14.06.2026 - 21:40
|
Actualització: 14.06.2026 - 22:51
6 de juny de 1855
Execució del dirigent obrer Josep Barceló.
4 de juliol de 1855
Pastoral del bisbe de Vic, Antoni Palau, sobre la vaga general obrera iniciada el 2 de juliol
“Als fabricants i obrers de la nostra diòcesi, pau i benedicció.
Entre els molts motius d’aflicció i de disgust que oprimeixen el nostre ànim en aquests temps de dissolució i de turbulències, n’és un de molt gros aquesta alarma contínua, aquesta desconfiança mútua, aquesta discòrdia profunda que regna entre una gran part dels nostres súbdits, amb motiu de la malaurada qüestió fabril. Moltes poblacions de la nostra diòcesi prosperaven i s’enriquien gràcies a la fabricació i la indústria. Els capitalistes augmentaven la seva fortuna, i els obrers, amb l’honrat treball de les seves mans, sostenien amb decència i portaven pa i consol a les seves famílies. Tot augurava un avenir afalagador i deliciós a aquesta província, que s’havia avançat a totes les d’Espanya en l’aplicació dels seus braços a la indústria, amb un desenvolupament que ben aviat ens hauria posat al nivell de les nacions més avançades.
Quines causes han intervingut per a estroncar aquesta marxa pròspera i puixant? Ho ignorem; i tan sols podem dir allò que passa als ulls de tothom, que la rivalitat i la discòrdia que s’ha suscitat entre obrers i fabricants amenacen de destruir la fortuna d’aquests últims bo i deixant els primers abocats a la misèria.
[…]
Escolteu-nos, estimats obrers, vosaltres, que per la senzilla raó de ser pobres i els més desvalguts sou la part més predilecta del nostre ramat i l’objecte preferent de la nostra sol·licitud, igual que ho sou de Jesucrist, que va voler ser fill d’un humil artesà, que va voler néixer, viure i morir pobre, que entre els pobres tenia les seves complaences, i que els pobres que ho són d’esperit, o sia, amb resignació i conformitat, anomena benaurats i hereus de les eternes benaurances.
[…]
Què us proposeu amb la vostra actitud superba? Cap on aneu amb les vostres exigències? Què preteneu abandonant la feina i obligant els fabricants a tancar els tallers? Ignorem el grau d’equitat o d’inoportunitat que puguin tenir les vostres pretensions, i no volem jutjar sobre aquesta qüestió, perquè som incompetents en la matèria; però, per molt enraonades i justes que siguin, és molt de témer que produeixin un efecte del tot contrari a aquell que us proposen els qui us aconsellen. Bé voldríem que tots vosaltres fóssiu rics, molt rics, i ja que no són assequibles grans riqueses per a tots, voldríem si més no que amb la vostra honrada feina poguéssiu viure folgadament i sense les privacions a què es veuen subjectes les vostres famílies.
Però, si amb les vostres exigències acovardiu els fabricants; si els obligueu a retirar els capitals; si es tanquen els tallers i resten paralitzades les feines i mor la nostra indústria que floria dia rere dia a la nostra Catalunya, què haureu aconseguit, al cap i a la fi? Els fabricants no augmentaran la seva fortuna, certament; no es faran més rics que no són ara; potser molts s’arruïnaran; però, per ventura millorarà la vostra situació?
Ara viviu guanyant alguna cosa, tal vegada no tant com penseu merèixer; però aleshores no guanyareu res, i després d’haver venut l’última camisa i l’últim moble del vostre modest aixovar, haureu de pidolar el pa que ara guanyeu molt honradament, i a la fi morireu en la inanició i la misèria amb les vostres mullers i els vostres fills […] i d’això gaudiran aquells que potser a l’ombra d’aquests conflictes fabrils es proposen una finalitat política, del tot aliena als sentiments que us animen, del tot aliena a allò que es proposen el vostre govern i les vostres autoritats.
[…]
[Torneu] a la feina, als tallers, on podeu guanyar el pa de les vostres famílies amb el treball honrat de les vostres mans. Si, tanmateix, no podeu satisfer del tot les necessitats; si en la vostra vida laboriosa us heu de sotmetre a algunes privacions, la religió ens ensenya la resignació i el sofriment; la religió ens consola prometent-nos felicitats més abundoses per a un esdevenidor com més grans hauran estat les actuals privacions.”
[Traduït del castellà.]
5-8 de juliol de 1855
Primeres detencions d’obrers, que són traslladats als presidis d’ultramar; una setantena embarquen en la fragata Julia.
2 d’agost de 1855
El general Zapatero, capità general de Catalunya, ocupa militarment Barcelona per depurar la “Milicia Nacional”. Joan Nogués, assessor dels treballadors, és empresonat. És detingut un grup de treballadors a la casa sense número del carrer de la Cendra.
18 d’abril de 1856
Exposició de les associacions obreres del tèxtil al congrés espanyol
“A l’Assemblea Constituent.
Els obrers de la societat de filadors de cotó, els de teixidors de telers mecànics i els de peons d’estampats d’aquesta ciutat exposen respectuosament al congrés nacional:
Que, d’un quant temps ençà, no hi ha per a ells tranquil·litat d’esperit, aquesta tranquil·litat que posseeix el just, qui no ofèn ningú, qui només té cura dels seus afers i dels de la seva classe, els interessos de la qual desitja fomentar. I com poden estar tranquils, si es veuen contínuament exposats a ser víctimes d’una calúmnia?; com ho poden estar, si es consideren en risc imminent de ser empresonats, confinats o detinguts sense raó ni motiu?
[…]
A aquest trist estat [N.B.: just temor de ser atropellat] semblen reduïts els exponents, quan fan recompte de les detencions d’obrers fins ara verificades; que, quan es podien creure amb el dret de descansar tranquils a casa, s’han vist detinguts de sobte, sotmesos a l’acció de consells de guerra, i la majoria empresonats; quan eren trobats innocents, per què no van ser indemnitzats pels perjudicis que els havia causat la indeguda detenció? N’hi ha prou que algú digui: “M’impedeixen de treballar i no sóc associat”; n’hi ha prou de designar les víctimes perquè siguin empresonades. […] La igualtat davant la llei és consignada en el codi polític, però la classe obrera sembla considerada com una excepció a aquesta regla.
[…]
Quan els acusadors es contradiuen, quan avergonyits de la seva infàmia destrueixen, amb les pròpies declaracions, la calúmnia, els tribunals han d’absoldre, perquè el càrrec cau pel seu pes i el calumniador ha de ser condemnat de manera exemplar. Però amb la classe obrera ha passat tot el contrari; entre les distintes causes seguides, se’n destaquen dues: una, en la qual dos fabricants van calumniar diversos obrers i una altra, de molt recent, en què els testimonis de càrrec, joves inexperts, es van prestar a servir d’instrument d’una calúmnia, esfumada en el ple, i, aclaparats pel penediment, van haver de rectificar sengles declaracions; la calúmnia anava contra l’honrat dirigent de filadors Tomàs Cerdà, i, quan tenia el dret d’esperar una reparació completa, li han comunicat una sentència condemnatòria de confinament; així, doncs, no tan sols no s’ha donat una plena reparació a l’innocent, sinó que encara li ha estat imposada una vexació. Si les coses són així, on és la seguretat individual?; on és la justícia?; n’hi ha o no n’hi ha per a la nostra classe? Si no n’hi ha, que ens declarin fora de la llei, que es publiqui un edicte negant-nos la seguretat personal, que sapiguem que no podem comptar amb les garanties de la resta de ciutadans, i aleshores cercarem asil en una altra terra més hospitalària, abandonarem si cal la nostra pàtria; però si mengem el pa de l’emigració, almenys comprarem amb aquest sacrifici la nostra seguretat.
Quin és el motiu veritable de l’acarnissament dels nostres detractors? L’associació: el nostre delicte no és sinó d’estar associats, d’haver-nos proporcionat un mitjà honest per a enfrontar-nos a les nostres necessitats el dia que ens quedem sense feina.
[…]
Atentament supliquem: que el congrés adopti una resolució urgent per a evitar que, d’ara endavant, es vexin indegudament les classes obreres associades, expedint en conseqüència les ordres oportunes i manant que es remetin a aquesta assemblea, per ser revisades, les causes que s’han seguit contra els obrers d’ençà del mes de juliol de l’any passat.”
Barcelona, 18 d’abril de 1856
Per la classe de filadors de cotó, [signat] Isidre Reig.
Per la classe de teixidors de telers mecànics, [signat] Josep Serra.
Per la classe de peons d’estampats, [signat] Ramon Gabarró.
[Traduït del castellà.]
2 de juliol de 1856
L’Ajuntament de Barcelona comunica a l’autoritat militar que Josep Serra, un dels signants de l’exposició al congrés espanyol, és absent de Barcelona. Serra havia estat cridat el mes de juny a prestar declaracions per la causa instruïda pel fiscal militar, Manuel Plasencia.
31 de març de 1857
El capità general Zapatero prohibeix tota mena de montepíos i associacions obreres al Principat “per posar fre definitivament a les pertorbacions socials que van creant els pèrfids instigadors de la classe obrera” [en castellà a l’original].
