Els ingressos tributaris de la delegació d’Hisenda de Madrid són gairebé la meitat del total estatal, concretament el 46% el 2018 i una xifra molt semblant fins a l’octubre d’enguany. En aquests mateixos períodes, els ingressos a la delegació de Catalunya han estat si fa no fa d’un 21%. La dada sorprèn si tenim en compte que el PIB en ambdós territoris és més o menys el mateix (al voltant del 20% de l’estat); la xifra de treballadors, segons l’EPA, és de 3,1 milions a Madrid i de 3,4 milions a Catalunya; i els declarants per IRPF a Madrid són uns 3,7 milions i aquí, uns 4. És a dir, produïm pràcticament igual, tenim un 10% d’ocupats més i també més contribuents, però recaptem menys de la meitat dels imposts que a Madrid. A més, els volums d’imposts recaptats a Catalunya són equivalents a l’aportació que fem a l’economia de l’estat espanyol; en canvi, a Madrid en doblen i més el percentatge. 

Cal començar recordant que entre quatre impostos (IRPF, societats, IVA i especials) sumen un 96% del total de la recaptació tributària estatal. Vegem-los. El més important és l’IRPF, amb 82.800 milions (any 2018) dels quals uns 32.000 es recapten a Madrid i 16.600 a Catalunya. Tan diferents som? Pensem, a més, que els madrilenys són els contribuents amb l’impost sobre la renda més baix de tot l’estat, el menys acordat amb el tipus marginal màxim, que és del 43,5%, en contrast amb el 48% que s’abona a Catalunya (4,5 punts percentuals més en el tram autonòmic). Són els dos extrems de l’estat espanyol. L’explicació rau en el fet que la renda bruta mitjana madrilenya per habitant és d’uns 4.500 euros superior. Guanyen més, vaja. Hi ha qui diu que això és cosa dels funcionaris, però qui ho diu no s’ha pas mirat gaire les xifres. Sí, és cert que n’hi ha més a Madrid, però això no explica aquesta diferència. Concretament, a Catalunya, entre totes les administracions,  n’hi ha uns 319.000 i a Madrid, uns 389.000. 

La raó cal cercar-la en una altra banda. A Madrid hi ha més rics i gent que guanya més diners, ve’t aquí. Fa molt de temps que s’acusa les autoritats d’aquella comunitat de fer ‘dumping fiscal’, és a dir, abaixar els imposts per atreure-hi més gent adinerada. Per exemple, segons una monografia que cada any publica el diari el Mundo, entre les dues-centes persones més riques de l’estat espanyol, 58 són de Catalunya i 40 de Madrid. Seria bo de saber quants dels catalans més rics s’han empadronat a la capital espanyola per pagar menys imposts. No és tan sols l’IRPF, sinó també el patrimoni que és totalment exempt, o les successions… La realitat és que Madrid té molts caramels per a atreure gent llaminera i amb molta virolla. I no únicament catalans, és clar, sinó de tot l’estat espanyol.  

Hi ha un altre fet important. A Madrid, s’hi concentren les seus de les grans empreses espanyoles i de moltes de multinacionals. Hi treballa, doncs, gent que guanya sous molt alts. Consellers, directius, tècnics… una gernació de salaris alts que paguen un volum d’imposts importants, amb tipus més baixos que no pas a Catalunya. De les 100 empreses de més alta facturació que hi ha a l’estat, 65 són a Madrid i només 9 a Catalunya. Heus aquí una altra raó. Per cert, de les empreses catalanes que van traslladar la seu a Madrid el 2017 i el 2018, no sabem quantes van fer el canvi social i prou o també el canvi fiscal. Però això és una altra qüestió. Tot plegat ens duu directament a l’impost de societats –el tercer en importància a la llista de quatre que hem esmentat–,  el que sempre ha anat directament a l’estat. La recaptació d’aquest impost es fa en un 37% a Madrid i un 24% a Catalunya. Aquí hi pesen els motius que hem exposat, a més de la mida de les empreses, que a casa nostra és més petita en general, i encara les temptacions i decisions de millora fiscal personal i familiar dels propietaris.

I passem a l’IVA, el segon impost estatal per volum, amb un 35% de tota la recaptació tributària. És el tribut en què la delegació de Madrid té més pes. Concretament, un 49% es recapta allà i un 24% a Catalunya. Sant tornem-hi: l’IVA el paguem els consumidors, sense adornar-nos-en, perquè va inclòs en el preu del producte que comprem. Qui fa de recaptador en nom d’Hisenda són els comerciants. Les empreses fabricants també recapten, d’acord amb la diferència entre l’IVA suportat a les compres de productes i l’IVA repercutit en les vendes. Tot plegat fa que el gruix acabi a Madrid. 

I falten els imposts especials, fonamentalment alcohol, tabac i hidrocarburs, amb un 30% i un 55% d’aquesta rúbrica els dos darrers. Aquí, Madrid hi té el pes absolut: recapta el 81% del total estatal; i Catalunya, un 7%. Empreses com ara Repsol, Cepsa i l’ex-Tabacalera, Altadis (propietat de l’anglesa Imperial Tobacco), tenen la seu fiscal a Madrid.

I tota aquesta concentració en la recaptació d’imposts afecta el finançament de les autonomies? En principi, no, perquè són dues coses diferents, diuen els qui en saben. I, certament, segons la llei, els diners els recapta l’estat i els distribueix mitjançant tres fons –el de garantia de serveis públics fonamentals, el de suficiència global i els de convergència autonòmica–, de manera que el 50% de l’IVA, el 50% de l’IRPF i el 58% dels especials es reparteixin entre les comunitats, això sí, després de passar pel laberint d’aquests fons de distribució i aplicar unes quantes fórmules que tenen en compte magnituds diverses de les comunitats autònomes.  La formulació és tan complexa que Ángel de la Fuente –autor de les balances fiscals del Ministeri d’Hisenda espanyol– admet: ‘Molts experts consideren que 1) el sistema és massa complicat i poc transparent, fins al punt que resulta incomprensible per al ciutadà mitjà; 2) no respon a un criteri clar de repartiment i anivellament, sinó que implica una qüestionable distribució de recursos entre comunitats autònomes que es caracteritza per una gran desigualtat i per la introducció de canvis aparentment capritxosos en l’ordenació en termes de recursos per habitant ajustat; i 3) pateix d’un dèficit d’autonomia d’ingressos i de responsabilitat fiscal que limita innecessàriament la capacitat d’actuació dels governs regionals i tendeix a generar un excés de despesa.’

Envoltat d’aquest misteri, que reconeix l’autor i tot, hi ha les crítiques que tots sabem sobre el dèficit fiscal de Catalunya, en les quals ara no entrarem. En canvi, sí que em sembla interessant de recordar què diu la gent de Gestha (sindicat de tècnics d’Hisenda) –gens procliu a l’independentisme, diguem-ho clar– sobre els ingressos tributaris de Madrid. Els tècnics del Ministeri d’Hisenda consideren que l’informe del sistema de comptes públics territorialitzats (SCPT), anomenat popularment ‘balances fiscals’ de les comunitats autònomes, ‘només corregeix parcialment “l’efecte capital” de la Comunitat de Madrid, per la qual cosa el dèficit atribuït a aquesta autonomia és molt menor de l’estimat per l’executiu central’. Assenyalen que a Madrid s’hi assignen més ingressos que no pas a la resta de comunitats, ‘precisament perquè és la capital de l’estat, una realitat que seria diferent sense aquest “efecte” i que permetria un menor desequilibri de la balança fiscal de Madrid, cosa que repercutiria en la resta d’autonomies’. El sindicat posa en dubte, doncs, el dèficit fiscal de Madrid –molt superior, segons les xifres del Ministeri d’Hisenda, al català–, perquè hom li atribueix ingressos que no li pertoquen. 

La distribució de la recaptació tributària potser no és la causa més important del dèficit fiscal que hem de suportar a Catalunya, però és un factor que cal tenir en compte, sobretot en l’apartat de l’IRPF, pel ‘dumping fiscal’ que fan a les grans fortunes. Unes grans fortunes que, tot sigui dit, com que no hi ha impost de patrimoni del 2007 ençà a Madrid, no se saben quines són. I potser el fet més preocupant és que, ja d’abans de la crisi, el fenomen centralitzador d’imposts a Madrid s’ha accelerat. Si el 2007, els percentatges d’IRPF sobre el total de l’estat que aplegaven Madrid i Catalunya eren del 34% i 21%, respectivament, ara són del 39% i 19%. De totes maneres, el cas més important és el de l’IVA, que el 2007 atenyia percentatges del 42% i el 26% i ara són del 49% i el 24%. Potser, com diuen els experts, la localització en la recaptació d’imposts té poc a veure amb el finançament insuficient i injust a Catalunya, però la tendència i la foscor que regna en els mecanismes que actuen en els fons de redistribució a mi no em fa pensar res de bo…

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.