El mal en el món de l’art també és mal

"El cas Ollé ha despertat les feres adormides: aquelles que volen girar el focus envers les víctimes; que suggereixen o arriben a dir que hi ha denúncies falses"

Joan Minguet Batllori
20.09.2022 - 21:40
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja han passat uns quants dies des de la mort de Joan Ollé, el director teatral. Encara que els casos són diferents, s’ha produït un efecte similar a la dimissió de Lluís Pasqual o a l’acceptació de culpes de Plácido Domingo. Però com que Ollé ha mort, la cosa s’ha intensificat. Quin efecte? Quina cosa? Alguns s’han dedicat a parlar del seu talent i s’han permès de suggerir que havia estat objecte d’acusacions falses que l’havien convertit a ell en víctima. Sobretot, els que el coneixien, aquesta cosa tan bavosa dels qui coneixen un famós i, com que amb ells sempre ha estat educat, donen per segur que no s’atreviria a abusar del seu poder. O pitjor i tot: com ja va passar amb el cas Pasqual, es ve a dir que els actors i actrius necessiten una mica de despotisme per a fer-se més bons intèrprets. Amb mi, perdoneu-me, que no comptin per a fer aquesta nova lectura judeocristiana del benefici del càstig. Us recomano de veure una entrevista curta del 1960 a Orson Welles, en què el director de cinema i de teatre diu que la vida passa per damunt de l’art. Aquesta és la qüestió. Si estudiar teatre s’ha de convertir en una religió flagel·ladora, m’estimo més quedar-me a casa. Si treballar a la ràdio vol dir que has d’acceptar segons quins comentaris d’Eduard Pujol, com recordava l’altre dia Ana Polo a VilaWeb mateix, deixaré d’escoltar aquests programes que parteixen del poder exercit per certs tipus de “masclots”.

El cas Ollé ha despertat les feres adormides: aquelles que volen girar el focus envers les víctimes; que suggereixen o arriben a dir que hi ha denúncies falses; que aboquen la merda cap a aquelles que van gosar malbaratar el presumpte talent d’Ollé, de Pasqual, de Domingo… He de dir que entre les feres també hi he trobat moltes dones, cosa que em desconcerta. Em sembla al·lucinant que jo, que tinc tots els privilegis d’haver nascut home, hagi de recordar que per cada suposada denúncia falsa, més que falsa no demostrada en els termes que proposa la justícia espanyola, també tan virilitzada ella, hi ha una quantitat immensa d’abusos de poder, agressions, violacions i morts. Fixeu-vos que en el cas Ollé molta gent ha parlat de les seves “presumptes” conductes inapropiades, però ningú no ha dit que el seu talent fos, també, presumpte. Ai, caram! Amigues i amics, ja fa temps que vaig descobrir que en el món de l’art no hi ha genis que hàgim d’adorar, sortosament la cultura no és una religió; alhora que he anat corroborant que pel món de la cultura pul·lulen més bèsties que no ens imaginem.

Deixo Ollé en el seu repòs etern. I confio que, si durant la seva trajectòria va deixar víctimes de despotisme o de coses pitjors, que elles també puguin reposar en vida. De fet, aquests casos que he esmentat em porten a una cosa que em preocupa des de fa temps. I que potser alguns alumnes recordaran que treia a col·lació sovint a classe: aquesta visió tan comprensiva que tenim del mal en el món de l’art i de la literatura. Com si l’excel·lència artística estigués per sobre de l’ètica i del respecte als drets humans. Disculpem que David Wark Griffith fes una pel·lícula narrativament moderna en temps pioners, El naixement d’una nació (1914), a pesar que allò sigui un pamflet vomitiu en favor de l’esclavisme i el Ku Klux Klan. Disculpem que el Hollywood clàssic produís pel·lícules tan masclistes com Set núvies per a set germans, de Stanley Donen (1954), o L’home tranquil (John Ford, 1952); ho disculpem i fins i tot hi ha alguna part de la crítica que ho justifica perquè eren uns altres temps, com si el feminisme no hagués de ser retroactiu per a entendre’l en el present. Si Josep Pla va ser espia de Franco, tant se val, sembla que el fet queda compensat per la seva literatura i no és cap greuge respecte als escriptors que –més bons o més dolents, això pertany a aquesta dimensió tan arbitrària dels gustos– es van haver d’exiliar per culpa del triomf del feixisme. I Mario Vargas Llosa? Amb la quantitat de llibres que s’editen, i amb el poc temps que em queda per a llegir-ne uns quants, a més dels que sempre recupero de la història de la literatura, he de comprar i llegir obres d’un personatge funest com ell, un antidemòcrata declarat –i no ho dic per les seves posicions catalanofòbiques, encara que en això també ha excel·lit? He de perdre uns minuts de la meva vida sobrera per a escoltar Loquillo? No fotem!

Ja sé que tot és ple de contradiccions. Confesso que he llegit i rellegit Borges, un autor que m’ha influït molt, a pesar de les seves mai prou clares posicions polítiques durant la dictadura argentina. Confesso que el referent amb qui més em vaig emmirallar per ser professor d’universitat fou Ricard Salvat, perquè a les seves classes sempre t’interrogava, et feia pensar; però ell era un dèspota, sobretot amb els qui considerava poc preparats, quina pena! I per això sempre he intentat que la cordialitat presidís la meva professió: l’intercanvi de coneixements mai no es produeix millor després de fotre un moc a l’alumne.

I tot ve de molt lluny. Acudim a la cultura del passat i no pensem en les vicissituds ètiques que presenten aquelles obres antigues. El cas més emblemàtic és el de Caravaggio, un tipus tempestívol, que va matar el jove Ranuccio Tomassoni, entre altres accions violentes, però que va tenir prou cobertura del poder per a continuar treballant com a pintor. El compositor italià Carlo Gesualdo va matar salvatgement la seva dona, María de Ávalos, i un amant, Fabrizio Carafa, però el seu delicte no va tenir conseqüències, no pas perquè fos artista, sinó perquè pertanyia a una família aristocràtica. I encara més: el dramaturg Chritopher Marlowe i el seu amic, el poeta Thomas Watson, van ser arrestats i tancats a la presó de Newgate per l’assassinat de William Bradley, però molts exegetes britànics s’han dedicat a justificar el cas com un duel. (Pot semblar innecessari que, en aquest article, esmenti els noms de les víctimes d’aquests artistes, però em sembla que és una manera de compensar la història hagiogràfica que hem construït.)

Aquests casos són coneguts, però no costa pas gaire d’imaginar que molts dels grans noms de la història de l’art i de la literatura tinguessin comportaments displicents, agressius o violents. I jo no seré tan incaut de voler donar lliçons, ja he dit els meus propis dilemes (en tinc més: em ve al cap ara la sèrie de televisió Big Bang Theory, que em sembla molt interessant, però no se m’escapa que el seu humor es basa en una paròdia grollera de tots els personatges femenins que hi apareixien). Però el que no crec que sigui gaire legítim és perpetuar l’adulació dels Caravaggio d’avui dia. Sempre conculcant la dignitat de les víctimes, moltes de les quals han de silenciar-se elles mateixes per no perdre la feina en aquest món cultural nostre tan hipòcrita i que sol girar el cap quan el presumpte talent es manifesta barrejat amb el mal. I, generalment, el mal quan s’exerceix des de posicions de poder, de presumpte no ho és mai.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes