Dijous hi haurà eleccions a les assemblees nacionals d’Escòcia, País de Gal·les i el Nord d’Irlanda. Unes eleccions marcades pel resultat del referèndum d’Escòcia i la majoria absoluta de David Cameron al govern britànic.

De primer, les eleccions havien de ser el maig del 2015, però com que coincidien amb les del Regne Unit es van ajornar un any, i les legislatures van passar a durar cinc anys a partir d’aquell moment. Les eleccions del Regne Unit van donar la majoria absoluta als conservadors, encara que en aquestes tres nacions els ‘tories’ van obtenir uns resultats modests. A conseqüència d’això, les eleccions de dijous són marcades per les polítiques d’austeritat, no votades pels ciutadans dels territoris, i pel futur de les nacions després del referèndum escocès.

L’SNP és el gran favorit a Escòcia
El Partit Nacionalista Escocès (SNP), tot i la victòria dels contraris a la independència al referèndum, és el gran favorit a les eleccions. Cosa que ja va demostrar a les eleccions britàniques, quan va obtenir 56 escons de 59. La resta de partits ha volgut convertir les eleccions en un veredicte al partit de govern entre canvi o continuïtat, i un SNP reforçat ha acceptat l’envit de millorar els resultats. La campanya del partit nacionalista s’ha centrat en l’actuació del govern i, de fet, el lema és ‘Jo estic amb la Nicola’, candidata i actual presidenta.

Eleccions Escòcia

Després del referèndum, els independentistes han mostrat en la campanya el perfil més social, per contraposar el projecte escocès a l’actual govern britànic. El programa electoral se centra principalment en l’educació, la salut, la formació i la innovació, amb propostes com ara restaurar les ajudes a l’habitatge per als joves de 18 a 21 anys, duplicar el servei de guarderies i equiparar l’assignació dels curadors al subsidi de desocupació. A més d’utilitzar el poder que té el govern per a lluitar contra la política d’austeritat del govern de David Cameron.

Cal tenir en compte que a Escòcia la identitat no ha estat l’eix del debat. Només un 9% dels escocesos ha nascut a Anglaterra i la gran majoria de ciutadans se senten només escocesos (62%),  xifra que creix fins al 71% entre els més joves. En canvi, la identitat dual britànica i escocesa representa el 18% i la britànica i prou un 8%.  Per això la campanya dels partidaris de la independència durant el referèndum es va centrar a exposar un projecte escocès més atractiu que no el britànic, que va convèncer els joves. Mentre que els unionistes van explotar el discurs de la por, i les contrapartides que implicaria, a més la promesa de poders sense trencar els lligams. Aquest discurs va atreure la gent més gran i va ser clau per a la victòria del no.

Quant a la llengua, l’anglès és la llengua materna de gairebé tota la població (4.741.000); en canvi, les llengües pròpies de la nació, l’scots i el gaèlic, són llengua materna de 56.000 i 25.000 escocesos respectivament. Es pot comparar amb els 54.000 que a Escòcia tenen per llengua materna el polonès.

Les enquestes preveuen una majoria absoluta de l’SNP, que obtindria 71 escons de 129 i un 51% del vot. En canvi, els laboristes, que havien guanyat totes les eleccions generals entre 1959 i 2010 i que van patir una contundent derrota el 2015 podrien patir aquest dijous una derrota històrica, ja que hi ha la possibilitat que passin a ser tercera força per primera vegada des de 1910. La segona plaça se la disputen els laboristes i els conservadors, un partit amb un suport modest a Escòcia i que es va oposar a la devolution el 1999. El suport dels dos partits es situaria al voltant del 19% dels vots.

El sistema electoral escocès és un sistema mixt, on 73 diputats dels 129 són escollits per districtes d’un sol candidat, i hi ha una segona votació d’àmbit regional, on els escons s’atribueixen proporcionalment comptant els seients ja atribuïts en la primera votació. Les eleccions, a més, tenen la gran novetat que els joves de 16 i 17 anys podran acudir a les urnes, fet que pot beneficiar els partits independentistes. Els Verds escocesos, també independentistes, preveuen superar per primera vegada els liberal-demòcrates i obtenir un rècord de nou escons.

El debat sobre la independència continua obert. L’SNP ha assegurat que no convocaria un segon referèndum fins que no hi hagués ‘una prova clara i sostinguda que la independència s’ha convertit en l’opció preferida de la majoria dels escocesos’ o bé si es produís ‘un canvi de les circumstancies’, com podria ser la sortida del Regne Unit de la Unió Europea amb el vot en contra dels escocesos.

La formació que sí que vol un segon referèndum immediat és el RISE (Respect, Independence, Socialism and Environmentalism), un aliança electoral que sorgeix a partir de les sinergies creades durant la ‘Radical Independence Campaign’, paral·lela al ‘Yes Scotland’. En aquestes eleccions no s’espera que arribin a obtenir cap escó.

Al País de Gal·les, el Playd Cymru vol deixar de ser la crossa dels laboristes
Al País de Gal·les trobem una situació que no encaixa ni en la lògica escocesa ni tampoc simplement en la política britànica. Hi ha un fort sentiment de pertinença: un 58% se sent només gal·lès. Però, a diferència d’Escòcia, més d’un terç de la població no se sent gens gal·lès. Un 29% dels ciutadans han nascut fora del país i hi ha regions on els nascuts a Anglaterra superen el 40% de la població.

També a diferència d’Escòcia, a Gal·les hi ha una llengua pròpia que és d’ús habitual per una gran part de la població. Els parlants de gal·lès representen el 20% de la població, en una proporció molt desigual al territori. A les regions del nord-oest, més de la meitat dels ciutadans parlen la llengua pròpia, i és la llengua habitual de gran part població, mentre que en algunes altres regions no arriben al 10%. Respecte de censos anteriors, la llengua perd lentament parlants, tot i els esforços per mantenir-la viva. Entre els nens de 10 a 14 anys el coneixement del gal·lès supera el 40%, però més de la meitat deu anys després no són capaços de parlar-lo. Actualment només un 10% de les llars són totalment de parla gal·lesa.

Parlament Gal·lès

Els laboristes són el partit que ha dominat la política gal·lesa d’ençà de la restauració de poders –la ‘devolution’–, principalment al sud més industrial, amb un discurs més favorable a les reivindicacions del nacionalisme gal·lès que no pas els laboristes a Escòcia. Després de cinc anys de govern, les enquestes mostren el suport més baix des de 2010 i indiquen que perdrà la majoria absoluta. El partit necessitaria el suport del Plaid Cymru, com ja va ser el cas el 2007-2011.

El Plaid Cymru, el partit nacionalista gal·lès, obté més suport a les regions on la llengua i la identitat són més fortes, i hi supera el 40% dels vots. En canvi, hi ha regions on no obté ni el 10%. Per a trencar aquesta barrera, el partit ha presentat per primera vegada a la història una candidata independentista que no parla fluidament el gal·lès i amb un marcat discurs social, similar al Partit Nacionalista Escocès. Alhora, s’ha manifestat com a alternativa als laboristes i no pas com una crossa.

Els conservadors es presenten com l’alternativa, després de disset anys dels laboristes. Però els tories no passen pas un bon moment, a Gal·les, després de sortir esquitxats pels ‘papers de Panamà’. A això, cal sumar-hi a la crisi del govern de Cameron amb la indústria de l’acer (Port Talbot) i la dèbil posició al referèndum sobre la sortida de la Unió Europea. L’UKIP, que es mostra favorable al Brexit i contra el TTIP, ha aprofitat la posició dels conservadors i entrarà per primera vegada a l’Assemblea gal·lesa.

Quant a la independència, les enquestes mostren que un 10% dels gal·lesos en són partidaris i s’han creat plataformes com “Yes Cymru”, inspirat en el “Yes Scotland”, per a mostrar-ne els beneficis. Gal·les el 2011 va aprovar en referèndum un augment de les competències i actualment la meitat dels gal·lesos ja en reclamen més. Per tant, el país viu un procés gradual d’exigència d’autogovern.

Al Nord d’Irlanda hi haurà poques novetats
El primer que cal considerar al Nord d’Irlanda és l’existència de dues comunitats, catòlics i protestants, a grans trets republicans i unionistes respectivament. L’autogovern sorgit dels acords de Divendres Sant del 1998 estableix una assemblea i, per evitar que una comunitat s’imposi a una altra, s’estableix la regla de la ‘doble majoria’, que obliga que totes les decisions importants hagin de tenir el suport de la majoria de les dues comunitats. A la vegada, per evitar un govern d’una comunitat en concret, els càrrecs del govern es reparteixen entre tots els partits proporcionalment.

Segons aquests mateixos acords, l’estatus d’Irlanda del Nord serà decidit pel desig democràtic de les poblacions del Nord d’Irlanda i la República d’Irlanda. Per tant, com que hi ha una majoria de republicans a Irlanda del Nord se suposa que es podrà fer un referèndum. Els catòlics representen el 45,14% de la població mentre els protestants són el 48,36%, però en una dècada s’ha reduït de sis punts la distància entre totes dues comunitats. Així doncs, sembla que és qüestió de temps que hi hagi una majoria catòlica. En qüestió de llengua, l’anglès és la llengua de totes dues comunitats. El gaèlic és la llengua materna del 0,24%.

Parlament nord Irlanda

El suport als partits de cada comunitat tenen una proporció estable, i el primer ministre és un unionista. Però sí que hi ha canvis dins els dos blocs, tot i que no hi ha cap daltabaix. Entre els unionistes, el partit més gran actualment, el DUP, vinculat a l’església protestant i de dretes sembla que baixarà lleugerament després de la retirada del seu president.

En canvi, puja l’altre gran partit protestant, l’UUP, que fins el 2012 havia mantingut una aliança electoral amb els conservadors. Més enllà dels dos grans partits, el TUV –una escissió ultranacionalista del DUP–, contrari als acords amb els republicans i que va titllar l’irlandès de ‘llengua de follets’ passaria a tenir dos escons, mentre que l’Alliance, un partit moderat que defensa la unió amb la Gran Bretanya però favorable a la reconciliació entre comunitats, també augmentaria.

Entre els catòlics, el partit majoritari és el Sinn Féin, que mantindrà el lideratge, tot i que pot perdre dos escons. Després de l’assassinat aquest mes d’una taxista per part d’un republicà dissident, el partit ha denunciat la voluntat de dissidents i lleialistes de voler el retorn de les tropes britàniques. El partit ha centrat la campanya en les polítiques socials, i es defineix com el partit més d’esquerres de l’assemblea, favorable a aprovar el matrimoni del mateix sexe (aprovat a la República d’Irlanda) i a flexibilitzar l’avortament. L’altre partit catòlic, l’SDLP, el referent socialista del Nord d’Irlanda, pot créixer un escó segons les enquestes, encara que l’última notícia ha estat que vuit dissidents laboristes britànics, que teòricament no es presenten, volen fer-ho tot i l’oposició del partit, fet que podria debilitar el vot laborista a la regió.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb