09.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 10.01.2023 - 19:52
Aquestes darreres hores els tres partits polítics independentistes amb representació parlamentària s’han adherit a la protesta convocada a Barcelona el dia 19 contra la cimera franco-espanyola convocada per Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. La indignació sembla ser creixent i, després de la convocatòria feta per l’ANC, Òmnium i el Consell de la República, podem pensar que aquesta pot arribar a ser una manifestació tan important com aclaridora. Però hi ha un aspecte sobre el qual m’agradaria cridar l’atenció, ara que hi som a temps.
Macron no serà, o no hauria de ser, l’estranger convidat el dia 19 a Barcelona. És evident, i és comprensible, per la immediatesa dels fets i la geografia de la majoria, previsible, dels manifestants que Pedro Sánchez siga el local –deixem-ho així– i Macron el convidat. Però precisament des de la catalanitat aquesta posició l’hauríem de rebutjar de ple. Per coherència i consciència.
Macron i Sánchez, tots dos, són equiparables per tal com representen els dos estats que impedeixen la construcció nacional del nostre país. D’un “nostre país” que és un de sol: són catalans a Perpinyà i són catalans a Barcelona. I són tan catalans a Perpinyà com a Barcelona. I l’opressió nacional és la mateixa, no són dues, a Perpinyà que a Barcelona. I el futur hauria de ser el mateix –amb els ritmes i les etapes que reclame cada cas.
En relació amb això, al Principat encara pesa massa el mapa de la regió espanyola que porta el nom de Catalunya i la identificació acrítica entre comunitat autònoma espanyola i nació. I com que l’onada independentista de la dècada passada va explotar a partir del pas dels simpatitzants de CiU i del PSC a l’independentisme, molta de la gent que avui ho és té assumit, contradictòriament, el mapa mental d’allò que Espanya diu que és Catalunya. I aquesta és una dificultat important per a entendre’s col·lectivament com una nació, per a pensar-nos com una nació que s’explica tota sola al marge de qualsevol altra.
Reduïda a comunitat autònoma, Catalunya tan sols s’explica per referència a Espanya i dins Espanya. Reduïda a pur departament, Catalunya només s’explica per referència a França i dins França. Però Catalunya, si vol ser una nació –i qui diu Catalunya diu Països Catalans– s’ha d’explicar per ella sola. Unilateralment. I això només ho pot fer si prescindeix de les fronteres artificials i es pensa més enllà de França i Espanya. Sense ser subalterna de ningú.
Aquest factor alliberador l’independentisme diguem-ne més tradicional el va entendre popularitzant aquell crit de “Ni França ni Espanya, Països Catalans”. I la manifestació del dia 19 és una bona oportunitat per a repensar-nos i presentar-nos de nou en conjunt. Contra Sánchez i contra Macron alhora, la gent del sud i la del nord unida.
Perquè qualsevol agressió al nord –que prohibesquen als ajuntaments d’expressar-se en català o que amaguen el nom del país sota l’etiqueta “Occitània”– hauria de ser viscuda com a pròpia pels ciutadans del sud, pels que es diuen independentistes, si més no. Com passa ja a l’inrevés. Perquè avui cal recordar que aquests darrers anys Catalunya Nord ens ha donat lliçons importants al sud. Sense l’esforç personal de molts nord-catalans, com explicàvem per exemple en aquest reportatge, el Primer d’Octubre no s’hauria pogut fer.
I la solidaritat desplegada al nord de l’Albera contra la repressió espanyola ells mateixos ens han dit un milió de vegades que no és solidaritat –una solidaritat que per definició arriba de fora estant–, sinó autodefensa. Al nord no ens han defensat tots aquests anys perquè els del sud siguem catalans sinó que han defensat el país precisament perquè ells són catalans. I aquesta lliçó, aquest exemple tan important, estaria bé que es fes avinent d’alguna manera també el dia 19, en la manifestació de Barcelona. Per continuar avançant.
És cert que encara hi ha molts principatins que es pensen que Catalunya només és allò que Espanya qualifica com a quatre províncies. El dinou serà un bon moment per rectificar -ho. De passada, tantes adhesions d’última hora semblen indicar que anem per bon camí.