Una noia amb seny, el 20 d'Octubre davant la Delegació del Govern a Barcelona (Foto: Albert Salamé)

Tenir seny no és pas ser conservador. Ni covard, temerós o cautelós. Ni partidari de l’ordre. En català tenir seny és ser sensat, equilibrat i actuar amb sentit comú. El seny, segons el IEC, és la sana capacitat que neix d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Així, doncs, un pare que violentament arrabassa el fill de les mans d’un segrestador és un pare amb seny. Un pare que s’està quiet, no. Davant el perill d’un foc, la cosa més assenyada, per exemple, és saltar per la finestra a fi de caure al terrat veí. Per metres que hi hagi, cal posar seny, i adonar-se que quedar-se dins de casa pot resultar letal. Poques paraules són tan mal utilitzades en català com ‘seny’, perquè molta gent la confon amb tarannà conservador, d’ordre, temerós, covard o cautelós. Seny i risc poden anar perfectament de la mà. Seny i força, també.

És d’aquest punt de vista que interpreto els darrers esdeveniments com la gran victòria del seny en l’independentisme. I en canvi, interpreto les operacions de la policia com exemples de rauxa clars. Ahir es va tornar a demostrar. A la Via Laietana hi ha violència quan hi ha policia. Hi ha pau, quan no n’hi ha. La imatge de les furgonetes de la policia circulant a través d’una massa pacífica de manifestants que vam veure és un exemple d’actuació poc assenyada. Escric aquest article a les deu del vespre i vés a saber com acabarà la nit. Espero que tothom hi posi seny.

I per sort a Catalunya darrerament també triomfa el seny: assenyat va ser anar a ocupar l’aeroport, assenyat és defensar-se de la gran violència policíaca, denunciar Pedro Sánchez a les portes d’un hospital o plantar-se contra la sentència del Suprem. Si el PSOE ha entrat en una deriva autoritària pròpia del PP, si tanca els presos durant tretze anys fent servir els advocats de l’estat, si l’estat confirma la seva degradació democràtica en una exhumació franquista, la cosa més assenyada, equilibrada, sensata i fruit del sentit comú és reaccionar-hi. Plantar-se. I fer-ho saber al món, com així ha estat. En canvi, callar, obeir i acotar el cap hauria estat d’una gran irresponsabilitat. Hauria estat la foto que volien.

Cada vegada que un home d’ordre mesurat i cautelós obre la boca tremolo pensant en el caos que provoca. Començant per les actuacions policíaques d’ahir i les de dies passats. Però pensant també en els 40.000 morts ofegats a la Mediterrània, per la inoperància dels suposats homes d’ordre de Brussel·les. En la Guerra de l’Irac, desfermada pels partidaris de l’ordre establert, que va provocar un caos que encara ens persegueix, o en la violència originada pel rescat dels bancs. I que el notari López Burniol em justifiqués fa anys que Gas Natural no tingués en compte que tallar l’electricitat als pobres podia portar, literalment, a la mort, no era gens assenyat, ordenat, equilibrat, de sentit comú. Era caos i descontrol total.

Sort que encara hi ha qui hi posa seny, mesura i equilibri. Em tranquil·litza sentir el seny de Clara Ponsatí, sobretot si la comparo amb Joan Coscubiela. L’assenyada és ella, el caos és ell. Si sento les paraules de Toni Comín, sento un home assenyat, comparat amb Miquel Iceta, que porta caos, destrucció i tretze anys de presó. Quan la gent entén la diferència entre violència (de la policia) i defensa pròpia (del jovent) i s’atura la criminalització del jovent, senyal que el seny triomfa. Quan el periodista britànic Paul Mason (més de 600.000 seguidors a Twitter) demana l’expulsió del PSOE de la Internacional Socialista ofereix un exemple de seny.

En canvi, veure el PSC manifestant-se avui amb Societat Civil Catalana, plataforma fundada per assistents a sàbats franquistes i feixistes, ho és tot tret d’assenyat.

Que les flames de les barricades no ens desorientin. No fem retòrica barata de la victòria de la rauxa. Aquests dies també guanya el seny. Assenyades són les mares i àvies per la República (MAR) que s’han unit per defensar fills i néts; assenyat ha estat el jovent defensant-se i assenyats han de ser els dies que vindran. En definitiva, la cosa més assenyada que podem fer és sortir d’un estat que el dia que exhuma Franco té membres de l’exèrcit constitucional quadrant-se quan els feixistes baixen de l’helicòpter. Quedar-nos-hi seria propi de la rauxa i dels partidaris, o aliats, de Manuel Valls.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb