L’atzar –si és que existeix, si és que no és una cita convinguda que no sabem que tenim, alguna cosa que succeeix en aquell moment precís per les seves pròpies raons– ha volgut que el dia que el franquisme va matar a la presó l’activista llibertari Salvador Puig Antich, de 26 anys, el 2 de març de 1974, arribés al món una nena que avui és l’alcaldessa de Barcelona i es reclama de l’anarquista Frederica Montseny (un retrat seu ja era al despatx de la batllessa abans que aquest 8 de març considerés necessari de posar-n’hi més, de retrats femenins). El monument va ser decidit pel consistori de Jordi Hereu fa deu anys, convé dir-ho, que l’atzar no fa les coses de qualsevol manera ni espera que una activista d’acció directa arribi al consistori. Però s’ha realitzat i inaugurat ara, quan el govern de la ciutat no és a mans exactament dels patricis.

S’han complert quaranta-dos anys d’aquella execució política, resultat d’una detenció i d’un procés jurídico-militar que no ha estat encara aclarit legalment i que les germanes Puig Antich han dut fins a l’Argentina com a crim del franquisme. I a Barcelona s’ha inaugurat per fi el monument a la memòria de Salvador. A Nou Barris, al capdamunt de la ciutat. Hi vam anar diumenge passat, un dia claríssim d’aquest mes de març, lluminós. No vam ser pas els únics; ens vam reconèixer uns quants al metro mateix i després al carrer. Per a la meva generació, la mort a garrot vil de Puig Antich encara pesa. Jo no tenia vint anys encara. L’any següent, quan ja es deia per ‘ràdio Macuto’ que el dictador era a punt de dinyar-la, pel setembre l’ancià agonitzant encara en faria matar més, de joves: cinc. Tenien 21, 25, 27, 32 com a molt.

Puig Antich era del MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), els de setembre del 75 eren dos d’ETA, Jon Paredes Manot Txiqui i Angel Otaegi Etxebarria, i els altres tres del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), els gallecs Xosé Humberto Baena Alonso i José Luis Sánchez Bravo i l’aragonès Ramón García Sanz. Pot ara costar de creure, perquè els seixanta i els setanta semblen tan això i tan allò i aquests dies commemorem el cinquantenari de la Caputxinada, però els fets i la Història diuen que arribàvem a la majoria d’edat, aleshores a vint-i-un anys, amb una llosa a sobre. No sols el franquisme es perpetuava i el general semblava etern quan ja érem a la meitat dels setanta, sinó que les seves víctimes a garrot vil seríem nosaltres, els joves. En un descampat de Cerdanyola del Vallès van matar Txiqui.

Per anar al monument ara aixecat en memòria de Puig Antich, si no teniu cap bus urbà a la vora o no en voleu buscar cap, agafeu el metro de la línia 3 i baixeu a Roquetes. Com en altres estacions dels últims anys, en aquesta Barcelona tan dominada per l’orografia, sigui al Carmel o a Pedralbes o aquí mateix, a Nou Barris, l’estació impressiona per la fondària. Un cop a fora, aneu pujant fins al carrer de la Cantera, on trobareu una primera indicació del monument, que us porta cap a la dreta, amunt amunt. Si no, podeu agafar les escales mecàniques allí mateix i estalviar-vos l’excursió, que podeu deixar per a la baixada, de més bon fer. El ‘Balcó de la Llibertat’, que així es diu el monument, és un mirador esplèndid sobre la ciutat de Puig Antich, que va ser detingut en un portal de la dreta de l’Eixample, a la cruïlla de Girona amb Consell de Cent.

Un record d’aquest eixample el proporcionen els panots del monument, que és un passadís a l’aire lliure asfaltat amb la rajola de Gaudí que trobem a les voreres del carrer de Girona. Però, abans d’enfilar-nos per aquest mirador, alliberador i consol de la memòria per als que quan el van matar vam pensar que no s’havia fet prou per ell, us proposo que us atureu una mica en l’urbanisme de Nou Barris, que poques vegades considerem. La plaça on ara hi ha el mirador Puig Antich i que li és dedicada, s’alça sobre un pàrquing en un descampat. Tal com sona. D’entrada, el pàrquing no és subterrani, sinó que s’alça al seu torn sobre el terreny aspre i sense asfaltar, i fa tres plantes. Ja sé que n’hi ha uns quants, per la ciutat, de pàrquings elevats, en edificis sencers que s’alcen sobre l’asfalt. Però cap com el de Roquetes. Al sostre, o terrat, com vulgueu, hi ha la plaça i la memòria de Puig Antich.

El monument va signat per l’arquitecte Nicolás Aparicio i l’artista Gerard Cuartero. D’alguna manera remet al de Dani Karavan al cementiri de Portbou en memòria del filòsof i escriptor Walter Benjamin. Si a Portbou baixes cap a la llum del mar a través d’un túnel metàl·lic fosc, a Roquetes enfiles un suau pendent de panots d’asfalt voltada de barres metàl·liques de presó, per arribar a una vista ampla i serena sobre la ciutat. O no tan serena. Depèn de quines coses et volten pel cap, què et recordes,  et sobresalta o et preocupa haver oblidat.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.