Encara que sembli mentida, al nostre país hi ha dones que no poden avortar

  • A Andorra segurament tant els fa si Europa els mira o no, però sí que haurien de practicar la mirada profunda cap a les seves contradiccions

Estel Solé
15.05.2024 - 21:40
Actualització: 15.05.2024 - 21:52
VilaWeb

Vint milions de dones d’Europa no tenen el dret d’avortament lliure i gratuït. Aquells qui creuen que qualsevol embarassada ha de gestar i parir obligatòriament l’embrió que li creix ventre endins, imposen prohibicions a l’avortament amb la finalitat de reduir aquestes pràctiques, però és més que sabut que vetar a les dones el seu legítim dret d’avortar no fa minvar el nombre d’avortaments, sinó que és simplement una violència vers les embarassades que acaba causant risc de tenir danys físics, psicològics i econòmics.

En el context europeu d’una ultradreta desfermada arreu, que cada vegada té més força a les institucions, nombrosos grups de feministes de països diversos han unit forces per llançar la campanya “La meva veu, la meva decisió”. Que aquest lema ens recordi, lamentablement, aquell “Nosaltres parim, nosaltres decidim”, encunyat per tantes precursores nostres durant els anys setanta, ens demostra que, dècades més tard d’aquelles Jornades Catalanes de la Dona, els nostres drets com a dones continuen essent vulnerats.

Encara hi ha massa països on no és garantit el dret d’avortament, o, si ho és, no és gratuït. A Polònia, per exemple, més de mil dones han demanat al Tribunal Europeu de Drets Humans que impugni la llei que actualment només els permet d’interrompre l’embaràs si han estat violades o si els perilla la vida. A Malta, la situació encara és pitjor, ni tan sols en aquests dos darrers supòsits tens el dret d’avortar, tampoc en cas d’incest, ni quan la criatura presenta anomalies fetals. I a l’estat espanyol, malgrat que avortar és un dret cobert per la sanitat pública, la realitat enfosqueix la llei perquè moltes dones acaben topant amb l’objecció de consciència de metges que sovint els entrebanquen el camí.

Per capgirar aquest panorama indignant, i atès que les lleis d’aquests països que violen drets humans semblen infranquejables i resistents a anys de lluita, les feministes apel·len al marc europeu perquè sigui la Unió Europea que assumeixi les competències per a garantir aquest dret que ens han robat; reclamen que la Comissió Europea faci una proposta de finançament als estats membres que garanteixi que qualsevol dona pugui avortar de manera saludable malgrat que visqui en un país on l’avortament no sigui segur o legal.

No cal sortir dels Països Catalans per descobrir lleis que no respecten les dones. El Principat d’Andorra és un estat europeu que no forma part de la Unió Europea i que es passa els nostres drets per l’entrecuix del bisbat. La constitució andorrana del 1993 reconeix el dret de vida i el “protegeix plenament en les seves diferents fases” gràcies a un codi penal aprovat l’any 2005 que converteix en delicte el fet d’avortar i que castiga aquestes pràctiques amb penes de presó per a dones i per a professionals mèdics. Malgrat aquest teló de fons, l’activista feminista Vanessa Mendoza es va armar de valor i el 2019 va denunciar davant el comitè de les Nacions Unides per a l’eliminació de la violència contra les dones que Andorra viola drets humans amb el seu vet a l’avortament. Aquelles declaracions la van portar a judici, denunciada pel govern andorrà, que l’acusava de difamació. El cas va suscitar un gran ressò mediàtic i un gran suport internacional a favor de l’activista. En aquest punt val la pena de recordar que el desembre del 2023 el Parlament de Catalunya va voler aprovar una declaració de suport a Vanessa Mendoza que instava el govern andorrà a canviar la legislació en favor de les dones. Aquella declaració va tenir el suport de la CUP, d’ERC i dels comuns, però el PSC, el partit guanyador en vots i en escons a les darreres eleccions, la va rebutjar perquè, tot i considerar-se un partit d’esquerres a favor dels drets de les dones, en aquell moment va prioritzar el fet de no voler mala maror amb Andorra.

La pressió mediàtica i el suport internacional que va rebre l’activista van fer recular mínimament al govern andorrà, que, mitjançant la fiscalia, va canviar la petició de quatre anys de presó que li demanaven inicialment per dues multes de sis mil euros cada una. En vista del clam social, el Tribunal de Corts d’Andorra no va tenir cap més sortida que absoldre Vanessa Mendoza. D’ençà d’aleshores, les lleis d’Andorra continuen igual i tot allò que s’ha aconseguit són “amenaces” de Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep del Principat, que, fent-se ressò de consells vaticans, ha advertit que si mai Andorra aprovava la despenalització de l’avortament ell dimitiria el seu càrrec i deixaria el Principat com una mera província francesa. I som aquí: any 2024, centenars de dones andorranes havent de travessar la frontera cap a l’estat francès o cap a l’estat espanyol per exercir el seu dret d’avortament perquè les autoritats de l’església ho consideren un pecat. Val a dir que, si som optimistes, tal vegada podem creure’ns la paraula de Xavier Espot, cap de govern andorrà, que fa menys d’una setmana assegurava que es despenalitzaria l’avortament abans no s’acabés la seva legislatura, però a hores d’ara volem fets i no paraules.

Andorra ha demostrat durant anys que tant li fa si Europa els mira o no, però sí que haurien de practicar la mirada profunda cap a les seves contradiccions. Si, per una banda, es trepitja el dret d’autodeterminació de les dones envers els seus cossos pel que fa a avortaments, el Principat es va omplint de joves –dones i algunes, menors– creadores de contingut per a OnlyFans, la coneguda plataforma de contingut sexual per a adults, que s’hi traslladen a viure temporades per gaudir de beneficis fiscals. Un panorama que amaga formes modernes de proxenetisme: els nous comunity managers d’aquestes noies es queden part dels diners que elles guanyen per mostrar-se sexualment a OnlyFans.

La doble moral ja ho té, això. Aquí hi ha una cosa clara: els drets de les dones només interessen i es protegeixen si algú es pot lucrar gràcies als nostres cossos. Em mantinc en espera de saber si la promesa de Xavier Espot es complirà i tanco amb una pregunta: en cas de complir-se, què farà el senyor bisbe?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any