Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Si aquests dies passegeu pel verger del Museu Frederic Marès de Barcelona descobrireu, majestuosa, ‘La Mediterrània’, una de les grans escultures d’Aristides Maillol, l’escultor català de Banyuls de la Marenda. És la peça que convida a visitar l’exposició que ofereix el museu, ‘Maillol i Grècia’. L’escultura se’ns mostra com una dona voluptuosa, de formes arrodonides, asseguda amb les cames encreuades, una de les quals flectida, el cap mirant a terra, recolzat al braç esquerre. És elegant i silent, mig endormiscada. Si la voreges, miris des d’on la miris, l’efecte és bell. Aquest bronze, que es va fondre en vida de Maillol i que ell en va controlar el procés, forma part de la col·lecció de la Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París.

Quan t’acostes a ‘La Mediterrània’ sembla que hauria d’estar una mica més elevada, per veure-li més bé la cara, però no: segons que explica el director del Museu Frederic Marès, Josep Maria Trullén, Maillol va donar unes consignes molt estrictes sobre la col·locació de l’escultura, que és situada sobre una peanya a 35 centímetres de terra. L’artista no volia mostrar aquesta jove col·locada en un pedestal sinó tocant a terra. ‘Tot són petits detalls, però essencials’, comenta Trullén, que explica el perquè de la fascinació per ‘La Mediterrània’: ‘És l’escala, la proporció. Fixa’t com n’és, de gran, aquesta figura. Si la poguessis posar dempeus, seria gegant. L’escala és el secret dels déus grecs. I s’ha dit que “La Mediterrània” era la resposta al “Pensador” de Rodin. Maillol va succeir Rodin en la història de l’art, però fixa’t que ja no es tracta d’una figura torturada sinó que és l’etern femení. Dóna pau. És la bellesa eterna de la dona.’ I ens descriu fascinat com són les dones que esculpia Maillol: ‘Plenes d’erotisme i plenitud. La bellesa femenina és oceànica i les seves models són fruit de l’ideal grec. No són musculades, són una bellesa moderna.’

El director del Museu Frederic Marès, Josep M. Trullén, en primer terme, i darrere seu, 'La Mediterrània'.
El director del Museu Frederic Marès, Josep M. Trullén, en primer terme. I al fons, ‘La Mediterrània’.

Segons Àlex Susanna, comissari de l’exposició ‘Maillol i Grècia’, és amb ‘La Mediterrània’ que l’escultura recupera la tridimensionalitat, s’allibera de tot llast superflu i s’encamina cap a una abstracció creixent. Amb Maillol comença l’escultura moderna. Va esculpir aquesta peça entre el 1902 i el 1905, tres anys abans d’emprendre un viatge a Grècia que li revelà el perquè del retorn als clàssics. Susanna ha articulat l’exposició a partir de la idea que el viatge de Maillol a Grècia el 1908 és fonamental ‘per entendre com va arribar a forjar Maillol el seu concepte d’escultura, quins eren els seus referents i sobretot quins objectius es proposava’.

‘La Mediterrània’ també fou el primer encàrrec que va fer el comte Kessler a Maillol. Kessler fou un alemany de molts recursos econòmics que es va interessar pels grans artistes contemporanis. Un personatge de pel·lícula que Àlex Susanna defineix com un ‘cosmopolita poliglot que no parava de viatjar, parlar amb artistes i polítics, impulsar projectes (editorials o expositius), col·leccionar obres d’art, fer de mecenes o dur a terme delicades missions diplomàtiques’. Quan va conèixer Maillol i la seva obra, Kessler va quedar tan impressionat que li va dir que li compraria totes les peces que fes. Es va convertir en el seu mecenes.

L’exposició ‘Maillol i Grècia’ ha possibilitat una recerca sobre la història d’aquest viatge iniciàtic i determinant per a la seva obra, que l’artista va fer l’any 1908 amb el comte Kessler, que va sufragar el viatge, amb la companyia de l’escriptor vienès Hugo von Hofmannsthal. La recerca ha permès de mostrar per primera vegada al públic unes fotografies excepcionals del viatge, fetes per Kessler mateix, que es trobava guardat, i l’edició bilingüe francès-català del quadern d’artista que Aristides Maillol va escriure per fixar les impressions d’aquell viatge: ‘Notes d’un viatge a Grècia 1908’ (transcrit per la responsable dels arxius de la Fundació Dina Vierny-Museu Maillol de París, Nathalie Houzé, amb traducció catalana de Miquel Desclot). Josep M. Trullén considera aquest quadern un document determinant per a la història de l’art i és ara que es fa públic.

El 1908 Maillol tenia quaranta-set anys. Fou en la seva maduresa que va encertar en la recerca artística, que primer l’havia portat a treballar la pintura i després el tapís. Aquells primers anys del segle XX, Maillol ja s’havia encaminat cap a l’escultura i ja parlava de Grècia com a referent. Àlex Susanna ha recuperat algunes converses entre Kessler i Maillol, que va recollir el comte alemany en els seus dietaris, que són clares en aquest sentit. Maillol li diu: ‘El que em proposo: ser sever i voluptuós. Així és com és l’art grec.’ I una altra frase, que ha fet fortuna, evidencia que Maillol és un artista marcat per la cultura que emana de la Mediterrània: ‘Sóc un escultor que fa nus davant del Mediterrani.’

 

Maillol a Delfos.
Maillol a Delfos.

El 25 d’abril de 1908 Aristides Maillol i el comte Kessler embarcaven al port de Marsella en direcció al Pireu. Explica Josep M. Trullén que quatre elements (quatre secrets) són el substrat d’aquest viatge per a Maillol: la lectura de l”Odissea’; deixar-se seduir per la natura; la gent de Grècia; i Delfos i la descoberta de l’art grec arcaic.

Maillol es va embarcar amb l”Odissea’ d’Homer a la mà i, quan va arribar a Atenes, ja s’havia llegit tots els càntics. L”Odissea’ plana durant tot el viatge i per això Maillol hi fa referència unes quantes vegades en el seu quadern d’artista. Per exemple, la trobem ja en les primeres notes, durant el viatge d’anada, amb vaixell:

«Escric aquestes ratlles al pont les crestes de les onades fan grans taques blanques damunt la immensa mar blava llegeixo l’Odissea — tot llegint penso que en baixar a terra em trobaré disminuït — aquí tot és gran el mar, Homer, et sents engrandit les 7 del matí — immobilitat del vaixell — em llevo i pujo de seguida al pont no hi ha res tan engrescador com el primer cop d’ull a una ciutat…»

Més endavant, a Dafni, després de visitar un temple bizantí, Maillol, Kessler i Hoffmannsthal faran un àpat joiós amb un grup d’homes que celebren la Pasqua. L’escultor, rememorant l’alegria d’aquell tec escriu al quadern:

«Realment jo compartia la joia general — aquesta escena en un racó perdut al mig d’un bosc de pins m’ha commòs extraordinàriament i penso en l’Odissea que vaig rellegir de Marsella a Atenes etapa que no oblidaré mai — El comte Kessler ha fotografiat tota la taulada nosaltres enmig dels pagesos — o més aviat comerciants perquè ens han dit que eren comerciants — ens hem separat amb recança de la joiosa companyia per tornar a agafar el cotxe que ens esperava i continuem cap a Eleusis arribem al mar.»

Efectivament, Maillol queda atrapat per la joia i la manera de ser dels grecs. Té la sort de viure una de les festivitats més celebrades del país, la Pasqua, temps del xai rostit i dels balls del poble grec. I aquesta escena que Maillol capta d’aquest dinar al qual han estat convidats d’una manera inesperada els tres estrangers, així ho mostra:

«En un bosc de pins una gran taula on una trentena d’homes o potser més estan entaulats els saludem dient — Kalimera — tots els homes s’aixequen cridant Oh! Ah! i tots* joiosos ens estrenyen la mà i ens fan seure ens porten un xai sencer rostit i empalat en un ast immens de fusta sostenen aquest xai com una bandera — ens és impossible de menjar perquè acabem de dinar copiosament [a peu de pàgina: *els músics executen una tonada en honor nostre amb les cítares i altres instruments ben executada] […] — ens donen taronges tallades que ens presenten amb una forquilla — són delicioses — per beure un vi blanc de color de palla molt engrescador Kessler fa una ganyota perquè ha reconegut el famós vi Resinat que li costa tant de beure — jo tasto el vi — quina llàstima — el que bec és resina pura — però tothom ens mira — cal tenir coratge bevem i trinquem cridant com aquesta bona gent jo he hagut de fer diverses tirades per acabar-me el got aleshores ens presenten uns ous vermells per fer un joc.»

I una altra escena de festa i danses, la viu prop de Delfos:

«I així arribem en un poble si fos Delfos — no, és Crisa — baixem per fer descansar els cavalls — i trobo els meus amics en un ball — quina sorpresa els balladors només homes — ballant el contrapàs — la dansa dels vells de Banyuls — aquesta dansa al meu país està gairebé oblidada només unes quantes persones la coneixen — els homes s’agafen de la mà segueixen cadenciosament el primer que dirigeix amb passos molt mesurats i encara que les figures de dansa semblen sempre la mateixa són en realitat molt variades — aquí el primer que dirigeix va vestit a la grega amb brusa blanca i calçons cenyits — una geca negra en què penja de cada espatlla un pany de roba també negra quina alegria que he sentit — veient aquesta dansa tan lluny al cim d’una muntanya prop del Parnàs però dos dies després havia de veure la mateixa dansa en gran en una plaça pública al cim del Parnàs.»

Certament, Maillol es deixa seduir també per la natura, un paisatge que ja d’entrada li recorda el seu país, comentari que serà recurrent, com hem vist. Tot just arribat a Atenes, escriu:

«De matí — això és Atenes — el Pireu — No he tingut cap sorpresa en veure el port — això s’assembla molt al meu poblet i a Portvendres — però un Portvendres desmesuradament engrandit — les cases tenen bonics colors rosats grocs i blaus — l’aire és d’una puresa remarcable ens quedem al vaixell fins a 2/4 de 9 jo puc examinar a plaer el port que és lluny de ser lleig com diu tothom — molts vaixells els turons són absolutament semblants als turons de Fitor i de Salses a la rodalia de Perpinyà.»

Segons que explica Nathalie Houzé, encarregada de transcriure el quadern, aquest dietari sense dates i gairebé sense signes de puntuació, és un document raríssim, perquè Maillol va deixar molt pocs escrits. Ell mateix deixa constància del motiu del quadern d’artista quan diu:

«Escric aquestes notes per tenir el plaer en rellegir-les de creure’m encara als llocs que he visitat — una tórtora ve i quasi em toca amb l’ala.»

L’exposició es tanca amb un document d’excepció, el film de Jean Lods, ‘Aristides Maillol, escultor’, de setze minuts, realitzat el 1943, un any abans de la mort de l’artista. Maillol hi surt molt vell, amb barba blanca llarga i cabells blancs també llargs. S’està Banyuls, a casa seva i a l’estudi. S’hi veuen els pescadors, els vinyaters, els artesans, que porten una vida senzilla, com la seva, i parla en català amb les mosses que fan la verema en costers de terra eixuta… I es veu assegut enmig d’una vinya, observant el seu paisatge, de vinyes i oliveres al costat del mar.

De la mateixa manera l’envaeix l’espiritualitat quan contempla el paisatge des de Delfos. I escriu:

«El lloc dels temples era molt elevat es veu una extensió immensa de muntanyes— a Grècia no hi ha sinó grans perspectives però aquí la vista d’aquestes roques blanques amb les taques verdes dels arbustos és endolcida per una vegetació admirable sota els temples tot al llarg del marge unes oliveres bellíssimes — la vinya admirablement treballada — arreu ramats de cabres que deixen sentir les esquelles pels pendissos — pel camí els pagesos amb el seu divertit vestit van als camps amb els seus ases — una rastellera d’ases muntats per dones filant a la filosa — paisatge grandiós — se sent la caiguda de l’aigua de la font Castàlia fressa rara a Grècia — tinc aquí entre les ruïnes la joia de veure per fi el que havia vingut a buscar una estàtua a l’aire lliure — però ai las completament mutilada — és igual la veig tota banyada de llum l’ombra aquí no existeix — l’aire és tan límpid que l’ombra és tan lluminosa com la llum ara comprenc per què algunes vegades van haver d’enfondir els plecs de les robes tan fortament en aquesta estàtua els plecs dels baixos de la roba damunt els peus tenen unes ombres molt fortes i alguna [dos mots difícilment llegibles: ‘límit tenyida’?] ben definida pels plecs això fet admirablement tota la resta de la figura queda dins la llum.»

Arístides Maillol davant l'escultura arcaica grega.
Aristides Maillol davant l’escultura arcaica grega.

És Delfos i després vindrà Olímpia, amb la descoberta de l’art grec arcaic, que l’interroga a través de les escultures del frontó del temple de Zeus. És aquí on va a fons, que fa reflexions d’altura. Són reflexions que no es troben al quadern d’artista, sinó que va recollir Kessler als seus dietaris i d’on destaca: ‘Davant la natura, vull ser un començament no pas un final: obrir el segle. Si tinc un paper en l’art, és aquest. […] Avui ens cal tornar a començar l’ascensió, com ho han fet els grecs després dels egipcis, i els artistes del renaixement després dels grecs.’

L’exposició ‘Maillol i Grècia’ serà al Museu Frederic Marès de Barcelona fins el 31 de gener del 2016 i després s’instal·larà al Museu Maillol de Banyuls. Aquest vespre es presenta oficialment al Museu Frederic Marès l’edició del quadern d’artista recuperat d’aquell viatge essencial per a l’escultor: ‘Notes d’un viatge a Grècia 1908’.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.