A l’inici de la seva carrera professional Magda Oranich (Barcelona, 1945) va portar els casos de desenes de presos polítics, com el del militant d’ETA Jon Paredes Manot Txiki, la darrera persona afusellada pel franquisme. O de Salvador Puig Antich, un cas que Oranich va viure de ben a prop amb més advocats per intentar aconseguir-ne l’indult fins al darrer minut. Més de quaranta anys més tard, Catalunya torna a tenir presos polítics. ‘Cap règim no reconeix que té presos polítics’, etziba. Recentment Oranich ha pogut visitar Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart a la presó, i ens ho explica.  Però a la conversa que tenim al seu despatx del carrer Balmes no podem evitar de demanar-li que ens doni la seva visió del context polític actual. Aquesta advocada penalista mai no ha amagat el seu sentiment independentista però no s’ha casat eternament amb cap partit. De fet, ha militat en formacions tan diverses com Nacionalistes d’Esquerra o Iniciativa per Catalunya i ha concorregut en les llistes electorals de CiU i Junts per Catalunya.

Vàreu formar part de l’equip d’advocats que va defensar en Salvador Puig Antich. Divendres se’n van complir quaranta-quatre anys de l’assassinat. Què en recordeu, d’aquelles últimes hores?
—Ho recordo tot. No se m’oblidarà mai més. El van detenir cap al setembre del 1973. Jo hi vaig participar en la defensa, però relativament, perquè a partir del 28 d’octubre jo vaig anar de vacances a la Trinitat. ‘De vacances’ vull dir que vaig entrar a la presó per formar part de l’Assemblea de Catalunya. Els dies abans de l’assassinat vàrem fer tot el que vàrem poder. La famosa nit abans, vàrem estar al Col·legi d’Advocats tota la nit intentant-ho tot. Vàrem trucar al Vaticà, a l’ONU, a presidents de govern… Crec que vàrem arruïnar el col·legi de les trucades que vàrem fer. Fins llavors eren lliures i d’aleshores ençà varen posar un límit. Vàrem veure que no teníem suports. El consell de ministres s’havia fet al matí i la sentència era ferma. Però, d’això, me’n vaig adonar en la següent execució, a la del Txiki. Si el consell de ministres no rectificava, ja era irreversible.

Vàreu ser a la Model?
—Sí, a les sis del matí vàrem anar cap a la presó i vaig estar amb les germanes al Bar Modelo del davant. Només podíem accedir fins a la porta principal i cap a les vuit i mitja va sortir un capellà que ens va dir que ja s’havia acabat. Aquell moment va ser duríssim. Recordo estar abraçant les germanes… A les germanes del Salvador, tota la societat els hem d’agrair l’esforç que han fet per la memòria històrica. Vàrem poder veure la caixa amb el cos i la vàrem poder obrir un moment. Va ser molt dur. Llavors no sabíem on l’havien executat. Ho van fer just a la porta d’entrada, a la paqueteria, on les famílies dels presos els portaven coses. Hi van posar una cadira i allà ho van fer. Algun funcionari va marcar el lloc i després hi van posar rajoles a sobre. Però ara s’han pogut treure i d’ençà que van obrir la Model al públic, es pot visitar el lloc de l’execució.

Aquests dies crec que no pareu d’entrar a la Model amb motiu dels múltiples reportatges que s’hi fan. Què sentiu quan la trepitgeu per dins?
—Doncs em vénen molts records al cap, moltes sensacions. Nostàlgia, tristesa, ràbia, molta ràbia. També moments bons, perquè a vegades hi anava a explicar que s’atorgava la llibertat. Moltes emocions juntes. Una sensació psicològica brutal.

Heu visitat recentment Sànchez, Cuixart, Forn i Junqueras a Estremera i Soto del Real. Us pensàveu que tornaríeu a una presó per visitar presos polítics?
—Mira, mai no m’hauria imaginat que quaranta anys després hauria de tornar a anar a presons per visitar presos polítics. Ha estat un cop dur. L’última vegada que vaig visitar un pres polític va ser l’any 1977, perquè en el primer indult després de la mort de Franco no van sortir tots els presos. Després del 77 van donar l’amnistia i llavors sí que van sortir tots. Jo mateixa vaig ser amnistiada perquè tenia un procés obert per l’Assemblea de Catalunya. Hi ha una cosa de molta transcendència que cal remarcar i que la joventut i les anàlisis actuals qüestionen, i teniu raó! I és que aquella amnistia per la qual tant vàrem lluitar i per la que semblava que avançàvem tant, no ens en vàrem adonar, i ha servit per a ells. A nosaltres no ens havien d’amnistiar de res perquè no havíem fet res dolent –clava un lleu cop de mà sobre la taula–. Llavors, aquesta amnistia, és la que ha servit perquè es digui que ja no es pot jutjar cap franquista. No en vàrem ser conscients i qui digui que ho va veure clar, menteix. Després de l’amnistia a les comissaries em vaig trobar antics torturadors de la Brigada Social que havien eliminat. Contra aquesta gent no s’ha pogut fer res i quan un jutge ho ha intentat investigar, no els han deixat.

Com heu vist els presos?
—Els he vist bé, amb força. He observat que estan millor a la presó d’Estremera. Per començar, perquè en Junqueras i el Forn sempre han estat junts. I no té res a veure. Estar amb un company que viu una situació similar és mitja vida. Clar, quan vaig visitar els Jordis vaig poder veure’ls junts, però poden estar un mes sense veure’s. No saben res un de l’altre. Coi, quan jo era a la presó els presos polítics ja estàvem junts. Llavors ja lluitàvem per l’estatut del pres polític perquè clar, el franquisme tampoc no els reconeixia. Mai cap règim reconeix que té presos polítics. El que passa és que, al marge d’estar lluny de casa, el que els fa patir és la incertesa. Quan tu entres a complir condemna, tu saps que un dia s’acaba. Sigui més o menys llarga. Ells no. No ho saben perquè són en presó preventiva. Ells pateixen perquè no saben si serà cosa de quatre mesos, un any o dos.

Quins drets se’ls vulnera?
—Tenen el primer dret vulnerat que és el fet d’estar a la presó quan no han fet res. Que no se’ls ha acostat a una presó catalana, també. I que la presó provisional només hauria de ser una excepció i només per casos de violència, com algú que ha assassinat. Però uns presos com ells, que es van presentar davant el jutge, crec que se’ls vulnera el dret de llibertat. De moment no poden exercir els seus drets com a diputats i no han pogut anar a votar al parlament. És que recordem que no hi ha cap sentència que els inhabiliti. Ara veurem què passa amb el Jordi Sànchez per a ser investit president de la Generalitat.

Dijous Llarena va declarar la causa complexa i se n’ampliarà el temps d’instrucció uns anys més. Això vol dir que poden estar un any més a la presó, com a mínim?
—Jo entenc que no s’hauria d’allargar i el fet que el jutge hagi declarat la causa complexa, vol dir que els posarà en llibertat provisional abans. Això vull creure. El màxim que es pot estar en presó preventiva són dos anys però jo ho veig horrorós que en democràcia pugui passar això. No vull ni pensar-ho. Avui m’imaginava què devien pensar ells quan van llegir aquesta notícia. Perquè alguns s’hauran fet la idea que hi estaran fins al judici. No seran condemnats ni a trenta anys, ni a vint anys, ni a deu. Però tu t’imagines que et condemnen a set anys? Però després que el fiscal hagi demanat declarar la causa complexa, i amb raó, perquè de què dimoni volen córrer tant si no hi ha temps si volen investigar a tothom, ara què? O hi ha una llibertat provisional, o què? Després del què hem vist no sé què pot passar. És una incertesa

Què diríeu als qui neguen que Sànchez, Cuixart, Forn i Junqueras són presos polítics?
—Jo els tornaria la pregunta: què són, doncs?

Polítics presos, diran.
—Realment en Sànchez i en Cuixart eren polítics del sistema? Eren líders socials. Són presos per les seves idees. Com ho van ser els independentistes del noranta-dos. Llegint amb calma les resolucions judicials que hi ha hagut, queda ben clar: ‘y no han desistido de su ideología independentista!’ Ho diu claríssim.

En un article, Jordi Domingo deia que els presos es troben davant un xantatge i que no és bona estratègia negociar i retractar-se dels fets. Què en penseu?
—Hi puc coincidir. Però són els advocats els qui tenen tota la informació i han decidit quin tipus de defensa fer. En la meva època teníem molta unitat a l’hora d’abordar les defenses i a la llarga suposo que passarà. Suposo que hi haurà un canvi en les defenses perquè s’ha vist que anar dient una cosa i després una altra no serveix per a res més que per a humiliar.

Us referiu als retractaments?
—Sí. Però penso que tots tenen dret de dir ‘jo no hauria fet això’. És molt difícil trobar-se en aquesta situació, i és fàcil opinar des de fora.

S’ha donat massa importància al fet de retractar-se? Com si això suposés poder aconseguir la llibertat.
—Jo crec que sí. I el tribunal no es pot basar en això, perquè no hi ha cap llei que ho digui. A més, partim de la base que no han comès cap delicte. Quin delicte hi ha? Quina rebel·lió hi ha?

Penseu que després d’haver-se retractat els presos perden valor?
—Tothom ha entès que hi ha maneres de declarar, que no són retractaments. En general la població ha entès que tenen dret de fer-ho. Una altra cosa és que a un li sembli millor i a un altre li sembli pitjor, que sigui útil o no. Però no hi ha dret d’exigir a la gent que es retracti de les mateixes idees; no pots fer-ho.

Vull dir si perden valor per al tribunal. Em refereixo al fet de tenir presa una persona que ha intentat retractar-se.
—Això no hauria de ser així. El tribunal no ha de tenir prejudicis en aquest sentit perquè jutja uns fets. És evident que hi ha la reiteració delictiva, que és al que s’agafa el tribunal. Però quina reiteració delictiva pot fer el Quim Forn, per exemple? Quina? Ja no és conseller d’Interior, ha deixat l’acta de diputat… El jutge diu que continua persistint en les seves idees i que per tant hi pot haver reiteració delictiva. Buf! A la gent li fan que deixi la política: ‘ho deixo tot, i mai més, i em faig de la Falange de las JONS’. És que això ni el franquisme no ens hi obligava a fer-ho.

Quina carta li queda a una defensa, quan el pres ha dit que allò que va fer no tenia conseqüències?
—La fase d’instrucció s’ha allargat a un any i mig perquè s’ha declarat la causa complexa. Entenc que aquest hauria de ser un motiu més per a posar-los en llibertat. S’hauria de veure amb optimisme. Si no els posen en llibertat provisional, vol dir que estaran un any i mig a la presó, que això només es fa amb assassins i violadors. És només per a casos extrems. Voldria veure aquesta decisió d’allargar la instrucció per complexitat com un motiu que hi haurà llibertat provisional.

Sobre el context polític, tot està encarat perquè sigui Jordi Sánchez el nou president i Puigdemont encapçali el Consell de la República. Com veieu la fórmula?
—Són fórmules imaginatives i fins i tot estranyes que no són habituals en una democràcia. Però tampoc no és habitual en una democràcia que hi hagi presos polítics, que per voler votar estigui passant el que vivim i que s’hagi atonyinat gent que volia votar. Llavors, partim d’una base d’anormalitat. Hem de recordar que la constitució no ho prohibeix expressament. La constitució del Canadà tampoc no ho permetia i el Suprem va fer unes fórmules, també imaginatives, perquè malgrat que el referèndum no estava previst, es pogués fer. Ja ho diuen els espanyols: ‘A grandes males, grandes remedios‘. Perquè quan hi ha una contundència, que no són ni cent mil ni dues-centes mil persones que volen votar, sinó un tant per cent molt alt –no vull dir quin perquè crec que és més alt del que es diu– l’obligació de l’estat és parlar, organitzar i que la gent s’expressi. Com va passar a Escòcia. Ens imaginem que el govern escocès estigui a l’exili o a la presó, la reina d’Anglaterra intervenint i la gent patint violència de les forces de l’estat?

La cerca de la fórmula imaginativa és un acatament a l’estat?
—Jo crec que amb aquesta fórmula no es retrocedeix. Se cerca un altre camí. És evident que necessitem un govern, és evident que necessitem tirar endavant. L’estat espanyol té molta força. Jo ja ho sabia i crec que ara ningú no ho dubta. Hem pogut veure de molt a prop quins mètodes utilitza. Recorda que fa un, dos i tres anys, es parlava dels tancs per la Diagonal. Doncs no, és la Brigada Aranzadi, com li diem els juristes –els advocats de l’estat que impugnen sistemàticament qualsevol moviment de l’independentisme parlamentari–. Ara ja sabem com van les coses i per això cal impulsar denúncies a nivell de tribunals europeus i que ja s’està fent. La constitució no havia de permetre tot el que es va fer amb el 155, i veurem què diuen. Mai no havíem arribat tan lluny, però sí que és veritat que comença a haver-hi certes sensibilitats que són conscients que s’ha pecat d’ingenuïtat amb relació a què faria Europa. Espanya forma part de l’Europa dels estats, i Europa no ha fet el que molts pensàvem que havia de fer. De mica en mica cada cop hi ha més sensibilitats i el fet de tenir un altaveu a Brussel·les, que és la capital d’Europa, i un altre a Ginebra, permet internacionalitzar la causa i això és important.

Hi ha molta gent desanimada.
—Veure que malgrat tot el que va passar l’1-O i la repressió de després, va tornar a guanyar el sobiranisme en les eleccions, doncs és important. I en uns comicis en els quals mai no havia participat tanta gent. El moviment s’ha consolidat. Com li deien? Suflé. Hi ha gent desanimada, és cert. Molta gent m’ho diu pel carrer: vol dir que ens en sortirem?

I què els dieu?
—Que a la llarga sí. Però el mes vinent no guanyarem. A vegades cal aturar-se, veure que no és per demà, però que pot ser per demà passat. Vàrem arribar a un moment històric en què ho vàrem veure possible i no hem de perdre aquesta perspectiva. La força nostra és persistir, com ja hem fet 300 anys, quan estàvem destinats a desaparèixer. Ja sabem el que és i un poble que ha resistit tant és capaç de tot. Però crec que ara mateix no ens adonem prou de què hem fet, però la perspectiva històrica que tenim, amb les imatges de l’1-O i el 9-N, és impressionant. Ara, no ens podem equivocar en tornar a posar dates. Potser pensant que serà tard, al final serà més aviat. Com deia la cançó del Lluís Llach, hem de demanar el possible per aconseguir l’impossible. I demanar l’impossible, per aconseguir el possible. Les circumstàncies històriques poden donar moltes voltes.

Fa la sensació que l’independentisme s’ha acorralat i va a remolc de les decisions jurídiques i polítiques que vénen de Madrid. Teniu la sensació que no es porta la iniciativa?
Pot ser. Però estem en un moment de transició i quan tinguem un govern, i espero que sigui ja, ens puguem tornar a organitzar. És cert que ens diuen que depenent de qui proposem no serà vàlid. És impresentable aquest tipus d’amenaces. No veuen que és l’ordre de la llista electoral que la població va votar? Primer Puigdemont i segon Jordi Sànchez. A mi m’havien ensenyat que en democràcia escull el poble, no el poder executiu. És evident que des de l’independentisme s’han pres mesures psicològiques per a intentar que no hi hagi tanta repressió. Els qui estem a fora de la política en podem parlar tranquil·lament, però quan hi ha amenaces de tants i tants anys de presó, s’han de prendre mesures perquè ens fa falta gent al carrer, no a les presons.

Però si alguns polítics no poden expressar-se en llibertat, el panorama és certament dolent.
—Sí, però si tenim un govern de mica en mica, anirem recuperant la iniciativa. El que es clar és que la constitució no permetia aplicar el 155 com s’ha fet. Quan el TC va començar a existir en democràcia era un tribunal que jo admirava. Els juristes el seguíem molt perquè era un tribunal que donava drets. Sí, sí, abans hi anaves a buscar drets, ara s’ha convertit en l’home del sac. Ara no té res a veure. Ara està nomenat pels partits, és un tribunal polititzat i desprestigiat. Però sense desmerèixer alguns dels magistrats que l’integren, que moltes vegades tenen feina per a desmarcar-se de la majoria i fer vots particulars.

Per acabar. Ja fa cinquanta que exerciu d’advocada i fa uns dies l’ICAB us va atorgar la medalla del col·legi en un acte que ha portat cua. Com el vàreu viure?
—Amb aquesta maleïda medalla he vist que m’he fet gran. Jo he viscut durant cinquanta anys el col·legi de forma molt intensa. De fet, els primers llocs on vaig practicar la democràcia va ser al col·legi, en plena dictadura franquista. Amb aquella situació vaig quedar molt traumatitzada perquè en aquella mateixa sala he participat en molts actes de reivindicació durant el franquisme a favor dels drets polítics, que mira, malauradament torna a estar de moda, contra la pena de mort o a favor de l’amnistia. Sempre havia estat un lloc on tothom expressava les seves opinions i no hi havia cap problema. En Roger Torrent, que és la primera autoritat de Catalunya, a falta del president, es va expressar amb valentia i de forma contundent, i va continuar. Però sobretot em va afectar que uns quants s’aixequessin i se n’anessin, altres cridessin des del públic… Se’m fa difícil d’entendre. Que alguns advocats s’enfadin i creguin que Torrent no podia fer aquell discurs no és cert, perquè els advocats formen part d’una societat i com a mínim, una meitat de la societat està d’acord amb el que va dir Torrent. Si els qui no pensem com ells ens aixequéssim cada vegada que parla algun dels altres, és que no es podria fer res. Llavors, això no fa més que donar ales als que creuen que la societat està dividida, que hi ha una confrontació… La gent ha de saber confrontar les idees sense cap problema.

L’ICAB no ha dit res sobre els presos. Creieu que no li pertoca, o que hauria de marcar perfil davant una situació com aquesta?
—Jo crec que seria necessari que es pronunciés. Entenc que l’ICAB mantingui una postura neutral, entre cometes, sobre la independència de Catalunya, sobre el dret de decidir o fins i tot, amb el tema del referèndum. Ho entenc, tot i que no ho comparteixo. Però aquesta excessiva neutralitat, i li he dit a la degana, i no pronunciar-se sobre drets humans, sobre temes de presons preventives que els advocats en general hi estem en contra, i no pronunciar-se sobre l’apropament dels presos, a mi em fa mal. Perquè no pronunciar-se vol dir estar d’acord amb els que no hi tenen res a dir. I jo li he dit a la degana.

I què us ha dit?
—Ella ho sap. Jo crec que ella pateix la situació. Clar, ningú s’imaginava que viuríem situacions com aquesta, i és evident que hi ha situacions límit, i el límit és que hi hagi presos polítics. I hi ha col·legiats presos com el Quim Forn, o que ho han estat, com en Rull, el Turull, el Mundó… Jo recordo que en ple franquisme, amb degans que no venien exactament d’un món antifranquista, amb el tema de drets humans sempre vàrem tenir el seu suport. A mi em sap greu la situació.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb