El malson d’una nit d’estiu

Els anys vint del segle passat van passar a la història com una època feliç. Fou la dècada escumosa de la represa econòmica a la postguerra. Als Estats Units, els roaring twenties estigueren marcats per la prosperitat i la lleugeresa. A l’imaginari popular l’època es recorda pels bars clandestins, el jazz i el xarleston i les dones alliberades de la cotilla i amb el dret de votar acabat d’estrenar. La millor representació novel·lada d’aquell temps és segurament El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald. Però és a Exiles Return, una història de la Generació Perduda, de Malcolm Cowley, que hi trobem el retrat més fidel de l’ambient literari d’aquells anys. Aquest llibre és un magnífic reportatge de la penúria econòmica i la lleugeresa vital amb què els joves escriptors americans cercaven a Nova York la glòria que havien cercat debades al París de la postguerra. Aquells joves alienats pel caràcter filisteu de la vida americana intuïen tanmateix que la prosperitat ambiental, a la qual no eren estranys, era la condició del seu èxit. Per contra, aquest segle la mateixa dècada s’ha estrenat sota el signe de la catàstrofe. Els astres s’han tornat a alinear, però l’alineació és nefasta. En pocs mesos la globalització sense límits, el consumisme generalitzat, el turisme de masses i la sobreexplotació del planeta s’han regirat contra una humanitat desenfrenada i les conseqüències s’han presentat de sobte en una cavalcada apocalíptica. A l’època moderna poques generacions s’han trobat un horitzó vital tan encongit com el jovent actual. Això és una pèssima notícia, car de totes les fases de la vida, la joventut és la més necessitada d’horitzons, la que més es nodreix de futur.

Per generació i condició social, el meu, de futur, també es presentava angost en aquella fase d’expansió vital. Massa jove per a participar en la refracció de maig del 68 a Catalunya i massa gran per a esperar la bonança conservadora dels anys vuitanta, vaig cercar uns altres horitzons amb l’instint del jove que es lliura al destí amb una confiança que avui em meravella. Quan vaig arribar-hi, l’estiu del 1974, Califòrnia era un paradís natural on deu anys abans els hippies d’arreu del país havien comès la incoherència de cercar-hi paradisos artificials. Fins i tot el desert Mojave, on vaig viure d’estiu a estiu, tenia una bellesa que jo no havia vist mai enlloc, amb els arbres Joshua enlairant-se com grans peus de cabra vegetals damunt la terra erma guardada per la carena de Sierra Nevada. Aquest mes d’agost, aquella terra ha esdevingut inhòspita, amb temperatures que han excedit els cinquanta graus a la Vall de la Mort, veïna de l’indret on vaig passar el divuitè any de la meva vida. Encara no fa dues setmanes, un dels centenars de focs causats per tempestes seques va cremar 174 km² al Mojave National Preserve, el bosc més gran del món d’aquests arbres centenaris. La mateixa setmana, un altre incendi va inflamar el parc estatal més antic de Califòrnia. 72 quilòmetres al sud de San Francisco, el Big Basin és un imponent bosc de sequoies; algunes, doblement mil·lenàries, compten entre els éssers vius de més alçada.

Però no tot és absolut, ni tan sols la desgràcia. Tot just fa una setmana va comprovar-se que el bosc havia sobreviscut a les flames i que reviuria. Aquests boscos catedralicis són per a mi la imatge natural de la resiliència, mot d’origen americà, com el xiclet, i igualment de mal mastegar. En català, de la capacitat de suportar una pressió o una força, sempre se n’havia dit ‘resistència’, però es veu que aquest mot ja no fa el pes a la vanitat tècnica. No és, doncs, per quedar bé que em permeto aquesta frivolitat lingüística, sinó perquè en aquest context el manlleu és adient. El bosc rebrotarà elàsticament, com ho ha fet durant segles, guardant el record de les flames a l’escorça de les grans sequoies, que ja exhibien les nafres d’incendis anteriors. Llegint la notícia em vingueren llàgrimes als ulls, i per una vegada també em permeto el luxe d’una sentimentalitat homeopàtica, sobretot perquè el saldo d’aquestes setmanes, d’aquests mesos, és desolador.

Les sequoies s’han salvat, però fins al moment d’escriure aquestes línies han cremat sis mil quilòmetres quadrats de boscos i els incendis són lluny de ser controlats. Hi ha set morts, mil set-cents edificis destruïts i desenes de milers de llars amenaçades. Els focs s’ha acostat a casa i el fum ens ha reduït a una quarantena provisional; hem rebut avís d’estar preparats per a evacuar la zona en qualsevol moment. Aquestes emergències es repeteixen de manera persistent i incremental d’ençà del 2000, amb focs cada vegada més grans i nombrosos. El canvi climàtic, que alguns negaven encara abans-d’ahir, ja és present al paisatge i en la ruïna de gent que ho ha perdut tot. Per a alguns la fatalitat és al ‘Sermó del foc’ i per a uns altres a ‘La mort per aigua’ que T. S. Eliot va descriure a La terra eixorca en aquells altres anys vint, els feliços. Enguany les temperatures rècord han abocat els californians a una situació que hom creia superada des de l’any 2000, quan el subministrament d’energia no abastà la demanda, cosa que originà una alça del preu del 800%, apagades de gran abast i la fallida del proveïdor Pacific Gas and Electric. Aquest mes, l’amenaça de talls de llum recordava aquella crisi, com també els talls preventius que van deixar sense corrent mig milió d’usuaris l’octubre de l’any passat.

El 2020 també serà recordat per les protestes antiracistes, no perquè la policia s’hagi acarnissat més amb persones de raça negra que els altres anys, sinó perquè l’efecte acumulatiu de la violència policial, reflex de la violència social, ha fet pujar les tensions de tota mena a mesura que la societat es polaritzava. Amb aquest rerefons, que inclou, entre més fenòmens, la revolta contra les estàtues i contra els noms de personatges que de sobte han esdevingut políticament incorrectes, la guerra de la virtut ha obert un nou espai de confrontació de propagació rizomàtica. Avui qualsevol que no disposi de les credencials adequades és en principi sospitós de racisme, com podia ser-ho de comunisme als anys quaranta o de jueu a l’Espanya del segle XVI. El mes passat, Gary Garrels, conservador en cap de la secció de pintura i escultura del Museu d’Art Modern de San Francisco, va dimitir arran d’una petició signada per més de dues-centes persones, entre les quals treballadors del museu, en què se n’exigia l’acomiadament ‘innegociable’. En acabat d’una reunió arran de l’assassinat de George Floyd en què s’acordà la compra d’obres d’artistes negres, Garrels va cometre la imprudència de dir que el museu continuaria adquirint obres d’artistes blancs. Aquesta afirmació va aixecar polseguera, però el detonant va ser una altra reunió del dia 17 de juliol, en què Garrels opinà que marginar completament els artistes de raça blanca seria discriminació inversa. Aquesta expressió, caracteritzada de supremacista i racista, li costà la feina, malgrat haver-se disculpat i explicat que ell mai no havia dit que fos important de col·leccionar obres artístiques d’homes blancs, simplement que era important de no excloure’n la consideració.

Garrel no havia llegit, o havia oblidat, el consell de Faust a Wagner: ‘Els pocs que han entès alguna cosa del món i del cor i la ment dels homes i han estat prou incauts per no reprimir el seu cor i revelar el seu sentiment i la seva visió al vulgar, sempre han estat crucificats i cremats.’ Aquests incidents s’han multiplicat arreu del país. Un dia abans de la reunió del MoMA de San Francisco, Jeanne Hedgepeth, mestra d’un institut d’Illinois, va perdre la feina per un comentari a Facebook en què rebutjava l’afront ‘privilegi blanc’, comparant-lo amb el rebuig que suscita la paraula ‘negro’, la simple articulació de la qual pot tenir greus conseqüències legals.

El 2020 podria encara ser l’any d’una crisi constitucional, si al novembre Donald Trump perd les eleccions i refusa d’admetre la derrota, o si perd el vot popular encara més clarament que el 2016 i, així i tot, el col·legi electoral li regala la presidència. Malgrat que aquesta eventualitat no passa de ser una possibilitat, la densitat dels infortunis aconsella prudència. Als qui amb la perspectiva dels anys entrelluquem el final no sols de les expectatives personals sinó també de moltes esperances col·lectives, ens corprèn una sensació de col·lapse: de les institucions, dels governs, de les ciutats, de la cultura, del llenguatge, de la natura. Tot plegat pot ser, no ho nego, efecte subjectiu d’un futur personal pràcticament consumit; però els signes de decadència superen els confins de l’individu i ja no és sols l’experiència biològica que procura aquesta sensació de final generalitzat, sinó una allau de canvis planetaris de violència extrema.

A El naixement de la tragèdia, Nietzsche escrigué: ‘Si poguéssim imaginar la dissonància feta home –i què és l’home si no això?– aquesta dissonància, per poder viure, necessitaria una esplèndida il·lusió per cobrir-la amb un vel de bellesa.’ Aquest vel, constitutiu de la joventut i el seu optimisme biològic, el 2020 l’ha estripat, i ha corroborat amb un segle de retard la predicció d’una decadència que llavors molts es negaven a veure. El profeta més influent de la decadència del món europeu fou Oswald Spengler, l’autor de La decadència d’Occident, publicada en dos volums, el 1918 i el 1922. Spengler va predir que vers l’any 2000 la civilització occidental entraria en fase d’extinció, amb una reacció de cesarisme governamental que duraria dos segles abans de l’enfonsament definitiu.

No és segur que el planeta disposi de dos-cents anys de coll per a acomiadar la civilització europea, però el retrocés és visible a tots els àmbits, com ho és l’ascens del cesarisme, és a dir, l’actuació extraconstitucional dels poders executius cada vegada a més països. Els focs de Califòrnia poden ser qualificats de desastre natural i exonerats del concepte més general de catàstrofe, que implica els éssers humans no sols com a víctimes sinó també com a causants. Spengler atribuí un ritme biològic a les civilitzacions i en calculà la durada mitjançant l’estudi comparatiu d’aspectes cabdals de les arts i les ciències. Però les civilitzacions no són objectes deslligats dels pobles que les funden, engrandeixen i liquiden. I com els incendis d’enguany, causats per condicions meteorològiques sobtades, les catàstrofes que acaben engolint-les són el resultat d’excessos acumulats sense fer cabal que la civilització és fruit d’un determinisme recíproc entre la societat i la natura.