Manuel Cuyàs, l’estimat

Avui a les dotze del migdia al tanatori de Mataró es farà l’acte de comiat del periodista Manuel Cuyàs i Gibert (1952-2020), mort aquesta setmana, i plorat des d’aleshores. És previst que, per raons de la covid-19, només trenta-nou afortunats podran entrar al tanatori, però m’aventuro a pronosticar una gernació a l’exterior perquè Manuel Cuyàs va ser un home estimat de debò, no tan sols pels més propers, sinó també per cercles més amplis, entre els quals m’incloc. Jo sóc una més de les ànimes tocades per la seva mort. El vaig conèixer al Punt Avui de Barcelona. I el portaré dins meu.

Cuyàs va ser una persona que ‘en lloc de marcar la seva generació va marcar la generació següent’, en paraules de Quico Santiago, un dels seus grans amics i una de les persones que avui ha de llegir davant els presents un petit recordatori. Santiago, ara a premsa de l’Ajuntament de Barcelona, va conèixer Cuyàs quan tenia vint anys, i li va fer de director primer al Maresme, on no tenia despatx, i després a Barcelona, on el despatx el tenia sempre obert i ple de llibres. Cuyàs, ho corroboro, sempre va escoltar els joves quan començàvem, no ens va mirar mai amb superioritat i ‘creava bon ambient, per afable, i perquè estava per sobre de les misèries del dia a dia. Un personatge ideal a les redaccions’, recorda Odei Extearte, aleshores jove redactora de la secció de Política al Punt.

Aquella redacció tan jove, que sortia tant de nit, tenia en Cuyàs un referent paternal i a la vegada no autoritari, perquè ell va preferir no dedicar-se a les lluites de poder que tota organització té, el Punt inclòs. El director adjunt Cuyàs no aixecava gaires temes, no es barallava a la sala de màquines i no es quedava fins a la matinada tancant la redacció. S’estimava més llegir llibres, sortir a fer cròniques i trepitjar carrer, en contra del corrent majoritari de fer periodisme des de la taula. Això, feia, i rebre al seu despatx els joves caps de redacció ferits per les lluites de poder per guarir-los les ferides infligides per veterans.

Saül Gordillo, ara director de Catalunya Ràdio, i un dels seus grans amics, com Tian Riba, ara al ‘FAQS’, Ricard Palou, també exPunt, o Santiago mateix, formaven part del cercle més proper a Cuyàs, la veu que els escoltava i aconsellava. Ells eren les seccions importants, política i societat, on Sílvia Barroso, ara al Tot Barcelona, imposava ofici al costat de Manel Flores, un altre dels grans joves marcats per Cuyàs. Però nosaltres, a la secció de Cultura, sempre tan marginada, també agraíem que aquell senyor director adjunt ens fes cas, aconseguís col·locar-nos temes a portada i ens situés. ‘David Martí i Montse Ribé, pel maquillatge d’El Laberinto de El Fauno, no són els primers catalans a guanyar un Òscar. Abans va haver-hi Néstor Almendros per Days of Heaven!’, recorda Guillem Vidal que els alliçonava. Vidal, crític de música rock, blues i jazz del Punt, ha acabat aparellat i afillat amb Valèria Gaillard, crítica de música clàssica i dansa al Punt, en aquella redacció tan jove, que sortia tant de nit, i que al bell mig del Raval de Barcelona tenia en Cuyàs una cara paternal i no autoritària. ‘Un bon home en un ofici de fills de puta’, en boca d’una font citada, però ara anònima.

A la planta baixa d’aquell enyorat El Punt, hi havia també la redacció de VilaWeb, on vaig acabar anant a parar, i al fons, gairebé sense llum, el Catalonia Today, diari en anglès dirigit per Carles Puigdemont (ara president a l’exili), que comandava un equip amb redactors com Marcela Topor (periodista, filòloga i esposa de Puigdemont) o Stephen Burgen (periodista anglès, ara furibund antiindependentista des de les pàgines de The Guardian). L’afable Cuyàs berenava habitualment amb Carles Puigdemont al Forn del Carrer Nou de la Rambla i de mica en mica s’aproximava a un món, l’independentista, que va anar fent seu. Però la veritat és que les darreres vegades que hi vaig parlar, amb en Cuyàs, no s’estava de dir que ens havíem equivocat de no frenar a temps el procés, sabent que jo pensava el contrari, que ens havíem equivocat frenant-lo. L’independentisme i les nostres mil versions. Però era tan educat, en Cuyàs, i tan poc sectari, afable i tendre, i tenia tantes idees, i tan poca ideologia, en el seu escriure, que també era referent per això. Discrepància, bones formes i sentit de l’humor (com recorda l’amo Vall Clara amb ‘Hem pillat Cuyàs‘, o Iu Forn amb ‘Manuel Cuyàs, vaaaaaa!‘, que recomano vivament, juntament amb ‘A en Manuel Cuyàs, amb agraïment‘, de Jordi Pujol (on parla del descuit de la deixa a les memòries).

Avui, a les dotze del migdia, al tanatori de Mataró, és previst l’acte de comiat del periodista Manuel Cuyàs i Gibert (1952-2020), mort aquesta setmana i plorat des d’aleshores. L’home que va saber connectar sobretot amb els joves de llavors. Joves com Ivan Vila, a El País Madrid, i Sergi Picazo, a Crític, aleshores joves redactors del Punt Barcelona que van aconseguir que Cuyàs s’obrís un compte de Twitter, aquestes coses dels joves, el TL del qual podem visitar per recordar-lo, quan deixem de plorar-lo, i comencem a rellegir-lo. A rellegir-lo tant els del cercle íntim com els de l’ampli, com els lectors, a seques i a milers, que tenia i té aquest home tan estimat que s’ha quedat a viure dins de tanta gent.