat Pedro Sánchez, representant de l’illa de Madrid però amb el clar suport de ‘l’Espanya desconnectada’ i de ‘l’Espanya irritada’, a Susana Díaz, representant gairebé de caricatura de l’Espanya unitària.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb