Maori, sami i gal·lès, com s’organitza l’activisme lingüístic?

Diuen que allà on hi ha opressió hi ha resistència. Si bé això és completament cert, cal dir que de vegades pren unes formes i de vegades unes altres, i en la lluita contra la minorització lingüística hi ha infinites formes d’activisme, tantes com comunitats que parlin una llengua amenaçada. És important fer notar que aquesta resistència no sempre pren forma d’organització, tot i que és la manera més visible de fer-ne: si la resistència es vehicula només per mitjà d’actituds individuals, sempre és més difícil.

En la mesura que les llengües sempre formen part de la identitat, en molts casos l’activisme lingüístic ha anat acompanyat d’activisme contra la discriminació d’ètnies, pobles i nacions. Per això en molts casos costa trobar activisme estrictament i exclusivament lingüístic. A més, l’activisme el trobem organitzat generalment per comunitats lingüístiques, per bé que hi ha honroses excepcions que busquen agrupar-ne diverses i donar un sentit més global al seu enfocament.

A l’altre costat de la moneda, cal dir que també existeix activisme lingüístic en contra de la diversitat lingüística. Però d’aquest activisme, que es camufla molts cops de normalitat, no en parlarem en aquest article.

En aquest article veurem alguns exemples d’aquest activisme en contextos diversos.

El gal·lès

El gal·lès, llengua cèltica pròpia de Gal·les, va patir una forta davallada de parlants al llarg dels segles XIX i XX, causada per l’acció activa i conscient dels governs del Regne Unit en favor de l’anglès. En el cas del gal·lès cal esmentar principalment dues entitats: Urdd Gobaith Cymru i Cymdeithas yr Iaith Gymraeg.

Urdd Gobaith Cymru, la Lliga Gal·lesa de la Joventut, és l’entitat fundada el 1922 per a la promoció del gal·lès entre el jovent i la infància. Ja des de l’origen, organitza activitats de tota mena adreçades a aquests col·lectius. Permeteu-me la comparació, per bé que amb molts matisos, amb l’escoltisme i el moviment del lleure educatiu (esplais) a Catalunya, però com si aquests fossin pensats explícitament i exclusivament per a la defensa de la llengua. Actualment, agrupa desenes de milers de joves i infants per fer esport, teatre, música, viatges o campaments i colònies i és el moviment juvenil més potent del país.

Més endavant, als anys seixanta, l’activisme lingüístic gal·lès va fer un pas endavant amb Cymdeithas yr Iaith Gymraeg, la Societat de la Llengua Gal·lesa. Aquesta entitat, també formada a base de voluntaris, va començar a aplicar estratègies i accions de desobediència civil, manifestacions i acció directa per a exigir la presència del gal·lès en tots els àmbits. Aquest activisme, de caràcter més provocador i combatiu, els va portar a rebre nombroses multes, judicis i condemnes menors de presó.

És precisament en part gràcies a aquest activisme que s’han aconseguit fites com la creació de l’ensenyament bilingüe anglès-gal·lès, el desenvolupament de mitjans de comunicació íntegrament en gal·lès (com la televisió S4C, televisió pública íntegrament en gal·lès; i ràdios locals), i l’aprovació el 2011 de lleis que pretenen posar el gal·lès i l’anglès al mateix nivell i reconèixer l’estatus de llengua oficial al gal·lès. També és gràcies a aquests activistes que els governs s’han vist forçats a començar a actuar.

El sami a Escandinàvia

El sami és una llengua uràlica parlada pel poble sami al nord d’Escandinàvia, als estats actuals de Noruega, Suècia, Finlàndia i Rússia. Aquesta partició estatal, combinada amb la diversitat interna, n’ha dificultat l’organització, especialment si tenim en compte que una part dels parlants van quedar en un bàndol durant la Guerra Freda i els altres, a l’altre.

El poble sami, tradicionalment nòmada i amb una cristianització molt tardana, és un cas molt particular a Europa, atès que en molts casos s’assembla més a la situació de pobles nadius americans que no pas a altres llengües minoritzades europees. És precisament aquesta característica que fa que en molts casos l’activisme sami no hagi anat acompanyat d’un nacionalisme que anhela la creació d’un estat propi sinó l’autodefensa cultural i de les formes de vida tradicionals.

L’activisme sami es divideix en dues branques: la de les organitzacions i entitats de defensa dels drets col·lectius sami; i la dels consells samis, que són estructures semblants a parlaments amb competències pròpies delegades de cadascun dels estats, especialment en matèries com ara la política lingüística, l’educació o la cultura sami. Així, aquests parlaments, que existeixen a Suècia, Noruega i Finlàndia (el de Rússia no té estatus legal i es va constituir com a associació, de manera que no és assimilable), són un híbrid entre una associació i un poder legislatiu del poble sami.

En relació amb associacions equiparables a les nostres, destaca la Sámi Čuvgehussearvi, la Societat per a la Promoció de la Cultura Sami, fundada el 1932 a Finlàndia i que es va dedicar principalment a la promoció de la llengua per mitjà de l’edició d’una revista. Malauradament, l’entitat va ser dissolta el 2007 per manca de finançament.

I si entrem en l’híbrid de què parlava anteriorment, els consells samis, cal fer esment de les Federacions Nacionals dels Samis, creades el 1945 a Finlàndia, el 1950 a Suècia i el 1968 a Noruega, perquè tenen un funcionament molt particular: en el marc legal sami (és a dir, en el marc dels consells samis) funcionen com un partit (excepte en el cas de Suècia, per bé que sí que donen suport a algunes candidatures), es presenten a les eleccions als parlaments samis (i de fet tenen la majoria al de Noruega), però en els marcs legals estatals funcionen com a associacions, no es presenten a eleccions estatals i actuen com a entitats de pressió per a la defensa de la cultura sami.

El maori a Nova Zelanda

I així arribem a un cas marcat pel colonialisme anglès però que també és conegut com un cas amb èxits parcials. El maori és una llengua austronèsica parlada a l’actual Nova Zelanda (Aotearoa en maori), i és la llengua dels habitants originaris de l’illa. L’arribada dels anglesos, especialment a partir de mitjans del segle XIX, va iniciar el procés de marginació de la població maori i de la seva llengua.

L’activisme maori modern neix organitzativament als anys seixanta del segle XX, inspirat sobretot en el moviment pels drets civils dels Estats Units. És el moment en què els primers maoris arriben a les universitats neozelandeses després d’una migració cap a les ciutats, que fins aquell moment són principalment anglòfones. Aquests estudiants funden la Te Reo Maori Society –la Societat de la Llengua Maori–, dedicada a la promoció de la llengua i una de les entitats impulsores de la primera petició oficial al govern de protegir la llengua maori. Paral·lelament, i també implicada en aquesta primera petició, neix igualment en un context universitari la Nga Tamatoa –els Guerrers–, de caràcter més combatiu i amb molta més projecció pública per les accions que durà a terme durant els anys setanta, que inclouran marxes massives i atacs contra celebracions humiliants per al poble maori.

Amb els anys, el moviment madura i guanya en ambició i aconsegueix que s’aprovin lleis favorables al maori. I en aquesta nova etapa sorgeixen noves organitzacions amb el propòsit d’ensenyar la llengua: Te Kōhanga Reo (1982) –el Niu de la Llengua– és una xarxa d’escoles associatives amb funcionament en maori (un sistema semblant al de la Bressola a Catalunya Nord), i finalment Te Ataarangi (1979), traduït normalment com a Nous Començaments i que es dedica a l’ensenyament de la llengua tant a infants com a adults amb una metodologia pròpia. A més, també organitza activitats en maori i en defensa la millora de l’estatus, i té una visió integral de la política lingüística.

A més de totes aquestes entitats, i en bona part gràcies a elles i a la llei del maori que es va aprovar el 1987, també han nascut institucions públiques de base associativa: és a dir, finançades amb diners públics però autònomes en la governança i l’actuació. És el cas de Te Taura Whiri i te Reo Māori, en català traduïble com a Comissió de la Llengua Maori, o la Corda Trenada de la Llengua Maori, de manera més literal. Aquest funcionament híbrid recorda els consells samis, que també funcionen amb finançament públic i govern democràtic, per bé que tenen una ambició representativa que no és present en el cas maori. Als Països Catalans també podem trobar exemples d’aquest funcionament, com el del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.

Abans d’acabar l’article crec que cal fer un esment a les xarxes internacionals de defensa de les minories lingüístiques. Europa és actualment on més desenvolupades estan aquestes organitzacions d’organitzacions, entre les quals destaca sobretot la Xarxa Europea d’Igualtat Lingüística (ELEN, per les sigles en anglès) pel vessant més associatiu i reivindicatiu, i la Xarxa Europea per a la Diversitat Lingüística (NPLD, per les sigles en anglès) per un vessant una mica més acadèmic i institucional. A la resta del món, les organitzacions internacionals tendeixen a agrupar i incloure en un mateix paraigua tant la defensa de les minories nacionals com la defensa de les seves llengües.

Generalment, l’activisme lingüístic ha prestat molta atenció a elements com l’educació i l’ensenyament de la llengua, i en general a polítiques de defensa de la comunitat (lingüística). Com la major part de moviments polítics de base activista, l’autodefensa i la creació d’espais segurs o coherents han estat dos dels eixos fonamentals de treball.

Per contra, no ho ha estat tant l’aspiració a la plena normalització en el global de la societat en què viuen, que és el que els permetria assegurar-ne la pervivència. Possiblement, aquesta aspiració queda lluny d’allò que poden atènyer, però és segurament un objectiu que cal que l’activisme es fixi per poder tenir un full de ruta cap a on avançar.

Encara que s’han fet avenços rellevants, l’activisme lingüístic afronta obstacles com la manca de finançament, les migracions (de zones rurals a zones urbanes i internacionals, que produeixen desarrelament i, per tant, trencament de xarxes comunitàries) i la globalització. En la major part dels casos, sobretot als països desenvolupats (que és on hi ha la major part de l’activisme del tipus que he descrit a l’article), la qüestió del finançament s’ha resolt per dues vies: aportacions voluntàries de socis i donants i subvencions o contractacions públiques. Però aquest model, com en general el model de finançament de les ONG, sembla que cada cop flaqueja més a tot el món.

En resum, l’activisme lingüístic, com a moviment social que és, ha jugat i continua jugant un paper essencial en el canvi, i en aquest cas en la preservació de la diversitat lingüística. El futur de l’activisme lingüístic en temps d’individualisme dependrà de la capacitat que tingui de mostrar-se útil i de saber jugar al dificilíssim joc d’oposar-se als estats. Uns estats que sembla que donen per tancada l’etapa de la segona meitat del segle XX i inicis del XXI en què es van obrir lleugerament a la diversitat lingüística. A més d’aquesta hostilitat renovada, les noves tecnologies i infraestructures permeten que la presència dels estats arribi a tot el territori que controlen, fins i tot en llocs on abans no arribaven. Caldrà veure si les noves generacions d’activistes i militants per les llengües saben i poden afrontar aquests reptes.

Ernest Montserrat, membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).